Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—T'escandalitzo?

—No. Però no sé si és una bona idea. Treballo per al teu oncle.

—I jo sóc l'última que l'hi explicaria. Però siguem sincers, en Henrik probablement no hi tindria res en contra.

Va asseure's damunt seu, cama aquí, cama allà, i el va besar a la boca. Tenia els cabells encara humits i feien olor de xampú. Ell va descordar-li els botons de la camisa de franella amb dits graponers i l'hi va despenjar de les espatlles. No duia sostenidors. Ella es va prémer contra ell quan li va besar els pits.

En Bjurman va rodejar l'escriptori per mostrar-li l'extracte del compte corrent, del qual ella coneixia el saldo fins a l'últim cèntim, tot i que ja no estava a la seva disposició. L'advocat es va posar al seu darrere. Tot d'una, li estava fent un massatge a les espatlles i va deixar que una mà li rellisqués des de l'espatlla dreta fins als pits. La va posar sobre el pit dret i la va deixar allà. Com que ella no semblava protestar, l'hi va estrènyer. La Lisbeth Salander no es va moure. Podia sentir l'alè de l'home al clatell mentre mirava el tallapapers de l'escriptori; hi arribaria amb la mà lliure.

Però no va fer res. Si hi havia una lliçó que en Palmgren li havia ensenyat en tots aquells anys, era que els actes impulsius portaven problemes, i els problemes podien tenir conseqüències desagradables. Per tant, no feia res sense sospesar-ne primer les conseqüències.

L'agressió sexual inicial (que en termes legals es podria definir com a vexació sexual i abús deshonest contra una persona en una posició de dependència, i que en teoria li comportaria a en Bjurman dos anys de presó) només va durar alguns segons. Però va ser suficient per creuar irrevocablement un límit. Per a la Lisbeth Salander va ser una exhibició de força per part de l'enemic, un senyal que, a part de la seva relació legal curosament definida, es trobava a mercè de la discreció de l'advocat i indefensa. Quan els seus ulls es van trobar pocs segons després, els llavis de l'advocat estaven entreoberts i ella li va poder llegir la lascívia a la cara. El rostre de la Salander no delatava cap mena d'emoció.

En Bjurman va ocupar el seu lloc a l'altra banda de l'escriptori i es va asseure a la confortable butaca de cuir.

—No et puc donar diners cada cop que vulguis —va dir—. Per què necessites un ordinador tan car? Hi ha una pila de models més barats que et poden anar bé per als teus jocs d'ordinador.

—Vull tenir el control dels meus diners com abans.

En Bjurman li va adreçar una mirada de llàstima.

—Haurem de veure com van les coses. Primer cal que aprenguis a ser més sociable i a fer-te amb la gent.

El somriure d'en Bjurman s'hauria esvaït si hagués pogut llegir els pensaments que s'amagaven rere els ulls inexpressius de la noia.

—Em penso que tu i jo serem bons amics —va afegir—. Hem de ser capaços de confiar l'un en l'altre.

Com que ella no contestava, va ser més explícit:

—Ara ja ets tota una dona, Lisbeth.

Ella va assentir amb el cap.

—Vine aquí —va dir, i li va allargar una mà.

La Salander va clavar els ulls en el tallapapers uns quants segons abans d'aixecar-se i anar cap a ell. «Conseqüències.» Ell li va agafar la mà i la va prémer contra l'entrecuix. Ella va poder notar el sexe endurit a través dels pantalons foscos de tergal.

—Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu.

Li va posar l'altra mà al clatell i la va obligar a posar-se de genolls, amorrada a l'entrecuix.

—Ja ho has fet abans, oi? —va dir mentre s'abaixava la cremallera. Feia olor com si s'acabés de rentar amb aigua i sabó.

La Salander va apartar la cara i va intentar aixecar-se, però ell la tenia ben agafada. Des del punt de vista de força física, no era rival per a ell; pesava quaranta quilos contra els seus noranta-cinc. Li subjectava el cap amb totes dues mans i l'hi va girar perquè els seus ulls es trobessin.

—Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu —va repetir—. Si causes problemes, et puc tancar en una institució la resta de la teva vida. T'agradaria, això?

Ella no va dir res.

—T'agradaria? —va tornar a dir.

Ella va fer que no amb el cap.

L'advocat va esperar fins que ella va abaixar la vista, cosa que ell va interpretar com un acte de submissió. Aleshores se la va atansar més. La Salander va obrir els llavis i se'l va ficar dins la boca. Ell la va mantenir engrapada pel coll i prement-la ferotgement cap avall. Durant els deu minuts que l'advocat es va estar movent i retorçant-se, li va semblar que s'ennuegava; quan per fi va ejacular, la subjectava tan fort que amb prou feines podia respirar.

Li va indicar el lavabo del despatx. La Salander tremolava tota mentre es netejava la cara i provava de treure's les taques del jersei. Va mastegar pasta de dents per desempallegar-se del mal gust. Quan va tornar al despatx, en Bjurman seia impassiblement rere l'escriptori, estudiant uns documents.

—Seu, Lisbeth —li va ordenar sense alçar la vista. Ella va seure. Finalment, la va mirar i va somriure. —Ara ja ets gran, oi, Lisbeth? Ella va assentir amb el cap.

—Aleshores, has d'aprendre a jugar als jocs dels adults —va dir. Emprava un to de veu com si parlés amb un infant. Ella no va contestar. Una petita arruga va aparèixer al front d'en Bjurman.

—No crec que sigui una bona idea que expliquis a ningú els nostres jocs. Pensa-hi… qui et creuria? Aquests documents afirmen que ets non compos mentis, és a dir: mentalment incompetent. Seria la teva paraula contra la meva. Quina creus que tindria més credibilitat?

L'home va sospirar quan ella es va negar a respondre. L'empipava la manera com es quedava allà asseguda en silenci, mirant-lo, però es va controlar.

—Serem bons amics, tu i jo —va insistir—. Em sembla que has sigut llesta de venir a veure'm avui. Em pots venir a veure quan vulguis.

—Necessito 10.000 corones per al meu ordinador —va dir ella de sobte, com si continués la conversa que tenien abans de la interrupció.

En Bjurman va arquejar una cella. «Puteta tossuda… És retardada de debò.» Li va lliurar el xec que havia emplenat mentre ella era al lavabo. «Això és millor que una meuca. Li pago amb els seus diners!» Li va dedicar un somriure arrogant, i la Salander va agafar el xec i va marxar.

Si la Salander hagués estat una ciutadana normal, probablement hauria trucat a la policia i hauria denunciat la seva violació tan aviat com va sortir del despatx d'en Bjurman. Els blaus del coll, a més de l'ADN de les taques de semen que duia al cos i a la roba, haurien desemmascarat l'advocat. Encara que l'home hagués afirmat que «ella ho volia fer» o que «ella l'havia seduït» o qualsevol altra de les excuses que solen fer servir els violadors, hauria estat culpable de tantes infraccions de les regulacions tutelars que li haurien retirat immediatament el control que tenia sobre la noia. Una denúncia probablement hauria comportat que a la Salander li assignessin un advocat com cal, algú ben al corrent dels abusos contra les dones, que al seu torn potser hauria analitzat a fons el quid del problema; és a dir, la seva declaració d'incapacitat.

Des del 1989, el concepte d'incapacitació legal ja no s'aplicava als adults.

Hi havia dues maneres d'exercir la tutela: amb un tutor i amb un administrador.

L'administrador ofereix ajuda voluntària a persones que, per diverses raons, tenen problemes per assumir les activitats quotidianes, com ara pagar factures o tenir cura de la higiene personal. La persona que fa d'administrador sol ser un parent o un amic íntim. Si no hi ha ningú proper a la persona en qüestió, les autoritats encarregades de prestar assistència social en poden designar un. Escollir un administrador és una forma moderada de tutela, en la qual el «client» (la persona declarada incapacitada) encara té el control dels seus recursos i les decisions es prenen de mutu acord.