Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Bé, i què vols que hi faci? —va dir en Blomkvist.

Quan la Salander va tornar el Corolla al pàrquing de l'edifici de Milton Security va aprofitar per pujar als lavabos de l'oficina. Va obrir la porta amb la seva targeta i va agafar l'ascensor per pujar directament a la tercera planta evitant passar per l'entrada principal del segon pis, on treballava el guarda de servei. Va anar al lavabo i després es va servir un cafè de la màquina d'expressos que l'Armansky havia comprat quan s'havia adonat, finalment, que la Salander mai no faria cafè simplement perquè era el que esperaven d'ella. Aleshores va anar al despatx i va penjar la caçadora de cuir al respatller de la butaca.

El seu despatx era un cub de dos metres d'ample per tres de llarg amb envans de vidre. Hi havia una taula amb un ordinador de sobretaula antiquat de la marca Dell, un telèfon, una butaca d'oficina, una paperera metàllica i una prestatgeria amb unes quantes guies de telèfons i tres llibretes negres. Als dos calaixos de l'escriptori hi guardava bolígrafs, clips i un bloc de notes. A l'ampit de la finestra hi havia un test amb una planta de fulles marrons i marcides. La Salander va examinar atentament la planta, com si fos la primera vegada que la veia, llavors la va llençar decididament a la paperera.

Poques vegades havia de fer res al seu despatx i no el trepitjava més que mitja dotzena de vegades a l'any, principalment quan necessitava seure-hi i preparar un informe just abans de lliurar-lo. L'Armansky havia insistit que disposés d'un espai propi. Argumentava que així se sentiria una part de l'empresa encara que treballés com a independent. Però ella sospitava que d'aquesta manera el seu cap esperava tenir l'oportunitat de no perdre-la de vista i ficar-se en els seus assumptes. Al principi li havien assignat un lloc passadís avall, en una sala més gran que havia de compartir amb un company. Però, com que ella no hi era mai, l'Armansky finalment l'havia traslladat al recambró del final del passadís.

La Salander va treure la porra. Se la va mirar mossegant-se meditativament el llavi inferior.

Eren les onze passades i estava tota sola a la planta. De sobte es va sentir terriblement avorrida.

Al cap de poca estona es va aixecar i va anar al fons del passadís per comprovar la porta del despatx de l'Armansky. Tancada. Va mirar al voltant. Les possibilitats que algú aparegués al passadís cap a la mitjanit del 26 de desembre eren pràcticament nulles. Aleshores va obrir la porta amb una còpia pirata de la targeta de l'empresa que havia fet uns anys enrere.

El despatx de l'Armansky era espaiós: davant de l'escriptori hi havia butaques per als convidats, i al racó, una taula de reunions amb cadires per a vuit persones. Estava impecablement neta. Feia força temps que no s'esmunyia al seu despatx, però ara que hi era… Es va passar una llarga estona asseguda a l'escriptori per posar-se al dia sobre la investigació d'un possible talp industrial; sobre els infiltrats que tenien en una empresa amb impressionants mesures de seguretat, i sobre les disposicions que s'havien pres en secret per protegir una clienta que tenia por que el seu fill fos segrestat pel pare.

Finalment va tornar a deixar els documents exactament com els havia trobat, va tancar la porta del despatx de l'Armansky i va tornar a casa. Se sentia satisfeta de com havia anat la jornada.

En Blomkvist va fer que no amb el cap. En Vanger s'havia assegut a la seva taula i el contemplava amb una mirada tranquilla, com si ja estigués preparat per a les seves objeccions.

—No sé si esbrinarem la veritat, però em nego a anar-me'n a la tomba sense provar-ho un últim cop —va dir el vell—. Simplement vull encarregar-te que repassis tot el material de la investigació una darrera vegada.

—Això és una bogeria —va replicar en Blomkvist.

—Per què és una bogeria?

—T'he escoltat, Henrik. Entenc el teu dolor, però t'he de ser franc: el que em demanes que faci és una pèrdua de temps i de diners. Em demanes que resolgui per art d'encantament un misteri que la policia i investigadors professionals amb força més mitjans no han pogut solucionar en tots aquests anys. Em demanes que resolgui un crim que fa quaranta anys que es va cometre. Com vols que me'n surti?

—No hem parlat dels teus honoraris —va observar en Vanger.

—No caldrà.

—No t'hi puc obligar, però escolta el que t'ofereixo. En Frode ja ha preparat el contracte. Podem negociar els detalls, però el contracte és senzill i l'únic que hi falta és la teva signatura.

—Henrik, això és absurd. De debò, no crec que pugui resoldre el misteri de la desaparició de la Harriet.

—Segons el contracte, no cal que ho facis. L'únic que s'hi exigeix és que facis el que puguis. Si no te'n surts, serà perquè Déu ho vol així, o, si no hi creus, serà cosa del destí.

En Blomkvist va sospirar. Cada cop se sentia més incòmode i volia posar fi a aquesta visita a Hedeby, però va cedir.

—D'acord, t'escolto.

—Vull que visquis i treballis aquí, a Hedeby, durant un any. Vull que repassis tota la documentació sobre la desaparició de la Harriet, pàgina per pàgina. Vull que t'ho miris tot des d'una nova perspectiva. Vull que et qüestionis totes les conclusions a què es va arribar tal com faria exactament un periodista d'investigació. Vull que busquis alguna cosa que potser a mi, a la policia i a altres investigadors ens hagi passat per alt.

—M'estàs demanant que abandoni la meva vida i la meva carrera per dedicar-me tot un any a una cosa que és una absoluta pèrdua de temps?

En Vanger va somriure.

—Pel que fa a la teva carrera, has de reconèixer que ara com ara ha quedat una mica penjada.

En Blomkvist no va saber com replicar.

—Vull comprar un any de la teva vida. Donar-te una feina. El sou és millor que qualsevol oferta que et puguin fer mai a la vida. Et pagaré 200.000 corones al mes… és a dir, 2.400.000 corones, si acceptes i et quedes l'any sencer.

En Blomkvist estava astorat.

—No em faig illusions. Les possibilitats que te'n surtis són mínimes, però, si contra tot pronòstic resols el misteri, t'ofereixo una prima que serà el doble del que t'ofereixo, és a dir, 4.800.000 corones. Siguem generosos i arrodonim-ho a 5 milions.

En Vanger es va reclinar contra el respatller i va decantar el cap.

—Puc ingressar els diners a qualsevol compte corrent que vulguis, d'arreu del món. També et pots emportar els diners en efectiu dins d'una maleta, de manera que depengui de tu declarar la suma al fisc.

—Això no està… bé —es va embarbussar en Blomk-vist.

—Per què no? —va replicar en Vanger amb calma—. Tinc 80 anys i encara estic en plenes facultats mentals. Tinc una fortuna personal considerable; me la puc gastar com vulgui. No tinc fills i no tinc cap intenció de deixar els diners a una colla de parents que detesto. He fet el meu testament i darreres voluntats; deixaré el gros de la meva fortuna a World Wildlife Fund. Les poques persones que representen alguna cosa per a mi rebran quantitats importants… com ara l'Anna.

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—Prova d'entendre'm —va demanar en Vanger—. Sóc un vell que morirà aviat. Només hi ha una cosa al món que m'importa… i la resposta a aquesta pregunta m'ha arruïnat mitja vida. No espero que la trobis, però tinc prou recursos per intentar-ho una última vegada. Es demanar massa? L'hi dec a la Harriet. I m'ho dec a mi mateix.

—Em pagaràs tots aquests milions de corones per no res. L'únic que he de fer és signar el contracte i gratar-me la panxa durant tot un any.

—No ho faràs pas. Al contrari… treballaràs més que en tota la teva vida.

—Com en pots estar tan segur?

—Perquè et puc oferir una cosa que no es pot comprar, però que desitges més que res al món. —I què és?