Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

A Honolulu, el programa va cobrar vida en una pàgina web anònima d'un servidor que oficialment estava localitzat a la universitat. El programa era senzill. La seva única funció era enviar instruccions per iniciar un altre programa en un altre servidor, que, en aquest cas, era un proveïdor d'Internet normal i corrent que oferia els seus serveis a Holanda. La funció d'aquest programa, al seu torn, era buscar el mirall del disc dur d'en Hans-Erik Wennerstròm i prendre el control del programa que mostrava el contingut dels seus tres mil comptes bancaris, poc més o menys, d'arreu del món.

Només hi havia un compte que li interessava. La Salander havia observat que en Wennerstròm consultava aquell compte un parell de vegades a la setmana. Si encenia l'ordinador i consultava aquest arxiu en concret, tot semblaria ben normal. El programa mostraria petits moviments, com era d'esperar, basant-se en les fluctuacions normals del compte al llarg dels darrers sis mesos. Si durant les properes quaranta-vuit hores en Wennerstròm hi accedia i donava ordres de pagament o de transferències, el programa comunicaria que s'havien dut a terme sense novetat. En realitat, els moviments només haurien tingut lloc al mirall del disc dur d'Holanda.

La Veronika Sholes va tancar el mòbil així que va sentir els breus senyals que confirmaven que el programa s'havia iniciat.

Va sortir de l'hotel Zimmertal i es va arribar a la seu central del Bank Hàuser, a l'altra banda del carrer, on havia concertat una cita per veure Herr Wagner, el director general, a les deu. Hi arribava tres minuts abans del previst i va passar el temps d'espera posant al davant de la càmera de vigilància, que la va captar mentre entrava al departament dels despatxos per a unes discretes consultes privades.

—Necessito ajuda amb una sèrie de transaccions —va explicar en un anglès d'Oxford. Quan va obrir el maletí, va deixar caure un bolígraf publicitari de l'hotel Zimmertal, i Herr Wagner l'hi va agafar del terra educadament. Ella hi va fer un somriure ple de coqueteria i va escriure un número de compte en un bloc de notes de la taula que tenia davant.

Herr Wagner li va posar l'etiqueta de filla aviciada, o possiblement amant, d'algun peix gros.

—Es tracta d'una sèrie de comptes al Bank of Kroenenfeld de les illes Caiman. Vull una transferència a través dels codis de liquidació seqüencials —va dir ella.

—Fràulein Sholes, evidentment disposeu de tots els codis de liquidació necessaris, oi? —va preguntar ell.

—Aber natürlich —va contestar, amb un accent tan fort que va deixar clar que tenia un pèssim alemany d'escola.

I es va posar a recitar sèries de números de sis dígits sense consultar cap paper ni una sola vegada. Herr Wagner va veure que seria un matí molt llarg, però, pel 4 per cent de comissió en les transaccions estava disposat a saltar-se el dinar i a revisar els seus prejudicis contra Fràulein Sholes.

No va abandonar la seu central del Bank Hàuser fins passat el migdia, poc després del que tenia planejat, i va tornar caminant al Zimmertal. Es va deixar veure al taulell de recepció abans de pujar a l'habitació i treure's la roba que havia comprat. Es va deixar posats els pits de làtex, però va substituir la perruca d'estil patge pels cabells rossos de la Irene Nesser, que li arribaven a les espatlles. Es va posar roba més còmoda: botes de taló alt, pantalons negres, una brusa senzilla i una bonica caçadora negra de cuir del Malungsboden d'Estocolm. Va estudiar-se al mirall. Tampoc és que anés de qualsevol manera, però ja no era cap rica hereva. Abans que la Irene Nesser marxés de l'habitació, va triar unes quantes obligacions i les va guardar en una carpeteta.

Quan passaven cinc minuts de la una, amb una mica de retard, va entrar al Bank Dorffinann, a uns setanta metres aproximadament de la seu central de Bank Hàuser. La Irene Nesser havia arranjat una cita amb Herr Hasselmann. Es va disculpar pel retard. Parlava un alemany impecable amb accent noruec.

—No hi ha cap problema, Fràulein —va dir Herr Hasselmann—. Com la podria ajudar?

—M'agradaria obrir un compte. Tinc unes quantes obligacions que voldria convertir.

La Irene Nesser va posar la carpeta damunt la taula, davant d'ell.

Herr Hasselmann en va examinar el contingut, apressadament al principi, i tot seguit més a poc a poc. Va arquejar una cella i va somriure educadament.

Ella va obrir cinc comptes numerats als quals podia accedir per Internet i que eren propietat d'una societat tapadora anònima de Gibraltar. Un agent de borsa els hi havia constituït amb les 50.000 corones dels diners que ella havia demanat en préstec a en Blomkvist. Va bescanviar cinquanta obligacions i va dipositar els diners als comptes. Cada obligació estava valorada en un milió de corones.

Els assumptes al Bank Dorfímann també li van ocupar més temps del que esperava, de manera que ara encara acumulava més retard. No li seria possible enllestir les últimes gestions abans que els bancs tanquessin. Així doncs, la Irene Nesser va tornar a l'hotel Matterhorn, on es va passar una hora deixant-se veure perquè notessin la seva presència. Però tenia mal de cap i se'n va voler anar d'hora al llit. Va comprar aspirines a la recepció i va demanar que la despertessin a les vuit del matí. Tot seguit va tornar a l'habitació.

Eren prop de les cinc de la tarda i tots els bancs d'Europa havien tancat. Ara bé, els bancs de l'Amèrica del Nord i de l'Amèrica del Sud eren oberts. Va encendre el PowerBook i va connectar-se a la xarxa per mitjà del mòbil. Es va passar una hora buidant els comptes numerats que havia obert al Bank Dorfrmann aquell mateix dia poques hores abans.

Va repartir els diners en petites quantitats i les va emprar per pagar factures d'un gran nombre d'empreses falses d'arreu del món. En acabat, els diners havien estat sorprenentment traspassats al Bank of Kroenenfeld de les illes Caiman, però aquesta vegada a un número de compte completament diferent del número del qual els havia retirat aquell mateix dia.

La Irene Nesser va considerar que aquesta primera etapa estava enllestida i que era pràcticament impossible seguir-li la pista. Va fer una única operació més: va dipositar la suma de gairebé un milió de corones en un altre compte relacionat amb una targeta de crèdit que duia a la cartera. El compte era propietat de Wasp Enterprises, registrada a Gibraltar.

Uns quants minuts més tard, una noia de cabells rossos tallats a l'estil patge va abandonar el Matterhorn per una porta lateral del bar de l'hotel. La Veronika Sholes va tornar a l'hotel Zimmertal, va saludar educadament el recepcionista amb un moviment del cap i va agafar l'ascensor fins a la seva habitació.

Allà es va posar amb calma l'uniforme de combat de la Veronika Sholes, es va retocar el maquillatge i es va aplicar una capa extra de maquillatge base sobre el tatuatge abans de baixar al restaurant de l'hotel per sopar un plat de peix fantàstic. Va demanar una ampolla de vi anyenc que no havia sentit esmentar mai tot i que costava 1.200 corones, se'n va beure un got i va deixar la resta indolentment abans d'anar al bar de l'hotel. A més, va deixar propines absurdament elevades, amb la qual cosa es va guanyar l'atenció del personal.

Llavors es va passar una bona estona deixant que se la Rigués un jove italià begut, amb un nom aristocràtic que no es va prendre la molèstia de recordar. Van obrir dues ampolles de xampany, de les quals ella amb prou feines en va beure una copa.

Pels volts de les onze, l'embriagat pretendent se li va llançar al damunt i fi va toquejar graponerament les sines. Satisfeta, ella li va apartar la mà cap a la taula. El jove ni s'havia adonat que allò que acabava de tocar era làtex tou. De vegades, feien tant d'escàndol que provocaven un cert enuig entre els altres clients. Just abans de la mitjanit, quan la Veronika Sholes es va adonar que un porter no els treia l'ull de sobre, va ajudar el seu amic italià a arribar a l'habitació.