Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Morell havia reunit més persones per interrogar-les, membres de la família i empleats. Tots els interrogatoris es van redactar meticulosament.

Quan els integrants del primer grup de recerca van començar a tornar amb informes decebedors, l'inspector va decidir que s'havia d'engegar una recerca més sistemàtica. Durant el vespre i la nit van demanar reforços. En Morell es va posar en contacte, entre d'altres, amb el president del Club d'Orientació de Muntanya de Hedestad i li va demanar ajuda per reunir voluntaris per a la partida de recerca. Cap a mitjanit li van comunicar que cinquanta-tres membres, la majoria de la categoria júnior, serien a la propietat Vanger a les set del matí. En Henrik Vanger va convocar part del torn del matí, en total cinquanta homes de la fàbrica de paper. També va organitzar l'avituallament per a tothom.

En Blomkvist es va poder imaginar vívidament les escenes que van tenir lloc a la propietat Vanger durant aquells dies. L'accident del pont havia contribuït a la confusió de les primeres hores (perquè havia complicat l'arribada de reforços i també perquè la gent, d'una manera o altra, pensava que aquests dos successos dramàtics, en tenir lloc al mateix indret i pràcticament a la mateixa hora, devien estar relacionats d'alguna manera). Quan van retirar la cisterna del camió, l'inspector Morell va baixar al pont per assegurar-se que la Harriet Vanger no hagués acabat, per algun improbable gir del destí, sota la ferralla. Aquesta va ser l'única iniciativa irracional que en Mikael va poder detectar en la conducta de l'inspector, ja que sense cap dubte havien vist la noia desapareguda després de l'accident.

Durant aquelles primeres vint-i-quatre hores de desgavell, les esperances que la situació es resolgués ràpidament i feliçment es van enfonsar. I es van veure reemplaçades de mica en mica per dues teories. Malgrat les dificultats evidents d'abandonar l'illa sense que ningú se n'adonés, en Morell es va negar a excloure la possibilitat que la noia hagués fugit. Va decidir que s'havia de comunicar una descripció exhaustiva de la Harriet Vanger a totes les comissaries i va donar ordres a les patrulles de policia de Hedestad de mantenir els ulls oberts. També va enviar un company del departament de delictes criminals a entrevistar els conductors d'autobusos i el personal de l'estació del tren per esbrinar si algú l'havia vist.

A mesura que arribaven les respostes negatives, va semblar cada cop més probable que la Harriet Vanger hagués estat víctima d'alguna desgràcia. Aquesta teoria va acabar dominant la investigació dels dies posteriors.

La gran batuda de recerca dos dies després de la seva desaparició es va dur a terme, segons semblava i pel que en Blomkvist podia dir, amb una gran competència. La policia i els bombers, que havien participat en operacions similars, ho havien organitzat tot. A l'illa de Hedeby hi havia racons gairebé inaccessibles, però al capdavall era una zona limitada i van pentinar l'illa sencera en un sol dia. Una llanxa de la policia i dos voluntaris de les embarcacions de plaer van fer tot el que van poder per sondar les aigües al voltant de l'illa.

L'endemà la recerca va continuar amb més recursos humans. Es van enviar patrulles per fer una segona batuda del terreny més accidentat, a més d'una zona coneguda com «el fortí»: un conjunt de búnquers abandonats que es van construir durant la Segona Guerra Mundial. Aquell dia també van buscar a tots els recambrons, pous, cellers, coberts i golfes de l'illa.

Es podia intuir un cert grau de frustració a les notes oficials quan es va abandonar la recerca el tercer dia després de la desaparició de la noia. En Morell, naturalment, encara no n'era conscient, però en aquell moment havia arribat el més lluny que arribaria mai en la investigació dels fets. Estava desconcertat i no sabia cap a on fer el següent pas o on continuar la recerca. La Harriet Vanger semblava haver-se volatilitzat i els anys de calvari d'en Henrik Vanger tot just havien començat.

En Blomkvist va continuar llegint fins a altes hores de la matinada i no es va llevar fins ben avançat el dia de Reis. Un Volvo blau marí últim model estava aparcat davant la casa d'en Henrik Vanger. Just quan posava la mà al picaporta, un home que sortia va obrir. Gairebé van xocar. L'home semblava tenir pressa. —Sí? El puc ajudar?

—He vingut a veure en Henrik Vanger —va explicar en Blomkvist.

Els ulls de l'home es van animar. Va somriure i va allargar una mà.

—Vostè deu ser en Mikael Blomkvist, el que pensa ajudar en Henrik amb la crònica familiar, oi?

Van fer una encaixada. En Vanger, segons semblava, havia començat a esbombar la tapadora d'en Blomkvist. L'home tenia sobreprès (el resultat, sens dubte, de massa anys de negociacions als despatxos i a les sales de reunions), però en Blomkvist va adonar-se de seguida de la semblança entre la seva cara i la de la Harriet Vanger.

—Sóc en Martin Vanger —va dir l'home—. Benvingut a Hedestad.

—Gràcies.

—El vaig veure a la televisió fa dies. —Pel que sembla, tothom m'ha vist a la tele. —En Wennerstròm… no està gaire ben vist en aquesta casa.

—Sí, en Henrik m'ho va dir. Espero sentir la resta de la història.

—Fa uns dies em va explicar que l'havia contractat. —En Martin Vanger va esclafir a riure—. Va comentar que probablement era per en Wennerstròm que vostè havia acceptat la feina.

En Blomkvist va dubtar abans de decidir-se a explicar la veritat.

—Aquesta va ser una raó important. Però per ser honestos, necessitava marxar d'Estocolm i Hedestad va aparèixer en el moment més oportú. Almenys, això crec. No puc fer veure que no he perdut el procés. I de tota manera, hauré d'anar a la presó.

En Martin Vanger va assentir amb el cap, seriós de cop i volta.

—Pot recórrer contra la sentència?

—No en trauria res.

En Martin Vanger va consultar l'hora.

—He de ser a Estocolm aquesta nit, de manera que val més que m'afanyi. Tornaré d'aquí a pocs dies. Vingui a casa i soparem plegats. M'agradaria molt saber el que va passar realment durant aquest judici. En Henrik és dalt. Endavant.

En Vanger estava assegut al sofà del seu gabinet; sobre la tauleta tenia el Hedestads-Kuriren, el Dagens Industri i YSvenska Dagbladet i els diaris de tarda d'àmbit nacional.

—M'acabo de trobar en Martin a fora.

—Corria a salvar l'imperi —va deixar anar en Vanger—. Cafè?

—Sí, si us plau. —En Blomkvist va seure, preguntant-se per què en Vanger semblava de tan bon humor. —Surts al diari.

En Vanger li va allargar un dels diaris de tarda obert per una pàgina amb el titular «Curtcircuit als mitjans». L'article el signava un periodista que en altres temps havia treballat al Finansmagasinet Monopol. Era el típic periodista sense cap qualitat i duia unes corbates espantoses; s'havia especialitzat en l'art de ridiculitzar tothom que defensés apassionadament alguna causa o que destaqués per damunt dels altres. Feministes, antiracistes i ecologistes podien comptar que els tocaria el rebre. En canvi, mai no havia defensat cap idea pròpia que pogués aixecar la més mínima controvèrsia. Ara, poques setmanes després del judici sobre l'afer Wennerstròm, posava sota el seu punt de mira en Mikael Blomkvist, al qual descrivia com un perfecte idiota. A l'Erika Berger la qualificava de cara bonica i incompetent:

Corre el rumor que Millennium està a punt d'anar-se'n en orris, malgrat que la seva redactora en cap sigui una feminista que duu minifaldilla i que ensenya els morrets a la tele. Fa anys que la revista sobreviu gràcies a la imatge que han venut els seus directors: la de periodistes joves que es dediquen a investigar i desemmascarar els pocavergonyes del món dels negocis. Aquest truc publicitari potser funciona amb joves anarquistes disposats a escoltar aquesta mena de missatges, però els tribunals no se l'empassen. I Kaíle Blomkvist ho acaba de descobrir.