Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La «tutela» és una forma de control més estricta, en la qual al client se li impedeix la lliure disposició dels seus diners o la presa de decisions pel que fa a diversos assumptes. L'expressió significa exactament que el tutor es farà càrrec de tots els «poders legals» del client. A Suècia hi ha aproximadament 4.000 persones sota tutela. La raó més comuna per estar sota tutela és la malaltia mental o la malaltia mental juntament amb la forta dependència de l'alcohol o de les drogues. Un grup més petit el constitueixen els que pateixen demència senil. Moltes persones que es troben sota tutela són relativament joves (de 35 anys o menys). Una d'elles era la Lisbeth Salander.

Desposseir una persona del control sobre la seva vida (és a dir, del seu compte corrent) és un dels abusos més degradants que una democràcia pot imposar, sobretot quan s'aplica a persones joves. Es tracta d'un abús encara que la intenció es pugui considerar bona i socialment justificada. Els temes de tutela, per consegüent, són un problema polític que pot arribar a ser força delicada, protegits per una normativa rigorosa i controlats per una Comissió d'Assumptes Tutelars. Aquesta comissió depèn del Consell General provincial i està controlat, al seu torn, pel Síndic de Greuges.

En general la Comissió d'Assumptes Tutelars duu a terme la seva tasca en condicions difícils. Però, tenint en compte els temes delicats que tracta aquesta administració, resulta sorprenent la poca quantitat de queixes o escàndols que surten a la llum pública.

Alguna vegada s'obren expedients amb un procediment jurídic contra algun administrador o tutor que ha malversat fons o que ha venut illegalment el pis del seu client i s'ha embutxacat els guanys. Que aquests casos siguin relativament poc abundants pot ser el resultat de dues coses: que les autoritats fan satisfactòriament la seva feina o que els clients no tenen cap possibilitat de plantejar les seves queixes i de fer-se escoltar de manera creïble pels mitjans o les autoritats.

La Comissió d'Assumptes Tutelars té l'obligació de dur a terme una auditoria anual per verificar si hi ha algun motiu per revocar la tutela. Com que la Salander persistia en la seva negativa a sotmetre's a un examen psiquiàtric (ni tan sols volia intercanviar un educat «bon dia» amb els seus metges), les autoritats mai no havien vist cap raó per canviar la seva decisió. Per tant, s'havia produït una situació d'statu quo i, per consegüent, any rere any se li prorrogava la tutela.

El text de la llei, tanmateix, estipula que les condicions de la tutela «s'adaptaran a cada cas individual». En Palmgren ho havia interpretat de manera que la Salander pogués fer-se càrrec dels seus diners i de la seva vida. Havia satisfet els requisits de les autoritats i havia presentat un informe mensual, a més d'una auditoria anual. Pel que feia a tota la resta, havia tractat la Salander com a qualsevol altra personal normal i corrent, i no s'havia interposat en l'estil de vida ni en els seus amics que havia triat. No creia que fos assumpte seu ni de la societat decidir si la noia havia de dur una anella al nas o un tatuatge al coll. Aquesta actitud una mica laxa des del punt de vista del tribunal de primera instància era una de les raons per les quals la Lisbeth i ell s'havien entès tan bé.

Mentre en Palmgren havia estat el seu tutor, la Lisbeth Salander no havia prestat gaire atenció al seu estatus jurídic. L'advocat Niïs Bjurman, en canvi, interpretava la llei de tutela de manera completament diferent.

La Salander no era com una persona normal. Tenia un coneixement força precari de la llei (mai no havia tingut l'ocasió d'aprofundir-hi) i la seva fe en la policia era pràcticament inexistent. Per a ella, la policia era una força hostil que al llarg dels anys l'havia anat detenint o humiliant. La darrera vegada que havia tingut alguna cosa a veure amb la policia va ser al maig de l'any anterior, quan anava caminant per Gòtgatan cap a Milton Security. De cop i volta es va trobar cara a cara amb un policia antidisturbis amb la visera del casc calada. Sense la més petita provocació per part d'ella, li havia clavat un cop de porra a la espatlla. La seva reacció espontània va ser llançar un contraatac ferotge amb una ampolla de Coca-cola que duia a la mà. L'agent va girar cua i va fugir abans que la noia li pogués fer mal. Després, ella es va adonar que hi havia aldarulls a causa d'una manifestació carrer avall.

Anar al quarter general d'aquells bèsties amb casc de visera per emplenar una denúncia contra en Niïs Bjurman per agressió sexual ni tan sols li va passar pel cap. A més, què figurava que havia de denunciar? En Bjurman li havia tocat el pit. El primer agent que li donés una ullada constataria que, amb aquelles tetes lilliputenques, allò era molt poc creïble. I li replicaria que, si de debò havia passat, se n'hauria d'alegrar que algú s'hi hagués fixat. A més, la part de la mamada era, tal com ell l'havia avisat, la seva paraula contra la d'ell, i en general, segons la seva experiència, la paraula dels altres pesava més que no pas la seva. La policia no era cap possibilitat.

Va sortir del despatx d'en Bjurman i se'n va anar a casa, es va dutxar, va menjar dos sandvitxos de formatge i cogombrets en vinagre, i en acabat es va arrepapar al sofà atrotinat i espellifat de la sala d'estar per rumiar.

Una personal normal hauria pogut considerar la seva manca de reacció com un element de culpa (una altra prova que, en certa manera, estava tan pertorbada que ni tan sols una violació li podia provocar cap resposta emocional coherent).

El seu cercle de coneixences era força reduït i no estava format per membres de la classe mitjana arrecerada als seus barris residencials. Tot i això, amb 18 anys, la Lisbeth Salander no coneixia ni una sola noia que, en algun moment, no s'hagués vist obligada a fer alguna mena d'acte sexual contra la seva voluntat. La majoria d'aquestes agressions venien de xicots de més edat que, fent servir una certa dosi de persuasió, s'ho manegaven per sortir-se amb la seva. Pel que sabia la Lisbeth Salander, aquests incidents havien provocat plors i rampells de fúria, però mai una denúncia a la policia.

Al seu món, aquest era l'ordre natural de les coses. Com a noia, era una presa legal, sobretot si vestia amb una caçadora gastada de cuir negre, duia pírcings a les celles, tatuatges i tenia un estatus social inexistent.

No servia de res ploriquejar.

A més a més, no hi havia dubte que en Bjurman rebria el seu càstig. La Salander mai no oblidava una injustícia i, de mena, ella era de les que podia fer qualsevol cosa menys perdonar.

El seu estatus jurídic, però, era un problema. Pel que podia recordar, sempre l'havien considerat dura i capaç d'emprar la violència sense cap motiu. Els informes del seu historial procedien dels arxius de l'escola primària. La Salander havia estat expulsada perquè havia pegat a un company de classe i l'havia empès tan fort contra un penjador que li havia fet sang. Encara recordava la seva víctima amb disgust: un nen gras que es deia David Gustavsson i que la solia burxar i llançar-li coses contínuament; amb el temps es convertiria en un autèntic pinxo d'escola. Però en aquella època ella no sabia què significava la paraula «assetjament»; no obstant això, quan va tornar a l'escola l'endemà, el nen la va amenaçar de venjar-se. Així doncs, ella li havia clavat un cop de puny amb la dreta, reforçat amb una pilota de golf, la qual cosa havia provocat més sang i una nova entrada al seu historial.

A l'escola les regles de la vida social sempre l'havien desconcertat. Ella s'ocupava dels seus assumptes i no es ficava en el que feien els que l'envoltaven. Tanmateix, sempre hi havia algú que no la deixava en pau per res del món.

A secundària l'havien expulsat diverses vegades per barallar-se amb companys de classe amb ús de la violència. Nois molt més forts van aprendre aviat que podia resultar força desagradable lluitar amb aquella noia escanyolida. A diferència d'altres noies de la classe, ella no es feia enrere mai i no dubtava ni un segon a emprar els punys o qualsevol arma que tingués a l'abast per protegir-se. La seva actitud era que s'estimava més que la matessin d'una pallissa que empassar-se cap cabronada.