Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Quan el tribunal (la institució que determinaria el seu futur) es va reunir per prendre una decisió sobre l'assumpte, el resultat semblava cantat per endavant. Sens dubte, era una noia problemàtica, i no era gens probable que el tribunal arribés a cap altra conclusió que no fos acceptar les recomanacions dels dictàmens psiquiàtrics i socials.

El matí que el tribunal s'havia de pronunciar sobre la causa, van anar a buscar la Salander a l'hospital psiquiàtric on l'havien internat després de l'incident de Gamla Stan. Se sentia com una presonera d'un camp de concentració: no guardava cap esperança de sobreviure a la jornada. La primera persona que va veure a la sala d'audiències va ser en Palmgren, i va trigar a adonar-se que no hi era present en qualitat d'administrador sinó com a representant legal seu. Aleshores va descobrir tota una nova faceta d'aquell home.

Per a la seva sorpresa, es va mantenir ferm al seu racó i es va oposar aferrissadament a la proposta d'internament. Ella no va exterioritzar gens ni mica la seva estranyesa, llevat del fet d'aixecar una cella, però va escoltar atentament cada paraula que es va dir. En Palmgren va estar brillant durant les dues hores en què va sotmetre a un sever interrogatori el metge, un tal doctor Jesper H. Lòderman, que havia signat la recomanació que la Salander fos reclosa en una institució mental. Va qüestionar fins al més petit detall del dictamen, i va exigir al metge que expliqués el fonament científic de cada afirmació. Al capdavall va quedar clar que, com que la pacient s'havia negat a fer qualsevol mena de prova, les conclusions del metge no eren més que suposicions i no tenien cap fonament.

Quan el tribunal va acabar de deliberar, en Palmgren va deixar entenent que l'internament forçat no només era, amb tota probabilitat, contrari al que recomanava el Parlament en aquesta mena de situacions, sinó que a més aquest cas en concret podia tenir conseqüències polítiques i en l'opinió pública. Així doncs, a tots els interessava trobar una solució alternativa. Aquesta mena de llenguatge era poc habitual en les deliberacions d'aquest tipus de situacions, i els membres del tribunal s'havien mostrat força incòmodes.

La solució va ser una fórmula compromís. El tribunal va concloure que la Lisbeth Salander tenia un trastorn emocional, però que el seu estat mental no exigia necessàriament que l'internessin. A més, es va tenir en compte la recomanació del responsable del servei de benestar social de tenir-la sota tutela. El president del tribunal es va tombar, amb un somriure enverinat, cap a en Holger Palmgren, que fins aleshores havia estat l'administrador de la noia, i li va preguntar si en volia ser el tutor. El president, òbviament, creia que en Palmgren es faria enrere i provaria de delegar qualsevol responsabilitat en un altre. Però, per contra, en Palmgren va declarar que acceptava, encantat de la vida, la tasca de fer de tutor de la senyoreta Salander, amb una condició: «Que la senyoreta Salander estigui disposada a confiar en mi i a acceptar-me com a tutor seu.»

Es va tombar cap a ella. La Lisbeth Salander estava una mica desconcertada per l'estira-i-arronsa que hi havia hagut al llarg de la jornada. Fins ara ningú no havia demanat la seva opinió. Va mirar-se en Holger Palmgren una llarga estona i aleshores va assentir amb el cap una sola vegada.

En Palmgren era una estranya barreja de jurista i assistent social de la vella escola. A principi de la seva carrera l'havien escollit com a membre de la comissió social municipal, i s'havia passat gairebé tota la vida treballant amb joves problemàtics. Amb el temps entre en Palmgren i la seva pupilla, sens dubte la més difícil amb qui havia treballat mai, havia anat naixent un cert respecte —amb reticències— que gairebé s'acostava a l'amistat.

La seva relació s'havia allargat durant onze anys, des que la noia en tenia 13 fins a l'any anterior, quan poques setmanes abans de Nadal ella havia anat a veure en Palmgren a casa després que l'home no s'hagués presentat a una de les reunions mensuals que tenien fixades.

Quan ell no li va obrir la porta tot i que ella va poder sentir sorolls que sortien del pis, la Salander va accedir al quart pis enfilant-se per una canonada del balcó. Se'l va trobar desplomat al terra del rebedor, conscient però incapaç de parlar o de moure's. Va cridar una ambulància i el va acompanyar a l'hospital de Sòder amb una sensació de pànic creixent a l'estómac. Durant tres dies amb prou feines es va moure del passadís de fora de la unitat de cures intensives. Com un gos fidel, no treia l'ull de cada metge o infermera que entrava o sortia per la porta. Va voltar amunt i avall pel passadís com una ànima en pena, clavant la vista en cada metge que s'hi acostava. Finalment, un metge del qual mai no va saber el nom se la va endur a una sala per explicar-li la gravetat de la situació. Herr Palmgren es trobava en estat crític a causa d'una hemorràgia cerebral greu. No esperaven pas que recuperés la consciència. L'home només tenia 64 anys. La noia ni va plorar ni va expressar cap mena de sentiment. Es va posar dreta, va marxar de l'hospital i no va tornar.

Cinc setmanes després, la comissió tutelar va convocar la Salander a la primera reunió amb el seu nou tutor. El seu primer impuls va ser fer cas omís de les citacions, però en Palmgren li havia inculcat a la consciència que cada acció tenia conseqüències. I ella havia après a analitzar les conseqüències i, per tant, havia arribat a la conclusió que la manera més fàcil de sortir d'aquest destret era satisfer la comissió tutelar comportant-se com si a ella li importés el que li haguessin de dir.

Així doncs, al desembre (fent una breu pausa en la recerca sobre en Mikael Blomkvist) es va presentar al despatx d'en Bjurman a Sankt Eriksplan, on una dona gran que representava la comissió va lliurar l'extens dossier de la Salander al senyor Bjurman. La dona li havia preguntat amablement com li anaven les coses i va semblar donar-se per satisfeta amb el silenci obstinat que va rebre com a resposta. Després de poc més de mitja hora, va deixar la Salander al càrrec de l'advocat.

La Salander va arribar a la conclusió que el senyor Bjurman no li queia bé. El va estudiar de reüll mentre l'home fullejava el seu historial. Edat: més de cinquanta. Cos atlètic. Tennis els dimarts i els divendres. Ros. Cabells fins. Barbeta lleugerament dividida. Loció de massatge Boss per després de l'afaitat. Vestit blau. Corbata vermella amb agulla d'or i botons de puny ostentosos amb les inicials N. E. B. Ulleres amb muntura d'acer. Ulls grisos. Si havia de jutjar per les revistes de la tauleta, li interessaven la caça i el tir amb armes de toc.

Al llarg dels anys de relació amb en Palmgren, l'home sempre li havia ofert cafè i l'havia fet petar amb ella. Ni tan sols després de les pitjors fugides de les llars d'adopció i de l'absentisme regular a l'escola, l'home no havia perdut la calma. L'única vegada que en Palmgren s'havia enfadat de debò va ser quan l'havien acusada d'agressió amb violència després que aquell porc fastigós l'hagués grapejat a Gamla Stan. «Comprens el que has fet? Has fet mal a una persona, Lisbeth.» L'havia esbroncada com un vell mestre d'escola, i a ella tota la seva renyina li havia entrat per una orella i li havia sortit per l'altra.

En Bjurman no tenia temps per a xerradetes. De seguida havia arribat a la conclusió que hi havia una incompatibilitat entre les obligacions d'en Palmgren, segons les normes de tutela, i el fet que aparentment havia permès que la jove Salander es fes càrrec del pis i dels diners. En Bjurman va començar amb una mena d'interrogatori: «Quant guanyes? Vull una còpia de la teva declaració d'hisenda. Amb qui vas? Pagues el lloguer a temps? Beus? En Palmgren aprovava aquestes anelles que duus a la cara? Tens cura de la teva higiene personal?»