Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—I la reunió de la junta?

—La Harriet ha mantingut la seva paraula.

—Ricky, sé que et sents frustrada perquè t'he estat esquivant i donant-te excuses per no explicar-te el que va passar. Tu i jo no hem tingut mai secrets entre nosaltres i, de cop i volta, hi ha sis mesos de la meva vida que no em veig… amb ànims de parlar-te'n.

La Berger va mirar en Blomkvist als ulls. El coneixia del dret i del revés, però el que li va veure en la mirada era una cosa que no havia vist mai fins ara. Li estava demanant… li suplicava… que no fes preguntes. Ella va obrir la boca i el va escrutar, totalment desemparada. La Salander va observar el seu diàleg mut. Ella n'havia quedat exclosa.

—Va ser tan horrible?

—Va ser pitjor. He estat tement aquesta conversa. Et prometo que te'n parlaré, però m'he passat uns quants mesos reprimint els meus sentiments mentre en Wennerstròm absorbia tota la meva atenció… Encara no estic preparat. M'estimaria més que fos la Harriet qui t'ho expliqués.

—Què és aquesta marca que tens al coll?

—La Lisbeth em va salvar la vida allà. Si no hagués estat per ella, seria mort.

Els ulls de la Berger es van esbatanar. Va mirar la noia de la caçadora de cuir.

—I ara mateix hi has d'arribar a un acord. Ella és la nostra font.

La Berger es va quedar immòbil, rumiant. Aleshores va fer una cosa que va deixar parat en Blomkvist i va sobresaltar la Salander; fins i tot ella mateixa es va sorprendre. Tota l'estona que havia estat asseguda a la taula de la sala d'estar d'en Mikael, havia sentit els ulls de la Salander al damunt. Una noia taciturna amb vibracions hostils.

La Berger es va posar dreta, va rodejar la taula i va envoltar la noia amb els braços. La Salander es va retorçar com un cuc a punt de ser enfilat a l'ham.

La Salander estava navegant pel ciber-imperi d'en Wennerstròm. Feia gairebé onze hores que no apartava la vista de la pantalla de l'ordinador. La idea que l'havia assaltada des d'un racó inexplorat del cervell durant la setmana passat a Sandhamn havia crescut fins a convertir-se en una ocupació maníaca. Durant quatre setmanes s'havia tancat al pis i havia fet cas omís de qualsevol intent de l'Armansky per comunicar-s'hi. S'havia passat dotze hores al dia davant de l'ordinador, i la resta d'hores havia estat rumiant en el mateix problema.

Al llarg de l'últim mes s'havia mantingut intermitentment en contacte amb en Blomkvist. Ell també estava preocupat i enfeinat a la redacció de Millennium. Havien parlat per telèfon un parell de vegades cada setmana i ella l'havia mantingut al corrent de la correspondència i d'altres activitats d'en Wennerstròm.

Per enèsima vegada va repassar fins a l'últim detall. No li feia por haver-se descuidat de res, però no estava segura d'haver entès la relació entre totes aquelles intricades connexions.

El cèlebre imperi d'en Wennerstròm era com un organisme viu i informe, tenia un cor que bategava i que el feia canviar de forma constantment. Estava format per opcions, obligacions, accions, societats comanditàries, interessos de préstecs, dipòsits, comptes bancaris, transferències i milers d'altres conceptes. Una proporció increïblement gran dels actius estava dipositada en societats tapadora de l'estranger que eren propietat d'algú altre.

Les anàlisis més optimistes del grup Wennerstròm, fetes per economistes de segona fila, calculaven el seu valor en més de 900.000 milions de corones. Es tractava d'una mentida o, si més no, d'una xifra del tot exagerada. Evidentment, en Wennerstròm no era cap pelacanyes. Ara bé, es calculava que els actius reals es valoraven entre uns 90 i uns 100.000 milions de corones, que no era cap broma. Per a una auditoria exhaustiva de la corporació sencera caldrien anys. Fet i fet, la Salander havia identificat prop de tres mil comptes independents i títols bancaris arreu del món. En Wennerstròm es dedicava a l'estafa a una escala tan gran que ja no es considerava delicte… sinó simplement negocis.

En alguna banda d'aquell deforme organisme, però, hi havia substància. Tres partides es repetien contínuament dins la jerarquia. Els actius fixos suecs eren irreprotxables i autèntics, exposats a la vista de tothom, a balanços d'exercici i a auditories. La firma nord-americana era sòlida, i un banc de Nova York servia de base per als diners líquids. El suc de la història es trobava en els negocis amb societats tapadora d'indrets com ara Gibraltar, Xipre o Macau. En Wennerstròm era com un supermercat que es dedicava al comerç illegal d'armes, el blanqueig de diners d'empreses sospitoses de Colòmbia i negocis d'allò més poc ortodoxos a Rússia.

Un compte bancari anònim de les illes Caiman tenia una particularitat: estava controlat personalment per en Wennerstròm però no estava relacionat amb cap companyia. Una part del tant per cent de cada negoci que feia en Wennerstròm es transferia directament a les illes Caiman via les societats tapadora a l'estranger.

La Salander treballava en una mena d'estat hipnòtic. Comptes bancaris… clic… correus electrònics… clic… balanços d'exercici… clic. Anotava les darreres transferències. Seguia la pista d'una petita transacció del Japó a Singapur i, tot seguit, d'allà, via Luxemburg, a les illes Caiman. En comprenia el funcionament. Era com si formés part dels impulsos del ciberespai. Petits canvis. L'últim correu. Un missatge breu d'un tema secundari enviat a les deu de la nit. El programa d'encriptació PGP… crrc, crrc… era una broma per a algú que ja era a dins del seu ordinador i podia llegir el missatge sense problemes:

La Berger ha deixat de tocar la pera amb la publicitat. S'ha rendit o en porta alguna de cap? La teva font a la redacció ens va assegurar que fregaven la fallida, però sembla com si acabessin de contractar algú nou. Esbrina què passa. En Blomkvist ha estat treballant a Sandhamn les darreres setmanes, però ningú no sap què ha estat escrivint. Aquests darrers dies se'l va veure per la redacció. Pots aconseguir una galerada del pròxim número? HEW.

Res de transcendental. Deixem que s'hi amoïni. «L'has ben cagada, amic meu.» A dos quarts de sis del matí, va apagar l'ordinador i va obrir un nou paquet de cigarretes. S'havia begut quatre, no, cinc Cola-coles durant la nit, i ara en va obrir una sisena i va anar a seure al sofà. Només duia unes calces i una samarreta de camuflatge descolorida amb propaganda de la revista Soldier of Fortune i el lema: «Mateu-los a tots i que Déu els triï.» Es va adonar que tenia fred i va agafar una flassada per tapar-se.

Se sentia exultant, com si hagués consumit una substància dubtosa i probablement illegal. Va concentrar la vista en el fanal del carrer, més enllà de la finestra, i es va quedar quieta mentre se li disparava el cervell. La mama… clic… la meva germana… la Mimmi… clic… en Holger Palmgren. Les Evil Fingers. I l'Armansky. La feina. La Harriet Vanger. Clic. En Martin Vanger. Clic. El club de golf. Clic. L'advocat Bjurman. Clic. Fins el més petit de tots aquells refotuts detalls li venien al cap encara que s'esforcés perquè no fos així.

Es va preguntar si en Bjurman gosaria despullar-se mai més al davant d'una dona, i si ho feia, com s'ho manegava per explicar els tatuatges de la panxa. I la propera vegada que anés al metge, com s'ho muntaria per no haver de treure's la roba?

I després, en Mikael Blomkvist. Clic.

El considerava una bona persona, possiblement amb un complex de «primer de la classe» que de vegades se li veia massa. A més, era insuportablement ingenu pel que feia a certs temes morals elementals. Tenia una personalitat indulgent i compassiva que buscava explicacions i excuses a la manera de comportar-se de la gent, i no entendria mai que els malparits d'aquest món només entenien un llenguatge. Segons com, se sentia estranyament protectora cada cop que hi pensava.