Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Per tant, vostè creu que els mitjans de comunicació no hi tenen cap responsabilitat?

—Oi tant, els mitjans sí que hi tenen una enorme responsabilitat. Des de fa vint anys com a mínim, molts periodistes econòmics han renunciat a investigar en Hans-Erik Wennerstròm. Al contrari, en realitat l'han ajudat a guanyar prestigi publicant articles absurds en què l'idolatraven. Si haguessin fet la seva feina com cal, avui no ens trobaríem en aquesta situació.

L'aparició d'en Blomkvist va marcar un punt d'inflexió. En el fons, la Berger estava convençuda que només va ser quan en Blomkvist va sortir a la televisió per defensar tranquillament les seves afirmacions que els mitjans suecs, malgrat el fet que Millennium hagués ocupat els titulars durant una setmana, van reconèixer que aquella història s'aguantava realment. La seva actitud va marcar el curs dels esdeveniments.

Després de l'entrevista, l'afer Wennerstròm va passar imperceptiblement de les pàgines d'economia a la secció de crònica negra. Fins aleshores, els periodistes normals i corrents d'aquesta secció poques vegades o mai havien escrit res sobre delictes financers, llevat que tingués a veure amb la màfia russa o el contraban de tabac iugoslau. No s'esperava que els periodistes de la secció de crònica negra investiguessin complicades transaccions a la borsa. Un dels diaris de l'edició de tarda es va prendre les paraules d'en Blomkvist al peu de la lletra i va omplir dues planes amb retrats d'alguns dels actors més importants de les agències de valors que estaven comprant accions alemanyes. El titular del diari deia: «Venen el seu país.» Tots els agents de borsa estaven convidats a fer els comentaris que trobessin pertinents. Tots i cadascun d'ells van declinar l'oferiment. Però aquell dia el volum de transaccions va minvar significativament, i alguns agents que volien quedar com patriotes progressistes van començar a anar contra corrent. En Blomkvist es petava de riure.

La pressió va acabar sent tan gran, que homes d'aparença greu, vestits de colors foscos, van mostrar cara de preocupació i van trencar la regla més important que regia els cercles més íntims de l'exclusiu club de les finances sueques: van pronunciar-se sobre els tripijocs d'un company. De cop i volta, magnats industrials retirats i presidents de bancs apareixien a la televisió i responien preguntes amb la intenció de posar fre als estralls. Tothom s'adonava de la gravetat de la situació, i era qüestió de marcar distàncies amb el grup Wennerstròm tan ràpidament com fos possible i desempallegar-se de totes les accions seves que poguessin tenir. En Wennerstròm (van concloure gairebé amb una sola veu) no era, al cap i a la fi, un autèntic industrial, i mai no l'havien acceptat de debò dins del «club». Alguns remarcaven que era un simple noi de classe treballadora provinent de Norrland a qui potser li havia pujat l'èxit al cap. D'altres descrivien els seus actes com «una tragèdia personal». I n'hi havia que confessaven que feia anys que dubtaven d'en Wennerstròm; era massa fatxenda i gastava molts fums.

Al llarg de les setmanes següents, a mesura que la documentació de Millennium s'anava examinant, classificant i tornant a ajuntar per reconstruir el trencaclosques, l'imperi Wennerstròm d'obscures companyies es va relacionar amb el nucli de la màfia internacional, des del tràfic illegal d'armes i el blanqueig de diners dels càrtels de la droga sud-americans fins a la prostitució de Nova York i fins i tot, indirectament, amb el comerç sexual infantil de Mèxic. Una societat d'en Wennerstròm registrada a Xipre va provocar un gran enrenou quan es va descobrir que havia intentat comprar urani enriquit al mercat negre d'Ucraïna. La font aparentment inesgotable de societats tapadora amb seu a l'estranger semblava que s'estenia pertot arreu, i que es relacionava amb tota mena d'empreses d'allò més tèrboles.

La Berger opinava que el llibre era el millor que en Blomkvist havia escrit mai. Des del punt de vista de l'estil era irregular, i contenia fragments que estaven força mal redactats (no hi havia hagut temps per polir-lo), però el llibre estava animat per una ràbia que a cap lector no li podia passar per alt.

En Blomkvist va topar per casualitat amb el seu vell adversari, l'antic periodista econòmic William Borg, al davant de Kvarnen, quan en Blomkvist, la Berger i en Malm es prenien el vespre lliure per celebrar la festa de Santa Llúcia en companyia dels altres empleats de la revista, amb barra lliure a compte de l'empresa. La companya d'en Borg era una noia de l'edat de la Salander que anava molt borratxa.

L'aversió d'en Blomkvist cap a en Borg es va fer palpable. La Berger va interrompre els seus jocs de mascles ofesos agafant en Blomkvist pel braç i arrossegant-lo cap a dins del bar.

En Blomkvist va decidir que, quan se'n presentés l'oportunitat, demanaria a la Salander que fes una de les seves investigacions personals sobre en Borg. Simplement per incordiar.

Durant tota la tempesta mediàtica, el principal personatge del drama, el financer Wennerstròm, va ser pràcticament invisible. El dia que Millennium va publicar el reportatge, el financer es va veure obligat a rebatre el text en una conferència de premsa que havia convocat per un assumpte completament diferent. Va declarar que tot allò no tenia cap fonament i va dir que tota la documentació era inventada. A més, va recordar a tothom que el mateix periodista havia estat condemnat per difamació encara no feia un any.

Després d'això, només els advocats d'en Wennerstròm van respondre les preguntes dels mitjans. Dos dies després que sortís a la venda el llibre d'en Blomkvist, va començar a circular el rumor insistent que en Wennerstròm havia marxat de Suècia. Els diaris de la tarda empraven la paraula «fugit». Durant la segona setmana, quan la policia de delictes fiscals va provar de posar-se en contacte amb en Wennerstròm, no se'l trobava enlloc. A mitjan desembre la policia va confirmar que en Wennerstròm estava declarat formalment en cerca i captura, i la vigília de la nit de Nadal es va emetre una ordre formal als cossos de policia internacionals. Aquell mateix dia un dels assessors d'en Wennerstròm va ser detingut a Arlanda quan embarcava en un vol cap a Londres.

Unes quantes setmanes més tard, un turista suec va informar que havia vist en Wennerstròm pujant a un cotxe a Bridgetown, la capital de Barbados. Com a prova, el turista aportava una foto, feta a força distància, en la qual es veia un home blanc amb ulleres de sol, camisa blanca oberta i pantalons clars. No se'l podia identificar amb seguretat, però els diaris de l'edició de tarda es van posar en contacte amb diversos corresponsals que van intentar seguir la pista del multimilionari fugit sense èxit.

Al cap de sis mesos la cacera va acabar. Van trobar en Wennerstròm mort en un apartament de Marbella, a Espanya, on havia estat vivint amb el nom de Víctor Fleming. Li havien disparat tres vegades al cap des d'una distància curta. La policia espanyola treballava amb la hipòtesi que havia sorprès un lladre.

La mort d'en Wennerstròm no va sorprendre gens ni mica la Salander. Sospitava, i amb bones raons, que el seu decés tenia a veure amb el fet que ja no tenia accés als diners de cert banc de les illes Caiman, que potser hauria necessitat per pagar determinats deutes a Colòmbia.

Si algú hagués demanat ajuda a la Salander de seguir la pista d'en Wennerstròm, ella els podria haver dit on era pràcticament dia a dia. Via Internet, havia seguit la seva fugida a través d'una dotzena de països i havia observat una desesperació creixent en els seus correus electrònics. Ni tan sols en Blomkvist pensava que l'exmultimilionari fugitiu pogués ser tan babau per emportar-se l'ordinador que li havien piratejat tan a fons.

Al cap de sis mesos, la Salander es va atipar de seguir la pista a en Wennerstròm. La pregunta que continuava sense resposta era fins on s'hi havia d'implicar ella. En Wennerstròm, sens dubte, era un autèntic cràpula, però no era el seu enemic personal i ella no tenia cap interès a intervenir en contra d'ell. Podia avisar en Blomkvist, però ell probablement es limitaria a publicar un article. Podia avisar la policia, però era molt possible que en Wennerstròm fos alertat i que desaparegués novament. A més, per principi, ella no parlava amb la policia.