Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

El germà gran, en Richard, s'havia rebellat. Després d'una discussió (el motiu de la qual mai no s'esmentava a la família), el noi havia marxat a estudiar a Uppsala. Allà havia trobat les llavors de la carrera nazi de la qual en Vanger ja li havia parlat i que finalment el duria a les trinxeres finlandeses. El que el vell no havia comentat fins ara era que els altres dos germans havien recorregut el mateix camí.

El 1930, en Harald i en Greger havien seguit els passos d'en Richard a Uppsala. Tots dos havien estat molt units, però en Henrik no estava segur de si s'havien fet gaire amb en Richard. El que estava força clar era que tots els germans s'havien adherit al moviment feixista de Per Engdahl, La Nova Suècia. En Harald havia seguit fidelment Per Engdahl al llarg dels anys, primer a la Unió Nacional de Suècia, després al grup de l'Oposició Sueca i, finalment, al Nou Moviment Suec després de la guerra. En Harald va continuar sent-ne membre fins que Engdahl va morir als anys noranta i durant determinats períodes va ser un dels principals contribuents econòmics al moviment feixista suec a l'ombra.

En Harald Vanger va estudiar medicina a Uppsala i gairebé de seguida va entrar en cercles obsessionats amb la puresa racial i biològica. Durant un temps va treballar a l'Institut Suec de la Biologia de les Races i, com a metge, es va convertir en un actor de primer ordre en la campanya d'esterilització dels elements indesitjables de la població.

Citació, Henrik Vanger, cinta 2, 02950:

En Harald encara va anar més lluny. El 1937 va ser coautor, amb pseudònim, gràcies a Déu, d'un llibre titulat: La nova Europa del poble. No me'n vaig assabentar fins als anys setanta. En tinc un exemplar i el pots llegir. Deu ser un dels llibres més fastigosos que s'han publicat mai en llengua sueca. En Harald no només defensava l'esterilització, sinó també l'eutanàsia: posar fi de manera activa a la vida de persones que ofenien el seu gust estètic i que no s'ajustaven a la seva imatge de la raça sueca perfecta. Dit d'una altra manera, reclamava l'assassinat en massa en un text escrit en una prosa acadèmica impecable que contenia totes les argumentacions mèdiques necessàries. Desempallegueu-vos dels discapacitats. No deixeu que la població sami s'estengui; tenen gens mongòlics. Els malalts mentals haurien de veure la mort com una forma d'alliberació, oi? Les dones de vida dissoluta, els vagabunds, els gitanos i els jueus… ja t'ho pots imaginar. En les fantasies del meu germà, Auschwitz podria haver estat a Dalarna.

Després de la guerra, en Greger Vanger es va fer professor de secundària i més tard va ser director de l'institut de Hedestad. En Henrik Vanger creia que, un cop acabada la guerra, ja no va pertànyer a cap partit i que havia abandonat el nazisme. Va morir el 1974, i no va ser fins que en Henrik va repassar la correspondència del seu germà que es va assabentar que als anys cinquanta en Greger s'havia adherit al Partit Nòrdic Nacional, una secta que políticament era un zero a l'esquerra i que alhora era totalment delirant. N'havia continuat sent membre fins a la mort.

Citació, Henrik Vanger, cinta 2, 04167:

Per tant, tres dels meus germans van ser uns dements des del punt de vista polític. Fins on arribava la seva malaltia en altres aspectes?

L'únic germà digne de certa simpatia segons el parer d'en Henrik Vanger era el delicat Gustav, que va morir a causa d'una malaltia pulmonar el 1955. En Gustav no s'havia interessat mai per la política i, pel que semblava, era una mena d'esperit artístic misantròpic, sense cap interès pel món dels negocis o per treballar al grup Vanger.

En Blomkvist va preguntar a en Henrik Vanger:

—Ara tu i en Harald sou els únics que quedeu, doncs. Per què va tornar a Hedeby?

—Va tornar a casa el 1979, poc abans de fer els 70 anys. Aquella casa és seva.

—Deu resultar estrany viure tan a prop d'un germà que detestes.

—Jo no l'odio, el meu germà. Si de cas, em fa llàstima. Es un perfecte imbècil, i és ell qui em detesta. —Et detesta?

—Això mateix. Em penso que per això va tornar. Per poder passar-se els últims anys de la seva vida odiant-me de ben a prop.

—I per què t'odia?

—Perquè em vaig casar.

—Em sembla que això m'ho hauràs d'explicar.

En Henrik Vanger havia perdut el contacte amb els seus germans grans força aviat. Ell era l'únic germà que mostrava una certa aptitud per als negocis; era l'última esperança del pare. A ell la política no li interessava gens i no volia saber res d'Uppsala. En canvi, s'havia estimat més estudiar econòmiques a Estocolm. Després de fer els 18 anys, sempre es va passar totes les vacances treballant en una de les nombroses oficines del grup Vanger o com a ajudant del consell de direcció. Va aprendre tots els secrets dels negocis de la família.

El 10 de juny del 1941 (enmig del moment més cruent de la Guerra Mundial) van enviar en Henrik Vanger a Alemanya per fer una visita de sis setmanes a les oficines de la companyia a Hamburg. Només tenia 21 anys i el representant alemany del grup Vanger, un veterà de l'empresa que es deia Hermann Lobach, li va fer de cicerone i de mentor.

—No et vull cansar amb tots els detalls, però quan hi vaig anar Hitler i Stalin encara eren bons amics i el front de l'est encara no existia. Tothom creia que Hitler era invencible. Regnava una sensació de… d'optimisme i desesperació alhora, diria que aquestes són les paraules més escaients. Més de mig segle després, encara es fa difícil descriure l'atmosfera que es respirava. No m'interpretis malament… jo no era nazi, i a mi Hitler em semblava un ridícul personatge d'opereta. Així i tot, hauria resultat gairebé impossible no veure's afectat per la fe en el futur, que era generalitzada entre la gent corrent d'Hamburg. Malgrat que cada cop tenien la guerra més a prop i que durant el temps en què jo hi vaig ser hi va haver diversos bombardejos aeris sobre Hamburg, la gent semblava creure que allò simplement era una incomoditat passatgera… que aviat hi hauria pau i que Hitler instauraria la seva Neuropa [1] «Nova Europa.» (N. del T.) . La gent volia creure que Hitler era Déu. Així és com ho donava a entendre la propaganda.

En Henrik va obrir un dels seus nombrosos àlbums de fotografies.

—Aquest és en Lobach. Va desaparèixer el 1944, segurament en un bombardeig aeri. Mai no vam saber què se'n va fer. Durant les setmanes que vaig ser a Hamburg ens vam avenir molt. Jo m'estava amb ell i la seva família al seu elegant domicili d'un barri benestant de la ciutat. Passàvem molt de temps junts cada dia. Ell no era més nazi que jo, però per evitar-se problemes era membre del partit. El seu carnet li obria portes i oferia oportunitats al grup Vanger… i negocis era precisament el que fèiem. Vam construir vagons per als seus trens, sempre m'he preguntat si algun dels nostres vagons va tenir Polònia com a destinació. Veníem teixit per als seus uniformes i tubs catòdics per als seus aparells de ràdio… tot i que oficialment nosaltres no sabíem per a què empraven els productes. I en Lobach sabia com aconseguir un contracte; era divertit i afable. El nazi perfecte. De mica en mica vaig començar a veure que també era un home que provava d'amagar un secret desesperadament.

»La matinada del 22 de juny del 1941, en Lobach va trucar a la porta del meu dormitori. La meva habitació era al costat del dormitori de la seva esposa i em va indicar que no fes soroll, que em vestís i que l'acompanyés. Vam anar al pis de sota i vam seure al petit fumador. En Lobach havia estat despert tota la nit. L'home tenia la ràdio engegada, i em vaig adonar que havia passat alguna cosa greu. L'Operació Barbarroja havia començat. Alemanya havia envaït la Unió Soviètica el dia de Sant Joan. —En Vanger va fer un gest de resignació—. En Lobach va agafar dos gots i va servir schnaps amb generositat. Òbviament, estava afectat. Quan li vaig preguntar quines podien ser les conseqüències de tot plegat, va contestar amb clarividència que allò significava la fi d'Alemanya i del nazisme. Jo només me'l vaig creure a mitges… semblava impossible derrotar Hitler, però en Lobach i jo vam brindar per la caiguda d'Alemanya. Llavors va centrar l'atenció en assumptes més pràctics.