Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

«Vés a cagar.»

En Palmgren s'havia convertit en el seu administrador just després que «tot s'hagués torçat». Havia insistit a reunir-se amb ella almenys una vegada al mes, de vegades més sovint. Quan ella es va mudar per tornar a Lundagatan, pràcticament eren veïns. Ell vivia a Hornsgatan, a un parell de travessies, i es trobaven pel barri i anaven a fer un cafè plegats a Giffy's o a algun altre lloc dels topants. En Palmgren mai no havia provat d'immiscir-se en la seva vida, tot i que li havia fet alguna visita per portar-li un petit regal d'aniversari, per exemple. Ella sabia que sempre seria benvinguda i que el podia visitar quan volgués, un privilegi que havia aprofitat en rares ocasions. Però després de venir a viure a Sòder, ella havia començat a passar el dia de Nadal amb ell després d'anar a veure la mare. Menjaven pernil de Nadal i jugaven als escacs. A ella aquest joc no li deia res, però després d'haver après les regles no havia perdut ni una sola partida. Ell era vidu, i la Salander havia considerat un deure apiadar-se'n en aquells dies de festa i solitud.

Es considerava en deute amb ell, i ella sempre pagava els deutes.

Havia estat en Palmgren qui li havia rellogat el pis de la mare a Lundagatan fins que ella havia necessitat un lloc on viure. El pis tenia quaranta-nou metres quadrats, estava atrotinat i calia fer-hi reformes, però almenys li oferia un sostre per dormir.

Ara en Palmgren no hi era; s'havia tallat un altre lligam amb la societat «normal». En Niïs Bjurman era un tipus de persona completament diferent. I ella no tenia cap intenció de passar el dia de Nadal a casa seva. La primera mesura de l'advocat havia estat establir noves normes per accedir al seu compte corrent del Handelsbanken. En Palmgren mai no havia posat problemes a flexibilitzar les condicions de la tutela i deixar que ella gestionés el seu pressupost. Ella pagava les factures i podia fer ús dels estalvis de la manera que cregués convenient.

La Lisbeth Salander s'havia preparat per a la reunió amb en Bjurman la setmana anterior al Nadal, i un cop allà havia provat d'explicar-li que el seu predecessor havia confiat en ella i que ella no l'havia decebut mai. En Palmgren li havia deixat ocupar-se de les seves coses i no havia ficat el nas en la seva vida privada.

—Aquest és justament un dels problemes —va replicar en Bjurman, tamborinant amb els dits sobre el seu dossier. I tot seguit li havia fet un sermó sobre les regles i normes administratives de la tutela.

—Et deixava fer la teva, oi? Em pregunto com s'ho feia per no picar-se els dits.

«Perquè era un socialdemòcrata boig que havia treballat amb menors problemàtics tota la vida, imbècil!»

—Ja no sóc una nena —va dir la Salander, com si això fos prou explicació.

—No, ja no ets una nena. Però m'han nomenat tutor teu, i mentre faci aquesta funció sóc responsable dels teus assumptes jurídics i econòmics.

Va obrir un nou compte corrent al nom de la Lisbeth, però controlada per ell. A partir d'aquell moment, i una vegada comunicat el número al departament de personal de Milton Security, hauria de fer servir aquell compte. Els bons temps s'havien acabat. D'ara endavant, en Bjurman li pagaria les factures i li assignaria una mensualitat. Ell li va comunicar que esperava que li fes arribar les factures de totes les seves despeses. Li donaria 1.400 corones a la setmana; «per menjar, roba, entrades de cinema i coses així».

La Salander guanyava més de 160.000 corones a l'any. En podia guanyar el doble treballant amb dedicació exclusiva i acceptant tots els encàrrecs que l'Armansky li oferís. Però tenia poques despeses i no necessitava gaires diners. El cost del pis era aproximadament de 2.000 corones al mes i, malgrat els seus modestos ingressos, tenia 90.000 corones estalviades al banc. Però ja no en podia disposar lliurement.

—Això és perquè sóc responsable dels teus diners —va dir l'advocat—. Has de guardar diners per al futur. Però no t'hi amoïnis; ja me n'encarregaré jo.

«Des dels deu anys que tinc cura de mi mateixa, pallasso!»

—Te'n surts prou bé des del punt de vista social i no cal que t'internin, però aquesta societat és responsable de tu.

La va interrogar minuciosament sobre quina mena de tasques li assignaven a Milton Security. I ella havia mentit instintivament sobre les seves obligacions. La resposta que li va donar va ser una descripció de les primeres setmanes a l'empresa. En Bjurman es va quedar amb la impressió que feia el cafè i que classificava la correspondència (tasques prou adequades per a algú un xic lent), i va semblar satisfet.

Ella no sabia ben bé per què havia mentit, però estava segura que havia estat una decisió encertada.

En Blomkvist s'havia passat cinc hores amb en Vanger i havia dedicat bona part de la nit i tot el dimarts a picar els apunts i lligar caps sobre la genealogia dels Vanger. La història de la família era una versió completament diferent de la imatge oficial. Tota família té algun esquelet a l'armari, però els Vanger tenien un cementiri sencer.

En Blomkvist va haver de repetir-se diverses vegades que la seva tasca real no era escriure una biografia de la família Vanger, sinó esbrinar què li havia passat a la Harriet Vanger. La biografia no era més que un pretext de cara a la galeria. Al cap d'un any rebria aquell sou absurd (havia signat el contracte redactat per en Frode). La recompensa de debò, esperava, seria la informació sobre en Wennerstròm que en Vanger deia que tenia. Però, després d'escoltar en Vanger, va començar a veure que aquell any no havia de ser necessàriament una pèrdua de temps. Un llibre sobre la família Vanger tenia valor per si sol. Era, senzillament, un tema que donava per a molt.

La idea que tal vegada pogués aportar llum sobre l'assassí de la Harriet Vanger mai no li va passar pel cap; donant per fet que realment hagués estat assassinada i que no hagués mort a causa d'algun accident estrany. En Blomkvist coincidia amb en Vanger que les probabilitats que una noia de 16 anys toqués el dos voluntàriament i s'estigués amagada durant trenta-sis anys, al marge de tots els sistemes de vigilància i de la burocràcia del govern, era pràcticament inconcebible. A més, ell no excloïa la possibilitat que la Harriet Vanger hagués fugit, potser a Estocolm, i que li hagués passat alguna cosa posteriorment: drogues, prostitució, una violació o simplement un accident.

Per la seva part, en Vanger estava convençut que la Harriet havia estat assassinada i que el responsable era un membre de la família, possiblement en collaboració amb algú més. La força de la seva creença es basava en el fet que la Harriet havia desaparegut durant la confusió de les hores en què l'illa havia quedat incomunicada i tots els ulls estaven posats en l'accident.

L'Erika havia tingut raó en dir que havia estat una insensatesa acceptar la feina si l'objectiu era resoldre un assassinat misteriós. Però en Blomkvist començava a veure que el destí de la Harriet havia estat essencial per a la família, sobretot per a en Henrik Vanger. Tant era que l'home tingués raó o s'equivoqués; l'acusació d'en Henrik Vanger contra els seus parents tenia una gran importància per entendre la història familiar. L'acusació s'havia formulat obertament des de feia més de trenta anys i havia estigmatitzat les reunions familiars i donat lloc a enverinades animadversions que havien contribuït a desestabilitzar el grup empresarial. Una anàlisi de la desaparició de la Harriet, per tant, podria fer la seva funció com a un capítol independent, a més de proporcionar un nexe d'unió a través de la història familiar, i hi havia material de sobres. Un punt de partida, tant si la Harriet Vanger era l'objectiu principal com si es conformava escrivint una crònica de la família, seria confeccionar una galeria de personatges. D'això va tractar la primera i llarga conversa aquell dia amb en Vanger.