Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Un altre home que odia les dones —va remugar finalment.

Va demanar-li els CD i es va passar els següents dies llegint els correus d'en Wennerstròm i altres documents. Mentre en Blomkvist continuava treballant, la Salander es quedava al dormitori de les golfes amb el PowerBook sobre els genolls, rumiant en l'insòlit imperi Wennerstròm.

Aleshores se li va acudir una idea que no podia exterioritzar. Per damunt de tot, es preguntava com és que no hi havia caigut abans.

A la darreria d'octubre en Mikael va apagar l'ordinador quan només eren les onze del matí. Va pujar al dormitori de les golfes i va lliurar a la Salander el que havia escrit. Llavors es va adormir. Ella el va despertar al vespre i li va donar la seva opinió sobre el reportatge.

Just després de les dues de la matinada, en Blomkvist va fer una última correcció del text.

L'endemà va tancar els finestrons i va tancar la cabana amb clau. Les vacances de la Salander s'havien acabat. I van tornar a Estocolm plegats.

Va treure el tema mentre prenien un cafè en gots de paper al ferri de Vaxholm.

—El que hem de decidir tots dos és què li expliquem a l'Erika. Es negarà a publicar-ho si no puc explicar com he aconseguit la informació.

L'Erika Berger. La redactora en cap d'en Blomkvist i amant des de feia molt de temps. La Salander encara no l'havia conegut i tampoc no estava segura de si ho volia. Ella veia la Berger com una nosa indefinible a la seva vida.

—Què en sap, de mi?

—Res. —En Blomkvist va sospirar—. La veritat és que l'he estat defugint des de l'estiu. Se sent molt frustrada perquè no li he explicat pràcticament res del que va passar a Hedestad. Sap que m'he estat a Sandhamn escrivint aquest article, és clar, però no sap de què va. —Hum…

—D'aquí a un parell d'hores tindrà el manuscrit. I aleshores em sotmetrà al tercer grau. La pregunta del milió és què li hauria d'explicar.

—I tu què li vols explicar?

—M'agradaria dir-li la veritat.

La Salander va arrugar el front.

—Lisbeth, l'Erika i jo ens passem el dia discutint. Pel que sembla, en part és així com ens comuniquem. Però és absolutament digna de confiança. Tu ets una font. Ella s'estimaria més morir que revelar qui ets.

—A quantes persones més els ho hauràs de dir?

—Absolutament a ningú més. L'Erika i jo ens emportarem el secret a la tomba. Però no fi explicaré el teu secret si no vols que ho faci. Tot i això, no tinc cap intenció de mentir a l'Erika, ni d'inventar-me una font que no existeix.

La Salander hi va rumiar fins que van atracar a la vora del Grand Hotel. «Anàlisi de les conseqüències.» A contracor, finalment va donar permís a en Blomkvist perquè la presentés a l'Erika. Ell va encendre el mòbil i va fer la trucada.

La Berger estava dinant amb la Malin Eriksson, a qui estava pensant contractar com a secretària de redacció. L'Eriksson tenia 29 anys i en feia cinc que treballava en feines temporals. No havia estat mai fixa enlloc i començava a dubtar que ho estigués mai. La Berger li va trucar, precisament el mateix dia en què la Malin acabava el seu darrer contracte temporal, per preguntar-li si li interessava presentar-se a la feina de Millennium.

—Es tracta d'una feina temporal durant tres mesos —va explicar la Berger—. Però si la cosa funciona, podria ser fixa.

—He sentit rumors que diuen que Millennium cessarà aviat les seves activitats.

La Berger va somriure.

—No hauries de fer cas dels rumors.

—Aquest tal Dahlman que substituiré… —L'Eriksson vacillava—. Treballarà per a una revista propietat d'en Hans-Erik Wennerstròm…

La Berger va assentir amb el cap.

—No és cap secret que estem enfrontats amb en Wennerstròm. I a ell no li agrada la gent que treballa per a Millennium.

—Així doncs, si accepto la feina de Millennium, també entraré dins d'aquesta categoria? —És molt probable. Sí.

—Però en Dahlman ha aconseguit una feina al Finans-magasinet Monopol, oi?

—Es podria dir que és una compensació d'en Wennerstròm per pagar-li els serveis prestats. Encara hi estàs interessada?

L'Eriksson va assentir amb el cap.

—Quan vols que comenci?

Aleshores va ser quan va trucar en Blomkvist.

Va fer servir la seva pròpia clau per obrir la porta de l'apartament d'en Blomkvist. Era la primera vegada des de la breu visita a la redacció per Sant Joan que ella el veia cara a cara. Va passar a la sala d'estar i es va trobar una escanyolida noia anorèctica asseguda al sofà, enfundada en una gastada caçadora de cuir i amb els peus al damunt de la tauleta. Primer va pensar que la noia tenia uns quinze anys, però això va ser abans de mirar-la als ulls. Encara estava estudiant aquesta aparició quan en Blomkvist va entrar amb una cafetera i un pastís.

—Perdona'm per haver passat de tu —va dir.

La Berger va decantar el cap. Li veia un aire diferent. En Blomkvist semblava desmillorat, més prim del que recordava. Els seus ulls semblaven avergonyits i, per un moment, va evitar mirar-la als ulls. Ella es va fixar en el coll. Hi va veure una marca vermella, pàllida, però clarament distingible.

—T'he estat defugint. Es molt llarg d'explicar i no me'n sento orgullós. Però ja en parlarem més tard… Ara et vull presentar aquesta jove. Erika, aquesta és la Lisbeth Salander. Lisbeth, l'Erika Berger, la redactora en cap de Millennium i la meva millor amiga.

La Salander es va fixar en la roba elegant de la Berger i en el seu posat de seguretat en si mateixa, i va decidir, en menys de deu segons, que molt probablement no seria la seva millor amiga.

La reunió va durar cinc hores. La Berger va trucar dues vegades per anullar altres reunions. Es va passar una hora llegint fragments del manuscrit que en Blomkvist li havia posat a les mans. Tenia un miler de preguntes, però era conscient que haurien calgut setmanes per respondre-les. El que importava era el manuscrit, que finalment va deixar sobre la taula. Si una mínima part d'aquestes afirmacions eren exactes, afrontaven una situació completament nova.

La Berger va mirar en Blomkvist. Mai no havia dubtat que fos una persona honrada, però ara se sentia confusa i es preguntava si l'afer Wennerstròm l'havia trastornat… si tot allò en què havia estat treballant no eren invencions producte de la seva imaginació. En aquell moment en Blomkvist desempaquetava dues capses de dades impreses. La Berger va perdre el color de la cara. Es clar que volia saber com havia obtingut tot aquest material!

Va costar una mica convèncer-la que aquesta noia tan estranya, que no havia dit ni piu durant la reunió, tingués accés illimitat a l'ordinador d'en Wennerstròm. I no només al seu… també havia piratejat els ordinadors de diversos advocats i socis del magnat.

La reacció immediata de la Berger va ser que no podien fer servir aquell material perquè l'havien obtingut per mitjans illegals.

Però, i tant que el podien fer servir. En Blomkvist recordava que ells no tenien cap obligació d'explicar com havien obtingut la informació. Bé podien tenir una font, amb accés a l'ordinador d'en Wennerstròm, que havia descarregat tot el seu disc dur en un CD.

Finalment la Berger es va adonar de l'arma que tenia a les mans. Se sentia esgotada i encara tenia moltes preguntes pendents, però no sabia per on començar. Finalment es va reclinar contra el respatller del sofà i va aixecar les mans.

—Mikael, què va passar a Hedestad?

La Salander va aixecar immediatament el cap. En Blomkvist va respondre amb una pregunta.

—Com et va amb la Harriet Vanger?

—Bé. Crec. Ens hem vist dues vegades. En Christer i jo vam pujar amb cotxe a Hedestad per a una reunió de la junta la setmana passada. Vam beure massa vi.