Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

FREDRIK VANGER (1886–1964)

casat amb Ulrika (1885–1969)

JOHAN VANGER (1884–1956)

casat amb Gerda (1888–1960)

Richard (1907–1941)

casat amb Margareta (1906–1959)

Sofia (1909–1977)

casada amb Ake Sjògren (1906–1967)

Magnus Sjògren (1929–1994) Sara Sjògren (1931–)

Gottfried (1927–1965) casat amb Isabella (1928–)

Martin (1948–)

Harriet (1950–?)

Harald (1911–)

casat amb Ingrid (1925–1992)

Birger (1939–)

Cecília (1946–)

Anita (1948–)

Erik Sjògren (1951–)

Hàkan Sjògren (1955–)

Marit (1911–1988)

casada amb Algot Günther (1904–1987)

Greger (1912–1974) casat amb Gerda (1922–)

Alexander (1946–)

Ossian Günther (1930–) casat amb Agnès (1933–)

Jakob Günther (1952–)

Gustav (1918–1955) solter i sense descendència

Ingrid (1916–1990)

casada amb Harry Karlman (1912–1984)

Henrik (1920–)

casat amb Edith (1921–1958)

sense descendència

Gunnar Karlman (1942–)

Maria Karlman (1944–)

A mesura que en Blomkvist havia anat anotant tots els noms, la llista havia augmentat fins a quaranta persones. Eren dos quarts de quatre de la matinada i el termòmetre marcava vint-i-un sota zero. L'onada de fred semblava disposada a durar. Hauria desitjat ser al seu llit de Bellmansgatan.

El va despertar el tècnic de Telia. Cap a les onze ja es va poder connectar a la xarxa i ja no es va sentir tan limitat des del punt de vista professional. A més, el mòbil continuava guardant silenci obstinadament. Després d'una setmana, l'Erika no li havia contestat cap missatge. Devia estar emprenyada com una mona. Ell també començava a mostrar-se testarrut i es negava a trucar-li a l'oficina.

Va obrir el correu electrònic i va donar un cop d'ull als gairebé tres-cents cinquanta missatges que li havien enviat durant l'última setmana. En va guardar dotze; la resta eren spam o de llistes a què estava subscrit. El primer correu era de : «espero que facis bones mamades a la trena, porc comunista de merda.» El va arxivar a la carpeta titulada «Crítiques intelligents». Va escriure a :

«Hola, Ricky. Com que no em truques, suposo que em consideres mort. Només et volia dir que ja estic connectat a la xarxa i que et pots posar en contacte amb mi quan em puguis perdonar. Hedeby és un indret bastant pintoresc que val la pena visitar. M.»

Quan va arribar l'hora de dinar, va ficar l'iBook a la bossa i va marxar al Cafè de la Susanne. En arribar, va installar-se a l'habitual taula del racó. La Susanne li va portar cafè i sandvitxos, adreçant una mirada inquisitiva a l'ordinador. Tot seguit li va preguntar en què estava treballant. En Blomkvist va fer servir la seva tapadora per primer cop. Van intercanviar els compliments de rigor, i la Susanne el va convidar a venir a veure-la quan estigués preparat per a les revelacions de debò.

—Fa trenta-cinc anys que serveixo els Vanger i sé totes les xafarderies sobre aquesta família —va deixar anar, i va tornar-se'n cap a la cuina.

Amb fills, néts i besnéts (no s'havia pres la pena d'in-cloure'ls), els germans Fredrik i Johan Vanger tenien aproximadament cinquanta descendents vius. La família solia viure fins a una edat força avançada. En Fredrik Vanger va viure fins als 78 anys, i el seu germà Johan, fins als 80. Dels fills d'en Fredrik que encara vivien, en Harald en tenia 92 i en Henrik 82.

L'única excepció va ser en Gustav, que va morir a causa d'una malaltia pulmonar als 37 anys. En Henrik Vanger li havia explicat que en Gustav sempre havia estat un jove malaltís i que sempre havia anat a la seva, sense acabar de fer-se mai amb la resta de la família. No s'havia casat i no va tenir fills.

Els altres membres de la família que havien mort joves havien desaparegut per altres raons diferents a les malalties. En Richard Vanger va morir a la guerra d'Hivern de Finlàndia amb tan sols 34 anys. En Gottfried Vanger, el pare de la Harriet, havia mort ofegat l'any anterior a la desaparició de la filla. I la Harriet mateixa només tenia 16 anys. En Mikael va prendre nota de l'estranya similitud en cada branca de la família; avi, pare i filla, tots havien estat víctimes d'una desgràcia. L'únic descendent viu d'en Richard era en Martin Vanger, que amb 55 anys encara era solter. En Henrik Vanger li havia explicat que el seu nebot era un solitari, però que tenia una companya que vivia a Hedestad.

En Martin Vanger tenia 18 anys quan la seva germana havia desaparegut. Era un dels parents que podien figurar a la llista de les persones associades amb la desaparició. Aquella tardor vivia a Uppsala, feia el darrer curs de l'institut. Havia de participar en una reunió familiar, però va arribar tard, després de migdia, i es trobava entre els espectadors de l'altra banda del pont durant l'hora crítica en què la seva germana s'havia volatilitzat.

En Blomkvist es va apuntar dos detalls de l'arbre genealògic. El primer era que cap Vanger no s'havia divorciat ni tornat a casar, encara que el seu cònjuge hagués mort jove. I es preguntava amb quina freqüència es produïa això estadísticament. La Cecília Vanger s'havia separat del marit feia molts anys, però, segons semblava, oficialment encara estaven casats.

L'altre detall era que la família semblava dividida geogràficament entre la branca dels «homes» i la branca de les «dones». Mentre que els descendents d'en Fredrik Vanger, com ara en Henrik, havien tingut papers destacats en els negocis i principalment havien viscut a Hedestad o als seus voltants, la branca familiar d'en Johan Vanger, que a la primera generació només havia donat filles, s'havia casat i escampat per altres racons del país, com ara Estocolm, Malmò i Gòteborg, o l'estranger. I tan sols venien a Hedestad per les vacances d'estiu o a les reunions més importants. L'única excepció era l'Ingrid Vanger, el fill de la qual, en Gunnar Karlman, vivia a Hedestad. Era el redactor en cap del Hedestads-Kuriren.

Pensant com ho faria un detectiu privat, en Henrik Vanger observava que el «mòbil ocult de l'assassinat de la Harriet» es podia trobar en l'estructura de la companyia i en el fet que en Vanger hagués deixat clar ben aviat que la Harriet era especial per a ell. El mòbil, doncs, potser havia estat fer mal a en Henrik Vanger mateix, o potser la Harriet havia descobert informació delicada sobre la companyia i per tant s'havia convertit en un perill per a algú. Només eren especulacions; tanmateix, aquesta hipòtesi li permetia centrar-se en tretze persones que considerava «particularment interessants».

La conversa del dia anterior entre en Blomkvist i en Vanger havia resultat esclaridora pel que feia a un altre punt. Des del principi el vell havia parlat sobre molts membres de la família amb un to despectiu i denigrant que l'havia sobtat força. En Blomkvist s'havia preguntat si les sospites del patriarca contra la seva família per la desaparició de la Harriet no li havien fet perdre el seny, però ara començava a adonar-se que en Vanger havia avaluat la situació amb una sagacitat sorprenent.

La imatge que s'anava fent de tot plegat era la d'una família amb èxit en l'aspecte social i econòmic, però força disfuncional en tots els aspectes més corrents.

El pare d'en Henrik Vanger havia estat un home fred i insensible que havia engendrat els fills i després se n'havia desentès i havia deixat que l'esposa s'ocupés de donar-los una educació i benestar. Fins que els fills no van arribar als setze anys amb prou feines van veure el pare, llevat de les reunions familiars, unes ocasions en què s'esperava que hi fossin presents però que també passessin desapercebuts. En Henrik no recordava que el seu pare hagués expressat mai cap forma d'amor, ni tan sols mínimament. Al contrari, el seu pare sovint el qualificava d'inútil i el convertia en objecte de crítiques demolidores. Poques vegades es recorria al càstig corporal; no calia. Les úniques vegades en què s'havia guanyat el respecte del pare van ser a una edat ja madura, gràcies als èxits dins el grup Vanger.