Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Quan el jove va entrar al lavabo, ella va servir un últim got de vi. Va obrir un bocí de paper plegat i va abocar al vi una pastilla de somnífers Rohypnol esmicolada. Poc després de brindar, el noi es va desplomar sobre el llit com un sac. Ella li va afluixar la corbata, li va treure les sabates i el va tapar amb una vànova. Va buidar l'ampolla al lavabo, va rentar els gots a la pica i també els va eixugar abans de tornar a la seva habitació.

La Veronika Sholes va esmorzar a la seva cambra a les sis del matí i va pagar la factura del Zimmertal abans de les set. Abans de sortir de l'habitació, va passar cinc minuts netejant les empremtes dels poms de les portes, els armaris, el lavabo, el telèfon i altres objectes de l'habitació que havia tocat.

La Irene Nesser va pagar la factura del Matterhorn al voltant de dos quarts de nou, just després de la trucada per despertar-la. Va agafar un taxi i va deixar l'equipatge a una consigna de l'estació del tren. A continuació es va passar les hores següents visitant nou entitats bancàries privades, on va repartir part de les obligacions nominatives de les illes Caiman. Pels volts de les tres de la tarda havia convertit en líquid el 10 per cent de les obligacions, que va dipositar en trenta comptes numerats. Va fer un feix amb la resta de les obligacions i les va dipositar en una caixa de seguretat.

La Irene Nesser hauria de fer unes quantes visites més a Zuric, però de moment no hi havia presses.

A dos quarts de cinc de la tarda, la Irene Nesser va agafar un taxi cap a l'aeroport, on va entrar al lavabo de senyores i va fer bocins el passaport de la Veronika Sholes per llençar-lo al vàter. La targeta de crèdit també la va fer miques i va llençar els trossets en cinc papereres diferents; les tisores també: arran de l'onze de setembre, no era bona idea cridar l'atenció portant objectes punxants a l'equipatge.

La Irene Nesser va agafar el vol GD890 de Lufthansa en direcció a Oslo i en arribar va pujar a l'autobús de l'aeroport per anar a l'estació del tren; allà va entrar al lavabo de senyores i va classificar la seva roba. Va ficar totes les pertinences de la Veronika Sholes (la perruca d'estil patge i la roba de disseny) en tres bosses de plàstic i les va llençar en tres contenidors d'escombraries i papereres diferents de l'estació de tren. Després va ficar la maleta Samsonite buida a un armariet de la consigna. La cadeneta d'or i les arracades eren joies de disseny de les quals es podia seguir la pista; van desaparèixer per un embornal del carrer, fora de l'estació.

Després d'un angoixant moment de dubte, la Irene Nesser va decidir conservar els pits de làtex falsos.

Ja no li quedava gaire temps i va agafar forces amb una hamburguesa del McDonald's; mentre menjava, va traspassar el contingut del luxós maletí de cuir a la seva bossa de viatge. Quan va marxar, el maletí buit es va quedar sota la taula. Va demanar un cafè amb llet per emportar en una cafeteria i va córrer per agafar el tren nocturn cap a Estocolm. Va arribar just quan tancaven les portes. Havia reservat un compartiment privat amb llitera.

Quan va tancar la porta del compartiment, va poder notar per primer cop en dos dies que els nivells d'adrenalina li havien tornat a la normalitat. Va obrir la finestra del compartiment i va infringir les normes que prohibien fumar. I es va estar allà plantada, bevent-se el cafè, mentre el tren sortia d'Oslo.

Va repassar la llista per assegurar-se que no havia oblidat cap detall. Al cap d'un instant, va arrugar el front i va buscar a les butxaques de la caçadora. Va treure el bolígraf publicitari de l'hotel Zimmertal i el va contemplar uns minuts abans de llençar-lo per la finestra.

Quinze minuts després es va enfilar al llit i es va adormir.

El reportatge especial de Millennium sobre en Hans-Erik Wennerstròm va ocupar un total de quaranta-sis pàgines de la revista i va esclatar com una autèntica bomba de rellotgeria la darrera setmana de novembre. El text principal el signaven conjuntament en Mikael Blomkvist i l'Erika Berger. Durant les primeres hores, els mitjans no van saber com agafar-se la primícia. Tan sols un any abans, un article similar havia portat en Blomkvist a la presó per difamació, i a més havia fet que, aparentment, l'acomiadessin de Millennium. Així doncs, no tenia gaire credibilitat. I, ara, la mateixa revista hi tornava amb un reportatge del mateix periodista que contenia acusacions molt més greus que l'article que li havia ocasionat tants problemes. Algunes parts de l'article eren tan inversemblants que posaven en dubte el sentit comú dels autors. Els mitjans suecs van quedar a l'expectativa, plens de desconfiança.

Però al vespre «la noia de TV4» se la va jugar amb un resum d'onze minuts sobre els punts més cridaners de les acusacions d'en Blomkvist. La Berger havia dinat amb la presentadora ara feia alguns dies i li havia donat les galerades en exclusiva.

El contundent enfocament de TV4 va eclipsar els canals públics, que no es van apuntar al carro fins a les notícies de les nou. En aquella hora l'agència de notícies TT també havia enviat un primer teletip amb el prudent titular «Un periodista condemnat acusa un financer de delictes greus.» El text era un refregit de la notícia emesa per televisió, però el fet que TT alludís al tema va desfermar una activitat febril al conservador diari del matí i a una dotzena dels diaris més importants de la regió, que van canviar la primera plana abans que les rotatives es posessin en marxa. Fins aleshores, els diaris havien decidit obviar més o menys les afirmacions de Millennium.

El diari liberal del matí comentava la primícia de Millennium en forma d'editorial, escrit personalment pel redactor en cap. En acabar l'editorial el redactor en cap va anar a un sopar mentre TV4 començava a emetre el seu noticiari. Per acabar-ho d'adobar, havia despatxat les trucades desesperades del seu secretari de redacció, que l'avisava que «potser hi havia alguna cosa» en les afirmacions d'en Blomkvist, amb unes paraules que més tard es convertirien en clàssiques: «Bajanades… si hi hagués res, els nostres periodistes d'economia ho haurien esbrinat fa molt de temps.» En conseqüència, l'editorial del liberal redactor en cap va acabar sent l'única veu dels mitjans del país que va carregar contra les afirmacions de Millennium. L'editorial contenia expressions com ara: «venjança personal, periodisme escombraria», i demanava que «es prenguessin mesures contra aquells que gosaven acusar gratuïtament ciutadans honrats». El redactor en cap no va fer cap altra aportació al debat que es va generar a continuació.

Aquella nit tota la redacció de Millennium es va quedar a les oficines. Segons els seus plans, només la Berger i la nova secretària de redacció, la Malin Eriksson, havien de ser-hi per atendre les trucades. Però cap a les deu de la nit encara hi era tot el personal, i se'ls havien afegit ni més ni menys que quatre antics empleats i mitja dotzena de collaboradors externs habituals. A mitjanit en Malm va obrir una ampolla de xampany. Va ser quan un vell amic li va enviar un exemplar d'un dels diaris de la tarda, que dedicava setze pàgines a l'afer Wennerstròm amb el titular «La màfia financera». Quan l'endemà van sortir els diaris de la tarda, es va encendre una traca sense precedents.

L'Eriksson va treure la conclusió que s'ho passaria molt bé treballant a Millennium.

Durant la setmana següent, la borsa sueca va tremolar quan el departament de delictes fiscals de la policia va començar a investigar i els fiscals els van seguir, cosa que va provocar un pànic general que es va traduir en una venda massiva d'accions. Dos dies després de la publicació, el ministre d'Indústria va fer una compareixença pública per parlar sobre «l'afer Wennerstròm».