Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Tanmateix, tota aquella histèria no significava pas que els mitjans s'empassessin les afirmacions de Millennium sense dubtar; les revelacions eren massa greus. Però, a diferència del primer afer Wennerstròm, aquesta vegada Millennium podia presentar tot un seguit de proves convincents: els correus electrònics del mateix Wennerstròm i còpies del contingut del seu ordinador, amb els moviments dels fons secrets dels comptes de les illes Caiman i de dues dotzenes més de països, acords secrets i altres bestieses que un criminal més prudent mai de la vida hauria guardat al disc dur. Aviat va quedar clar que, si les afirmacions de Millennium es defensaven davant d'un tribunal (i tothom estava d'acord que tard o d'hora seria així), es tractaria de bon tros de l'escàndol financer més gran de Suècia des de la fallida de Kreuger el 1932. L'afer Wennerstròm, per comparació, empetitia els embolics del Gotabank i les estafes del Trustor. Aquesta estafa tenia unes dimensions tan descomunals que ningú no gosava imaginar quantes lleis s'havien infringit.

Per primera vegada en el periodisme financer suec s'empraven termes com ara «crim organitzat», «màfia» i «imperi dels gàngsters». En Wennerstròm i els seus joves agents de borsa, socis i advocats vestits d'Armani van sortir retratats com una banda d'indesitjables qualsevol.

Durant els primers dies d'histèria mediàtica, en Blomkvist es va fer fonedís. No contestava els correus electrònics i no estava localitzable al telèfon. Tots els comentaris editorials en nom de Millennium els feia la Berger, que es llepava els bigotis com una gata quan l'entrevistaven els mitjans estatals suecs, els diaris regionals més importants i, finalment, també un nombre creixent de mitjans estrangers. Cada vegada que li preguntaven com havia aconseguit Millennium tots aquests documents interns i privats, ella responia simplement que no podia revelar les fonts de la revista.

Quan li preguntaven per què la primícia sobre en Wennerstròm de feia un any havia estat un fracàs tan estrepitós, ella encara es mostrava més enigmàtica. No havia mentit mai, però potser no havia explicat sempre tota la veritat. Confidencialment, quan no tenia cap micròfon davant del nas, deixava anar misterioses frases amb ganxo, que, vistes en conjunt, duien a conclusions força més malicioses. D'aquesta manera va néixer el rumor, que aviat assoliria proporcions llegendàries, que deia que en Mikael Blomkvist no havia presentat cap defensa durant el judici i s'havia deixat condemnar submisament a la presó i a elevades multes perquè, si no, les seves dades haurien comportat inevitablement la identificació de la seva font. Se'l comparava amb aquells periodistes nord-americans que accepten la presó abans que revelar les seves fonts, i el descrivien com un heroi amb termes tan ridículament afalagadors, que en Blomkvist es va arribar a sentir força incòmode. Però no era el moment de negar malentesos.

Hi havia una cosa en què tothom coincidia: la persona que havia lliurat la documentació havia de ser algú que pertanyia al cercle més íntim i de més confiança d'en Wennerstròm. I això va provocar una polèmica sobre qui era el «gola profunda»: còmplices amb motius per sentir-se descontents, advocats, fins i tot la filla d'en Wennerstròm addicta a la cocaïna i altres membres de la família apareixien com a possibles candidats. Ni en Blomkvist ni la Berger no en volien fer comentaris.

La Berger va fer un gran somriure de satisfacció i va saber que havien guanyat quan un diari de l'edició de tarda, el tercer dia d'histerisme, va treure el titular: «La venjança de Millennium.» L'article era un afalagador retrat de la revista i el seu personal illustrat amb una foto de la Berger en què havia sortit especialment afavorida. La qualificaven de «reina del periodisme d'investigació». Amb aquesta mena de coses es guanyaven punts als rànquings de les pàgines d'entreteniment i es parlava del Gran Premi de Periodisme.

Cinc dies després que Millennium disparés la primera salva, va aparèixer a les llibreries el llibre d'en Blomkvist El banquer de la màfia. Havia escrit el llibre a corre-cuita durant aquells dies febrils a Sandhamn, de setembre a octubre, i l'havia imprès Hallvigs Reklam, a Morgongàva, en el més absolut secret. Era el primer llibre que es publicava amb el logotip de Millennium. Duia una dedicatòria excèntrica: «A la Sally, que em va ensenyar els beneficis del golf.»

Era un totxo, 608 pàgines de llibre de butxaca. La primera edició, de dos mil exemplars, pràcticament es donava per descomptat que seria un fracàs, però la tirada es va vendre en un parell de dies i la Berger en va encarregar deu mil còpies més.

Les crítiques constataven que aquesta vegada, en qualsevol cas, en Mikael Blomkvist no tenia intenció de callar res, ja que recollia moltíssimes fonts d'informació. En aquest sentit, tenien raó. Dues terceres parts del llibre consistien en apèndixs que eren còpies fidels de la documentació de l'ordinador d'en Wennerstròm. Al mateix temps que es publicava el llibre, Millennium va penjar a la seva pàgina web els textos de l'ordinador d'en Wennerstròm, que es podien descarregar en arxius PDF.

L'estranya absència d'en Blomkvist era part de l'estratègia mediàtica que ell i la Berger havien pensat. Tots els diaris del país el buscaven. Fins a la campanya de promoció del llibre, ell no va concedir cap entrevista a «la noia de TV4», amb la qual cosa es va avançar una vegada més als canals públics. De tota manera, no es va tractar d'una reunió entre amics: les preguntes van ser de tot menys complaents.

Quan va veure l'entrevista en vídeo, en Blomkvist va quedar especialment satisfet d'un dels intercanvis de paraules. L'entrevista s'emetia en directe just quan la borsa d'Estocolm es trobava en caiguda lliure i un grapat de bronzers amenaçaven de llançar-se per la finestra. Li estaven preguntant fins a quin punt era responsable Millennium del fet que l'economia sueca estigués fregant el crac.

—Aquesta idea és una ximpleria —va dir en Blomkvist.

La presentadora de TV4 semblava perplexa. La resposta sortia del guió pactat i es va veure obligada a improvisar. La següent pregunta era exactament la que en Blomkvist s'havia esperat:

—Estem vivint l'ensorrament més greu de la història de la borsa sueca… i vostè creu que és una ximpleria?

—Escolti, cal distingir entre dues coses: l'economia sueca i la borsa sueca. L'economia sueca és la suma de tots els béns i serveis que es produeixen en aquest país cada dia. Hi ha telèfons d'Ericsson, cotxes de Volvo, pollastres d'Scan i transports de Kiruna a Skòvde. Això és l'economia sueca, i és tan forta o tan feble avui com ara fa una setmana.

Va fer una pausa per causar efecte i va fer un glop d'aigua.

—La borsa és una cosa molt diferent. No hi ha economia ni producció de béns ni serveis. Només hi ha elucubracions que d'una hora per l'altra decideixen si tal empresa o tal altra val no sé quants milers de milions, si fa no fa. No té res a veure amb la realitat ni amb l'economia sueca.

—Així doncs, està dient que no importa que la borsa caigui en picat?

—No, no importa gens ni mica —va respondre en Blomkvist amb una veu cansada i resignada que va sonar com una mena d'auguri. Les seves paraules se citarien moltes vegades al llarg d'aquell any. Aleshores va prosseguir—: Només vol dir que ara un grapat d'especuladors canvien les seves accions d'empreses sueques per altres d'alemanyes. Són les hienes de les finances, si alguns periodistes tinguessin collons, els identificarien i denunciarien com a traïdors. Són els que sistemàticament i potser deliberadament perjudiquen l'economia sueca per satisfer els interessos dels seus clients.

Aleshores la noia de TV4 va cometre l'error de formular exactament la pregunta que en Blomkvist havia estat esperant.