Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Això no ho sabia.

—Quina ironia. En Martin s'ha convertit en una persona realment bona. Si m'ho haguessis preguntat trenta-cinc anys abans, t'hauria dit que, a la família, era ell qui necessitava atenció psiquiàtrica.

—I doncs?

—La Harriet no era l'única que patia per la situació. Durant molts anys en Martin va ser tan callat i introvertit que se l'hauria pogut qualificar d'antisocial. Els dos nens ho van passar molt malament. Bé, tots ho vam passar malament. Jo també tenia els meus problemes amb el meu pare… suposo que t'adones que és un boig rematat. La meva germana Anita tenia el mateix problema, igual que l'Alexander, el meu cosí. Era dur ser jove a la família Vanger.

—Què li va passar a la teva germana?

—Viu a Londres. Hi va anar als anys setanta per treballar a una agència de viatges sueca i s'hi va quedar. Es va casar amb algú, no el va presentar mai a la família i més tard es van separar. Avui és directora executiva de British Airways. Ella i jo ens avenim, però no estem gaire en contacte i només ens veiem cada dos anys, si fa no fa. No ve mai a Hedestad.

—Per què no?

—Un pare sonat. No és prou raó?

—Però tu t'hi has quedat.

—Sí. Com en Birger, el meu germà.

—El polític.

—Que te'n fots de mi? En Birger és més gran que l'Anita i que jo. Mai no hem estat gaire units. Segons ell, és un polític d'allò més important, amb un futur al Parlament i potser una cartera ministerial, si els conservadors guanyessin. En realitat és un regidor local mitjanament dotat per a la política d'un racó perdut de Suècia, cosa que probablement serà la màxima fita i la fi de la seva carrera.

—Una cosa que em deixa parat dels Vanger és que tots teniu molt mal concepte dels altres membres de la família.

—No és del tot cert. Jo estic molt orgullosa d'en Martin i d'en Henrik. I sempre m'he avingut amb la meva germana, per bé que ens veiem poc. Detesto la Isabella i no aguanto l'Alexander. I no em parlo amb el meu pare. Per tant, diria que és meitat i meitat pel que fa a la família. En Birger és… bé, més aviat un cap de trons cregut que una mala persona. Però entenc el que vols dir. Mira-t'ho així: si fossis membre de la família Vanger, aviat aprendries a parlar clar. Diem el que pensem.

—Oi tant, ja m'he adonat que tots aneu directament al gra. —En Mikael va allargar la mà per tocar-li el pit—. No feia ni quinze minuts que era aquí quan m'has atacat.

—Per ser franca, m'estava preguntant com series al llit des que et vaig veure per primer cop. I semblava bona idea comprovar-ho.

Per primera vegada a la vida la Salander sentia una gran necessitat de demanar consell. El problema era que demanar consell significava que hauria de confiar en algú, la qual cosa, al seu torn, implicava revelar secrets. Amb qui parlaria? Senzillament, no tenia gaire mà dreta per establir contacte amb la gent.

Després de repassar mentalment l'agenda, tenia, exactament, deu persones que d'una manera o altra es podien considerar el seu cercle de coneguts.

Podia parlar amb el Pesta, que sempre estava més o menys present a la seva vida. Però no era en absolut un amic, i era l'última persona a la Terra que podia ajudar-la a solucionar el problema.

La vida sexual de la Salander no era tan modesta com havia fet creure a en Bjurman. A més, les relacions sexuals sempre (o, si més no, la major part de les vegades) havien tingut lloc amb les seves condicions i per iniciativa pròpia. Havia tingut més de cinquanta parelles des dels 15 anys. Això es traduïa en unes cinc parelles a l'any aproximadament, cosa que no estava malament per a una noia soltera que havia arribat a veure el sexe com un entreteniment divertit. Però la majoria d'aquestes parelles ocasionals les havia tingut en un període de dos anys. Es tractava dels anys tumultuosos del final de l'adolescència, quan s'havia fet major d'edat.

La Lisbeth Salander havia passat una època especialment conflictiva durant la qual no va tenir realment el control de la seva vida; un moment en què el futur hauria pogut prendre la forma d'una altra sèrie d'anotacions al seu historial sobre drogues, alcohol i internament en diversos centres. Després de fer els 20 anys i de començar a treballar a Milton Security, s'havia tranquillitzat considerablement i (segons pensava ella mateixa) havia agafat les regnes de la seva vida.

Ja no sentia la necessitat de complaure algú que li pagués tres cerveses al pub, i tampoc no la satisfeia gens ni mica tornar a casa amb algun borratxo de qui no podia recordar el nom. Durant l'últim any només havia tingut una sola parella regular; difícilment es podia considerar una actitud promíscua, com insinuaven les anotacions del seu historial durant el final de l'adolescència.

Per a ella, sovint el sexe havia estat vinculat a una noia d'un imprecís grup d'amigues del qual ella no era membre, però que l'acceptaven perquè coneixia la Cilla Norén. Havia conegut la Cilla abans de complir els 19 anys, quan, davant la insistència d'en Palmgren, mirava de treure's el graduat escolar, que no havia acabat a l'escola d'adults de Komvux. La Cilla duia els cabells d'un vermell pruna amb metxes negres, pantalons de cuir negres, una anella al nas i tantes tatxes al cinturó com la Salander. S'havien mirat amb desconfiança durant la primera classe.

Per alguna raó que la Salander no comprenia, havien començat a fer-se l'una amb l'altra. La Salander no era la persona més fàcil del món per fer-se'n amic, sobretot durant aquells anys, però la Cilla va fer cas omís dels seus silencis i se l'enduia al bar. Per mitjà de la Cilla, s'havia fet membre de les Evil Fingers, que havia començat com una banda de l'extraradi formada per quatre noies adolescents d'Enskede aficionades al heavy metal. Deu anys més tard s'havia convertit en un grup d'amigues més ampli que es trobaven a Kvarnen dimarts a la nit per posar verds els nois i parlar de feminisme, ciències ocultes, música i política mentre bevien grans quantitats de cervesa. El nom els esqueia força.

La Salander gravitava a la perifèria del grup i poques vegades intervenia en les converses, però l'acceptaven tal com era. Podia anar i venir quan volgués i la deixaven seure en silenci al davant de la seva cervesa tot el vespre. També estava convidada a les festes d'aniversari i a les celebracions de Nadal amb glogg [2] Beguda típica del Nadal als països escandinaus semblant a un ponx calent (N.del.T) tot i que normalment no hi anava.

Durant els cinc anys que es va fer amb les Evil Fingers, les noies van començar a canviar. El color dels cabells es va tornar menys extremat i la roba que vestien era més sovint d'H M que no pas de les botigues de segona mà de l'Exèrcit de Salvació. Estudiaven o treballaven, i una de les noies havia estat mare. La Salander se sentia com si fos l'única que no havia canviat gens ni mica, la qual cosa també es podia interpretar com que no evolucionava.

Però encara es divertien. Si hi havia un lloc on sentia alguna mena de solidaritat, era en companyia de les Evil Fingers i, per extensió, dels paios que eren amics de les noies.

Les Evil Fingers l'escoltarien. També li farien costat. Però no tenien ni idea que la Salander tingués una resolució del tribunal de primera instància que la declarava incapacitada. I tampoc volia que se'n fessin una idea equivocada. No era una bona alternativa.

Llevat d'això, no tenia ni un sol company de classe a l'agenda. No tenia cap xarxa d'amics, grup de suport ni contactes a l'administració de cap mena. Per tant, a qui podia acudir i explicar-li els seus problemes?

Potser hi havia una persona. Va rumiar una llarga estona si havia de confiar en en Dragan Armansky. Ell li havia dit que si mai necessitava ajuda no dubtés a venir a veure'l. I estava segura que ho deia de debò.