Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

No es va adonar del moment en què es va quedar adormida, però es va despertar a les nou del matí amb torticoli i el cap repenjat contra la paret de darrere del sofà. Va anar fent tentines fins al dormitori i es va quedar adormida novament.

Sens dubte, es tractava del reportatge de la seva vida. Per primera vegada en un any i mig, la Berger estava contenta com només ho podia estar una redactora en cap que té una primícia espectacular al forn. Ella i en Blomkvist estaven acabant de polir l'article una vegada més, quan la Salander va trucar al mòbil d'en Mikael.

—M'havia oblidat de comentar-te que en Wennerstròm comença a amoïnar-se pel que has estat fent darrerament, i ha demanat una galerada del pròxim número.

—Com saps que… ah, no em facis cas. Tens cap idea de com ho vol fer?

—No. Només suposicions lògiques.

En Blomkvist va reflexionar alguns segons.

—L'impressor! —va exclamar.

La Berger va arquejar les celles.

—Si no tens res a fer a la redacció, no hi ha gaires més possibilitats. Llevat que un dels seus pinxos pensi fer-te una visita nocturna a casa.

En Blomkvist es va girar cap a la Berger.

—Contracta un nou impressor per a aquest número. Ara mateix. I telefona a en Dragan Armansky… vull que aquesta setmana hi hagi vigilants nocturns a la redacció. —Va tornar amb la Salander—. Gràcies.

—Quant val?

—Què vols dir?

—Quant val aquesta informació? —Què vols?

—M'agradaria parlar-ne tot prenent un cafè. Ara mateix.

Es van trobar al Kaffebar de Hornsgatan. La Salander semblava tan seriosa quan en Blomkvist es va asseure al seu costat, que ell va començar a sentir un rau-rau de preocupació. Com sempre, la noia va anar directament al gra.

—Necessito demanar-te diners.

En Blomkvist li va dedicar un dels seus somriures més poca-soltes i va treure la cartera. —I tant. Quants? —120.000 corones.

—Hosti, tu, amb calma! —Es va guardar la cartera—. Que no en porto tants a sobre.

—No faig broma. Necessito que em prestis 120.000 corones durant… posem-hi sis setmanes. Tinc l'oportunitat de fer una inversió, però no tinc ningú més a qui recórrer. Ara mateix tens, pel cap baix, 140.000 corones al teu compte corrent. Et tornaré els diners.

En Mikael ni tan sols va comentar que la Salander li havia piratejat la contrasenya del banc.

—No cal que et deixi diners —va replicar ell—. Encara no hem parlat de la teva part, però n'hi ha de sobres per cobrir el que em vols demanar.

—La meva part?

—Sally, he de cobrar una suma exorbitant d'en Henrik Vanger, i el tracte s'acaba a la fi de l'any Sense tu, jo seria mort i Millennium, història. Tinc pensat partir-me els honoraris amb tu. Anirem a mitges.

La Salander li va adreçar una mirada escrutadora. Li havia aparegut una arruga al front. En Blomkvist estava acostumat als seus silencis. Finalment ella va alçar el cap.

—No vull els teus diners.

—Però…

—No vull ni una sola corona teva, llevat que sigui en forma de regals pel meu aniversari.

—Au, ni tan sols sé quan és el teu aniversari. —Ets periodista. Esbrina-ho.

—Parlo seriosament, Lisbeth, pel que fa a això de repartir-nos els diners.

—Jo també. Només vull que me'ls deixis, i els necessito demà.

«Ni tan sols m'ha demanat a quant pujava la seva part.»

—Aniré al banc amb molt de gust per deixar-te la quantitat que necessites. Però a la fi de l'any hem de tenir una altra xerrada sobre la teva part. —Va alçar la mà—. I per cert, quan és el teu aniversari?

—La nit de Walpurgis —va contestar ella—. Molt adient, no trobes? És quan surto a voltar amb una escombra entre les cames.

La Salander va aterrar a Zuric a dos quarts de vuit del vespre i va agafar un taxi fins a l'hotel Matterhorn. Havia reservat una habitació amb el nom d'Irene Nesser i es va identificar fent servir un passaport noruec amb aquest nom. La Irene Nesser tenia els cabells rossos; fi arribaven fins a les espatlles. La Salander havia comprat una perruca a Estocolm i s'havia gastat 10.000 corones dels diners que li havia prestat en Blomkvist per comprar dos passaports per mitjà d'un dels contactes de la xarxa internacional del Pesta.

Va pujar a la seva habitació, va tancar la porta amb clau i es va despullar. Es va estirar al llit i va contemplar el sostre de l'habitació, que costava 1.600 corones la nit. Se sentia buida. Ja s'havia gastat la meitat del que li havien deixat i, malgrat que hi havia afegit fins a l'última corona dels seus estalvis, encara anava curta de pressupost. Va deixar de pensar i es va adormir gairebé de seguida.

Es va despertar poc després de les cinc de la matinada. Es va dutxar i es va passar una bona estona amagant-se el tatuatge del coll amb una gruixuda capa de maquillatge base i pólvores per dissimular-ne les vores. El segon punt de la llista era concertar una cita al saló de bellesa del vestíbul d'un hotel considerablement més car per a dos quarts de set d'aquell matí. Va comprar una altra perruca rossa, aquesta amb els cabells tallats a l'estil patge, i aleshores va deixar que li fessin la manicura; al damunt de les seves ungles rosegades, n'hi van afegir unes de postisses amb pintaungles rosa. També li van posar pestanyes postisses, més pólvores, colo-ret i, finalment, pintallavis i més maquillatge. Total: poc més de 8.000 corones.

Va pagar amb una targeta de crèdit a nom de Veronika Sholes i els va mostrar el seu passaport britànic amb aquell nom.

La següent parada va ser la boutique de moda de Camille, més avall en aquell mateix carrer. Una hora més tard va sortir vestida amb botes altes negres, una faldilla de color sorra amb una brusa que hi feia joc, mitges negres, una jaqueta curta i una boina. Cada peça de vestir era de disseny i de marca cara. Havia deixat que fos la dependenta qui triés la roba. També havia triat un exclusiu maletí de cuir i una petita maleta Samsonite. I, per acabar-ho de perfilar, unes arracades discretes i una senzilla cadeneta d'or al voltant del coll. La targeta de crèdit havia carregat un deute de 44.000 corones.

Per primera vegada a la vida la Salander tenia una pitrera que, en contemplar-se al mirall de cos sencer, h va fer contenir l'alè. Els pits eren tan falsos com la identitat de Veronika Sholes. Eren de làtex i els havia comprat a Copenhaguen, en una botiga on anaven els transvestits.

Estava a punt per al combat.

Just després de les nou va caminar dues travessies fins al prestigiós hotel Zimmertal, on va reservar una habitació amb el nom de Veronika Sholes. Va donar una propina generosa a un grum per haver-li portat la maleta, que contenia la seva bossa de viatge. La suite era de les petites, costava 22.000 corones al dia. L'havia reservada per a una nit. Quan es va quedar sola, hi va donar una ullada. Tenia una vista espectacular del llac de Zuric que no li va interessar gens ni mica. Però es va passar prop de cinc minuts examinant-se al mirall. Hi veia una perfecta desconeguda. Una Veronika Sholes amb una pitrera d'escàndol, i una perruca rossa amb amb els cabells tallats com un patge, que duia més maquillatge del que la Lisbeth Salander somiaria gastar en tot un mes. Semblava… diferent.

A dos quarts de deu va esmorzar al bar de l'hotel: dos cafès i un bagel amb pernil. Cost: 210 corones. «Però què hi tenen dins del cap aquesta gent? Suro?»

Poc abans de les deu, la Veronika Sholes va deixar la tasseta de cafè, va obrir el mòbil i va marcar el número que la va connectar amb un mòdem de Hawaii. Després de tres senyals, va sonar el to d'establiment de trucada. El mòdem estava connectat. La Veronika Sholes va respondre marcant un codi de sis dígits al mòbil i enviant un missatge que contenia instruccions per iniciar un programa que la Salander havia escrit especialment amb aquest propòsit.