Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Com va morir? —va demanar en Blomkvist novament.

—No ho sé —va respondre en Vanger amb el rostre turmentat—. No vam aconseguir treure l'Aronsson del vehicle fins al voltant de les cinc… va sobreviure, per cert, tot i que va quedar esguerrat… i poc després de les sis es va considerar que el perill d'incendi havia passat. L'illa encara estava bloquejada, però les coses van començar a calmar-se. No va ser fins que vam seure a taula, al voltant de les vuit, per fer el sopar tanta estona ajornat, que vam descobrir que la Harriet no hi era. Vaig enviar una de les cosines a buscar-la a la seva habitació, però va tornar explicant que no la trobava enlloc. No hi vaig pensar gaire; probablement vaig donar per fet que havia sortit a fer un tomb o que s'havia volgut estalviar les discussions i les renyines amb la família. Per tant, no va ser fins l'endemà al matí, quan la Isabella la va anar a buscar, que ens vam adonar que ningú no sabia on era la Harriet i que ningú no l'havia vist des del dia anterior. —L'home va obrir els braços—. I des d'aquell dia, ha estat desapareguda sense deixar cap rastre.

—Desapareguda? —va repetir en Blomkvist.

—Durant tots aquests anys no n'hem pogut trobar ni el més petit bocí.

—Però si es va esvair, tal com dius, no pots estar segur que l'hagin assassinat.

—Comprenc la teva objecció. Jo pensava igual. Quan una persona desapareix sense deixar cap rastre, ha d'haver passat una d'aquestes quatre coses. Pot haver desaparegut voluntàriament i estar amagada en alguna banda. Pot haver tingut un accident i ser morta. Pot haver-se suïcidat. I, finalment, pot haver sigut víctima d'un crim. He sospesat totes aquestes possibilitats.

—Però creus que algú li va prendre la vida. Per què?

—Perquè és l'única conclusió raonable. —En Vanger va aixecar un dit—. Al principi tenia l'esperança que hagués fugit. Però a mesura que van anar passant els dies tots ens vam adonar que no era el cas. Vull dir que, com podria fer la seva una noia de 16 anys, procedent d'un entorn tan protector, encara que fos una noia molt independent? Com podria estar amagada sense que la descobrissin? D'on trauria els diners? I encara que aconseguís feina en alguna banda, necessitaria una targeta de la Seguretat Social i una adreça. Va aixecar dos dits.

—Així doncs, vaig haver de pensar que havia tingut alguna mena d'accident. Em pots fer un favor? Vés a l'escriptori i obre el primer calaix. Hi ha un mapa.

En Blomkvist va fer el que li deien i va desplegar el mapa al damunt de la tauleta. L'illa de Hedeby tenia una forma irregular; feia uns tres quilòmetres de llarg, amb una amplària màxima de quilòmetre i mig. Una gran part de l'illa estava coberta per bosc. Hi havia una zona edificada a la vora del pont i al voltant del port esportiu. A l'altra banda de l'illa hi havia l'alqueria, Ostergàrden, d'on havia sortit l'infortunat Aronsson amb el cotxe.

—Recorda que no hauria pogut abandonar l'illa —va dir en Vanger—. Aquí, a l'illa de Hedeby, et pots morir a causa d'un accident, com a tot arreu. Et pot caure un llamp al damunt… però aquell dia no hi havia cap tempesta. Et pot llançar a terra el cavall i matar-te, pots caure dins d'un pou o estimbar-te per un precipici. No hi ha dubte que hi ha centenars de maneres de ser víctima d'un accident per aquests topants. He pensant en totes.

Va aixecar un tercer dit.

—Només queda una cosa, i també val per a la tercera possibilitat… que la noia, inesperadament, s'hagués llevat la vida. I llavors el cos ha de ser en algun indret d'aquesta zona limitada.

En Vanger va picar amb el puny sobre el mapa.

—Els dies posteriors a la seva desaparició, vam buscar pertot arreu, regirant l'illa sencera. Els homes van rastrejar cada rasa, cada pam de camp, tots els penya-segats i tots els esvorancs. Vam escorcollar tots els edificis, xemeneies, pous, pallers i golfes abandonades.

El vell va apartar els ulls d'en Blomkvist i va clavar la vista en la foscor de l'altra banda de la finestra. El seu to de veu es va tornar més greu i íntim.

—La vaig estar buscant tota la tardor, fins i tot després que es dissolguessin els grups de recerca i la gent ho hagués deixat córrer. Quan no m'ocupava dels assumptes de la feina, passejava amunt i avall per l'illa. Va arribar l'hivern i encara no havíem trobat cap pista. A la primavera, vaig continuar buscant fins que em vaig adonar que la meva recerca era absurda. En arribar l'estiu, vaig contractar tres guardaboscos amb molta experiència que van reprendre la recerca amb gossos. Van pentinar cada metre quadrat de l'illa. Jo ja havia començat a pensar que algú la devia haver mort. De manera que també van buscar alguna tomba. Hi van treballar durant tres mesos. No van trobar ni el més petit rastre de la noia. Va ser com si s'hagués esvaït en l'aire.

—Se m'acudeixen un seguit de possibilitats —va comentar en Blomkvist—. S'hauria pogut ofegar, per accident o voluntàriament. Això és una illa, i l'aigua pot amagar moltes coses.

—És cert, però no és gaire probable. Fixa't en això: si la Harriet hagués tingut un accident i s'hagués ofegat, lògicament hauria d'haver passat als voltants del poble. Recorda que l'enrenou del pont era la tragèdia més gran que s'havia viscut a l'illa de Hedeby en moltes dècades. No era el moment perquè una noia de 16 anys amb un sentit de la curiositat normal decidís fer un tomb per l'altra banda de l'illa.

»Però encara més important —va afegir—, per aquí no hi ha gaire corrent i el vent, en aquella època de l'any bufava de nord, nord-est. Si alguna cosa cau a l'aigua, apareix en algun punt de la platja de la banda de terra ferma, i allà baix està tot edificat. No pensis que no hi hem rumiat. Vam dragar pràcticament tots els indrets on es podria haver enfonsat dins l'aigua. També vaig contractar uns joves del club de submarinisme de Hedestad. Es van passar la resta de la temporada pentinant el fons de l'estany i les platges… Estic convençut que no és a l'aigua; si hi hagués estat, l'hauríem trobat.

—Però no podria haver tingut algun accident en algun altre lloc? El pont estava bloquejat, és clar, però hi ha molt poca distància fins a terra ferma. Hi podria haver anat nedant o amb un bot de rems.

—Era a finals de setembre i l'aigua era tan freda que la Harriet difícilment hauria sortit a nedar enmig de tota la commoció. Però, si tot d'una se li hagués acudit de nedar fins a terra ferma, l'haurien vist i hauria cridat molt l'atenció. Hi havia dotzenes d'ulls contemplant l'espectacle a la vora de l'aigua.

—I un bot de rems?

—No. Aquell dia, precisament, a Hedeby hi havia tretze bots. La major part eren embarcacions de plaer, ja en dic sec. Al port esportiu, als amarratges d'estiu, hi havia dos iots Petterson de vela. També hi havia set barques eka de rems, de les quals cinc eren a la sorra de la platja. Al peu de la casa del rector hi havia un bot al varador i un altre a l'aigua. A Òstergàrden hi havia un bot de rems i un de motor. Es van comprovar totes les embarcacions, i eren exactament on figurava que havien de ser. Si hagués remat fins a l'altra riba i hagués fugit, hauria d'haver abandonat la barca.

En Vanger va aixecar un quart dit.

—Així doncs, només queda una possibilitat raonable, és a dir, que la Harriet desaparegués contra la seva voluntat. Algú la va matar i es va desempallegar del cos.

La Lisbeth Salander es va passar el matí de Nadal llegint el polèmic llibre d'en Mikael Blomkvist sobre periodisme econòmic, Els cavallers templers: un conte alliçonador per a periodistes especialitzats en economia. La coberta era un moderníssim disseny de Christer Malm que representava una fotografia de la borsa d'Estocolm. Malm havia fet retocs amb el Photoshop i calia fixar-s'hi un moment per advertir que l'edifici flotava en l'aire. Era una portada molt explícita que s'adeia amb el to d'allò que hi havia a dins.