Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Tot d'una es va adonar que l'amor es manifestava quan senties el cor a punt de trencar-se.

Quan en Blomkvist es va despertar, entrat el matí, ella havia fet cafè i havia sortit a comprar panets per a l'esmorzar. Ell la va acompanyar a la taula i va notar de seguida que la seva actitud havia canviat; es mostrava una mica més reservada. Quan li va preguntar si passava res, ella li va fer una mirada inalterable, com si no entengués a què es referia.

Dies abans de Cap d'Any en Blomkvist va agafar el tren cap a Hedestad. Duia posada la roba més calenta que tenia i sabates d'hivern com cal. En Frode el va anar a trobar a l'estació i el va felicitar discretament per l'èxit periodístic. Era la primera vegada des de l'agost que visitava Hedestad, i pràcticament havia passat un any des que hi havia vingut per primera vegada. La van fer petar educadament, però en Blomkvist no se sentia còmode: quedaven moltes coses pendents.

Tot estava preparat; les gestions amb en Frode només van requerir uns quants minuts. En Frode li va oferir dipositar els diners en un compte bancari de l'estranger, però en Blomkvist va insistir que li paguessin com si fossin uns honoraris normals i corrents.

—No em puc permetre cap altre tipus de cobrament —va replicar secament quan en Frode hi va insistir.

El motiu de la visita no era únicament financer. En Blomkvist havia deixat roba, llibres i altres pertinences personals a la caseta quan ell i la Salander havien abandonat Hedeby precipitadament.

En Vanger encara estava dèbil a causa de la seva malaltia, però era a casa. En tenia cura una infermera privada que es negava a deixar-li fer llargues passejades, pujar escales o discutir sobre qualsevol cosa que el pogués trasbalsar. Durant les vacances també havia enxampat un petit refredat i li havien ordenat fer llit.

—I a més és cara —se'n queixava en Vanger.

En Blomkvist sabia que el vell podia permetre's aquesta despesa, tenint en compte els diners que havia defraudat a Hisenda tota la vida. En Vanger li va adreçar una mirada malcarada i aleshores es va posar a riure.

—Què carai, tu sí que vals fins a l'última corona! Jo ja ho sabia.

—Si vols que et digui la veritat, no vaig pensar mai que fos capaç de resoldre el misteri.

—No tinc cap intenció d'agrair-t'ho —va replicar en Vanger.

—Ni jo esperava que ho fessis. Només he vingut per dir-te que considero que he acabat la feina. En Vanger va dibuixar un somriure. —No l'has acabat pas —va dir. —Ja ho sé.

—No has escrit la crònica de la família Vanger, que era el que s'havia acordat.

—Ja ho sé. Ni penso escriure-la. De fet, no la puc escriure. No puc escriure sobre la família Vanger i obviar el succés més important de les últimes dècades. Com podria escriure un capítol sobre el període d'en Martin com a conseller general i fer veure que no sé què hi havia en aquell soterrani? Tampoc puc escriure la saga sense destruir la vida de la Harriet novament.

—Comprenc el teu dilema, i t'estic agraït per la decisió que has pres.

—Felicitats. Has aconseguit corrompre'm. Penso destruir totes les meves notes i cintes dels enregistraments de les nostres converses.

—No crec que jo t'hagi corromput —va replicar en Vanger.

—Es la impressió que em fa a mi. I probablement aquest és el cas.

—Havies de triar entre el teu paper com a periodista i el teu paper com a ésser humà. Estic segur que jo no hauria pogut comprar mai el teu silenci. A més, sé que ens hauries denunciat si hagués resultat que la Harriet hi estava implicada d'alguna manera o si m'haguessis considerat un pocavergonya.

En Blomkvist no va contestar.

—Hem explicat tota la història a la Cecilia. En Frode i jo aviat ja no hi serem, i la Harriet necessitarà el suport d'algú de la família. La Cecilia tindrà un paper actiu al consell d'administració. Ella i la Harriet es faran càrrec del grup a partir d'ara.

—Com s'ho va prendre?

—Va quedar molt afectada. Va marxar un temps a l'estranger. Jo tenia por que no tornés. —Però ho va fer.

—En Martin era una de les poques persones de la família amb la qual la Cecilia sempre s'havia fet fins a un cert punt. Li va resultar molt dur saber la veritat sobre ell. Ara també sap el que tu vas fer per la família.

En Blomkvist es va arronsar d'espatlles.

—Per tant, gràcies, Mikael —va dir en Vanger.

—A més, no podria escriure la crònica perquè ja n'estic tip, de la família Vanger. Però, digue'm, com et prova tornar a ser conseller delegat?

—Només és temporal, però… tant de bo fos més jove. Només treballo tres hores al dia. Totes les reunions es fan en aquesta habitació, i en Dirch ha reprès el seu paper com a home de confiança meu per si algú fa ximpleries.

—Que tremolin els executius més joves. A mi em va costar adonar-me que en Dirch no era simplement un vell assessor jurídic força agradable, sinó també algú que soluciona els problemes.

—Just a la fusta. Però totes les decisions es prenen conjuntament amb la Harriet, i és ella qui es deixa la pell al despatx.

—Com li van les coses?

—Ha heretat tant les accions del seu germà com les de la seva mare. Controla vora el 33 per cent de la corporació. —N'hi ha prou?

—No ho sé. En Birger està intentant fer-li la traveta. L'Alexander ha vist que té una possibilitat de guanyar importància i s'ha aliat amb en Birger. El meu germà Harald té càncer i no viurà gaire temps més. Era l'única persona que quedava amb una gran participació del 7 per cent, que heretaran els seus fills. La Cecília i l'Anita es posaran del costat de la Harriet.

—Llavors, junts, controlareu… quant? El 45 per cent?

—Aquesta mena de càrtels de vots no s'havien donat mai dins la família. Un munt de petits accionistes amb un 1 o un 2 per cent votaran amb nosaltres. La Harriet em succeirà com a consellera delegada al febrer.

—No li agradarà gaire.

—No, però és necessari. Hem de buscar nous socis i sang nova. També se'ns presenta la possibilitat de collaborar amb la seva companyia d'Austràlia. De mitjans, n'hi ha.

—On és la Harriet ara?

—No estàs de sort. Es a Londres. Però li agradaria molt veure't.

—La veuré a la reunió de la junta del gener, si pensa ocupar el teu lloc. —Ho sé.

—Digue-li que ja sap que mai no parlaré amb ningú del que va passar als anys seixanta llevat de l'Erika Berger, i que tampoc no veig per què l'Erika ho hauria de saber.

—Ja ho sap. Ets una persona de principis, Mikael.

—Però digue-li també que tot el que faci a partir d'ara podria acabar sortint a la revista. El grup Vanger no estarà exempt de la nostra vigilància.

—Ja l'avisaré.

En Mikael va deixar en Henrik Vanger quan l'home va començar a fer capcinades. Va guardar les seves pertinences en dues maletes. En tancar la porta de la caseta per última vegada va dubtar, i aleshores es va acostar a la casa de la Cecilia i va trucar. No era a casa. Es va treure l'agenda de la butxaca, va arrencar un full i va escriure: «Et desitjo tot el millor. Perdona'm, Mikael.» Li va ficar la nota a la bústia. La casa d'en Martin Vanger era buida. Hi havia una espelma elèctrica de Nadal encesa a la finestra de la cuina.

Va agafar l'últim tren cap a Estocolm.

Durant les vacances la Lisbeth Salander va desconnectar de la resta del món. No va contestar el telèfon i no va engegar l'ordinador. Es va passar dos dies fent bugada, fregant i netejant el pis. Capses de pizza i diaris vells d'un any sencer van ser lligats i llençats. Va treure un total de sis bosses negres d'escombraries i vint bosses de paper plenes de diaris. Se sentia com si hagués decidit començar una vida nova. Pensava comprar un nou pis (quan trobés alguna cosa adient), però de moment la seva antiga llar estaria més neta i enlluernadora que mai.