Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Es a dir, que si no et puc convèncer en mitja hora, tampoc no en seré capaç ni amb un mes sencer… això és el que penses.

—Més o menys.

—Però la meva història és llarga i complicada. —Escurça-la i simplifica-la. Això és el que fem els periodistes. Vint-i-nou minuts. En Vanger va alçar la mà.

—Prou. Ja t'he entès. Però no exagerem, si us plau. Necessito algú que sàpiga investigar i pensar amb criteri, però que també sigui íntegre. Em penso que tu ho tens tot, i no és cap compliment. Un bon periodista hauria de tenir aquestes qualitats; a més, vaig llegir aquell llibre teu, Els cavallers templers, amb un gran interès. És cert que et vaig triar perquè coneixia el teu pare i perquè sé qui ets. Si ho he entès correctament, has deixat la teva revista com a conseqüència de l'afer Wennerstròm. I això significa que de moment no tens feina i que, probablement, vas curt de calés.

—I això et permet aprofitar-te de la meva situació, no és així?

—Potser. Però, Mikael, jo no et mentiria mai. Sóc massa vell per a aquesta mena de coses. Si no t'agrada el que dic, pots enviar-me a pastar fang. Llavors hauré de trobar algú altre que treballi per a mi.

—D'acord, digue'm què comporta aquesta feina.

—Què saps de la família Vanger?

En Blomkvist va fer un gest vague amb les mans.

—Home, només el que he aconseguit llegir a la xarxa des que en Frode em va trucar dilluns. A la teva època, el grup Vanger era una de les corporacions industrials més importants de Suècia; avui està en una certa davallada. La dirigeix en Martin Vanger. Entesos, en sé poca cosa més, però on vols anar a parar?

—En Martin és… és un bon home però, en el fons, només sap navegar amb vents favorables. No és el director general adient per a una companyia en crisi. Vol modernitzar-se i especialitzar-se… bona pensada… però no sap dur a terme les seves idees, i encara menys finançar-les. Fa vint-i-cinc anys, el grup Vanger era un seriós competidor de l'imperi Wallenberg. Teníem 40.000 empleats a Suècia. Actualment, molts d'aquests llocs de feina són a Corea o al Brasil. Hem reduït la plantilla a prop de 10.000 empleats, i en un o dos anys, si en Martin no rep una bona empenta, en tindrem 5.000, sobretot en petites indústries manufactureres, i el grup Vanger haurà passat a la història.

En Blomkvist va assentir amb el cap. A grans trets, havia arribat a aquesta conclusió per mitjà dels articles que s'havia descarregat de la xarxa.

—El grup Vanger encara es troba entre les poques empreses familiars del país. Trenta membres de la família en són accionistes minoritaris. La força del grup sempre ha sigut aquesta, però també és la nostra feblesa més gran. —En Vanger va fer una pausa i aleshores va dir en un to més peremptori—: Mikael, quan acabem em pots fer preguntes, però vull que creguis en la meva paraula quan et dic que no suporto la major part dels membres de la meva família. En general són una colla de lladres, uns avariciosos, uns pinxos i uns incompetents. Vaig dirigir la companyia durant tren-ta-cinc anys… pràcticament sempre enmig de continues renyines amb els altres membres de la família Són els meus pitjors enemics, molt pitjors que les empreses de la competència o que el govern.

»He dit que et volia contractar perquè fessis dues coses. En primer lloc, vull que escriguis una història o una biografia de la família Vanger. Per simplificar-ho, podem anomenar-la la meva autobiografia. Posaré tots els meus diaris i arxius a la teva disposició. Tindràs accés als meus pensaments més íntims i podràs publicar tots els draps bruts que trobis. Em penso que aquesta història convertirà la lectura de les tragèdies de Shakespeare en un agradable entreteniment apte per a tots els públics.

—Per què?

—Per què vull publicar una història escandalosa sobre la família Vanger? O per què et demano que l'escriguis? —Totes dues coses, diria.

—Si vols que et sigui franc, tant me fa si el llibre es publica algun dia. Però estic convençut que la història s'hauria d'escriure, encara que només n'existeixi un exemplar que lliuraràs directament a la Biblioteca Reial. Vull que quan jo em mori aquesta història sigui un llegat per a la posteritat. El meu motiu és el més simple que es pugui imaginar: la venjança.

—De què et vols venjar?

—No estàs obligat a creure'm. Però he provat de ser un home honest, tant quan he exercit de capitalista com d'industrial. M'enorgulleix que el meu nom sigui conegut per mantenir la paraula donada i per recordar les promeses. No he entrat mai en el joc de la política. No he tingut mai problemes a l'hora de negociar amb els sindicats. Fins i tot el primer ministre Erlander em professava un gran respecte a la seva època. Per a mi, era qüestió d'ètica; era responsable dels mitjans de subsistència de milers de persones i em preocupava pels meus empleats. Té gràcia, però en Martin té la mateixa actitud. Encara que és una persona molt diferent, també ha provat de fer el que era correcte. Per desgràcia, en Martin i jo som rares excepcions a la nostra família. Hi ha moltes raons que expliquen per què actualment el grup Vanger es troba contra les cordes, però una de les fonamentals és l'avidesa dels meus familiars per obtenir bons resultats a curt termini. Si acceptes el meu encàrrec, t'explicaré com la família ha acabat torpedinant la companyia.

—Jo tampoc no t'enganyaré —va replicar en Blomkvist—. Per fer la recerca i la redacció d'un llibre així caldrien mesos. I ara com ara, no em veig amb cor ni prou motivat per fer-ho.

—Em sembla que et puc convèncer.

—Ho dubto. Però has dit que hi havia dues coses. El llibre és el pretext. Quin és l'objectiu real?

En Vanger es va posar dret, novament amb dificultat, i va agafar de l'escriptori la fotografia de la Harriet Vanger. La va posar davant d'en Blomkvist.

—Mentre escrius la biografia, vull que estudiïs la família amb l'ull crític d'un periodista. Això també et donarà una coartada per furgar en la història de la família. El que vull és que resolguis un misteri. Aquesta és la teva tasca de debò.

—Quin misteri?

—La Harriet era la néta del meu germà Richard. Érem cinc germans. En Richard era el més gran, nascut l'any 1907. Jo era el més petit, nascut l'any 1920. No comprenc com Déu va poder crear uns germans com aquests, que… —Durant uns quants segons en Vanger va perdre el fil, perdut en els seus pensaments. Llavors, va prosseguir amb decisió renovada—. Deixa'm que et parli del meu germà Richard. Considera-ho una petita mostra de la crònica familiar que vull que escriguis.

Es va servir una mica més de cafè.

—El 1924, amb 17 anys, en Richard era feixista i antisemita. Es va adherir a la Lliga Nacionalsocialista per la Llibertat de Suècia, un dels primers grups nazis del país. Es fascinant, oi, que els nazis sempre esgrimeixin la paraula «llibertat»?

En Vanger va treure un altre àlbum i el va fullejar fins que va trobar la pàgina que buscava.

—Aquí surt en Richard amb el veterinari Birger Furugàrd, que aviat seria el líder de l'anomenat moviment Furugàrd, el gran moviment nazi de la primeria dels anys trenta. Però en Richard no es va quedar amb ell. Es va unir, pocs anys més tard, a l'Organització de Lluita Feixista Sueca, l'SFBO, i allà va arribar a conèixer Per Engdahl i altres homes que serien la desgràcia de la nació.

Va girar la pàgina de l'àlbum: en Richard Vanger d'uniforme.

—Es va allistar, en contra de la voluntat del pare, i durant els anys trenta va passar per la majoria de grups nazis del país. Pots estar segur que trobaràs el seu nom a la llista de qualsevol sinistra associació de conspiradors. El 1933 es va formar el moviment Lindholm, és a dir, el Partit Obrer Nacional-socialista. Estàs familiaritzat amb la història del nazisme suec?