Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

De tota manera, hi havia altres deutes pendents. Va pensar en la cambrera embarassada a la qual li havien sostingut el cap sota l'aigua a la banyera de casa.

Quatre dies abans que trobessin el cos d'en Wennerstròm, es va decidir. Va encendre el mòbil i va trucar a un advocat de Miami que semblava una de les persones de qui en Wennerstròm procurava amagar-se a tot preu. Va parlar amb una secretària i li va demanar que passés un missatge d'allò més críptic. Un nom (el d'en Wennerstròm) i una adreça de Marbella. No calia res més.

Va apagar les notícies de la tele a mig reportatge sobre la dramàtica mort d'en Wennerstròm. I aleshores es va preparar cafè i una torrada de paté de fetge amb cogombrets.

La Berger i en Malm s'ocupaven dels preparatius de Nadal mentre en Blomkvist seia a la butaca de l'Erika i els mirava tot bevent glògg. Tot el personal i molts dels collaboradors externs habituals rebrien un regal de Nadal; aquest any, una bossa de bandolera amb el nou logotip de l'editorial Millennium. Després d'embolicar els regals, es van asseure per escriure i posar el segell a les prop de dues-centes postals que enviarien a impremtes, fotògrafs i companys dels mitjans.

En Blomkvist va provar de resistir la temptació de totes totes, però finalment no se'n va poder estar. Va agafar l'última postal i va escriure: «Bon Nadal i bon Any Nou. Gràcies per la teva impressionant collaboració al llarg d'aquest darrer any.»

Va signar i va enviar la postal a en Janne Dahlman, a la redacció del Finansmagasinet Monopol.

Quan en Blomkvist va arribar a casa aquell vespre, hi havia una nota que li notificava el lliurament d'un paquet postal. Va anar a buscar-lo l'endemà al matí i el va obrir quan va ser a l'oficina. Al paquet hi havia una barra de repellent contra els mosquits i una ampolla d'aiguardent Reimersholms. La targeta deia: «Si no tens altres plans, estaré amarrat a Arholma per Sant Joan.» El signava el seu antic company de classe Robert Lindberg.

Per tradició, la redacció de Millennium tancava des de la setmana abans del Nadal fins a Cap d'Any. Aquest any no va ser tan fàcil. L'estrès que havia viscut el reduït personal de la casa havia estat enorme i encara trucaven periodistes d'arreu del món cada dia. La vigília de la nit de Nadal, en Blomkvist, gairebé per casualitat, va llegir un article del Financial Times que resumia la situació de la comissió bancària internacional que s'havia constituït a corre-cuita per esclarir l'ensorrament de l'imperi «Wennerstròm. L'article deia que la comissió treballava amb la hipòtesi que probablement a l'últim moment havien avisat en Wennerstròm del seu desemmascarament immediat.

El seu compte del Bank of Kroenenfeld de les illes Caiman, que contenia 260 milions de dòlars, havia quedat buit el dia abans que Millennium publiqués el reportatge.

Els diners s'havien distribuït per una sèrie de comptes bancaris i únicament en Wennerstròm en persona hi podia fer moviments. No calia que es presentés al banc; n'hi havia prou que indiqués un seguit de codis de liquidació per transferir els diners a qualsevol altre banc del món. Els diners s'havien transferit a Suïssa, on una sòcia seva havia convertit els fons en obligacions nominatives anònimes. Tots els codis de liquidació estaven en ordre.

L'Europol havia emès una ordre de recerca i captura de la dona, que havia fet servir un passaport britànic robat amb el nom de Veronika Sholes i que es deia que havia gastat sense miraments en un dels hotels més cars de Zuric. Una fotografia relativament clara, tenint en compte que era d'una càmera de vigilància, mostrava una jove no gaire alta, amb cabells a l'estil patge, llavis carnosos i pits prominents, empolainada amb roba cara de disseny i joies d'or.

En Blomkvist va estudiar la foto; d'entrada hi va dedicar un ràpid cop d'ull, però tot seguit se la va mirar amb creixents sospites. Al cap de no res regirava la taula buscant una lupa per provar de distingir els detalls de les faccions de la imatge que sortia al diari.

Al final va deixar el diari i es va quedar assegut, sense paraules, uns quants minuts. Llavors va deixar escapar una riallada tan histèrica que en Malm va treure el cap per la porta per esbrinar què passava.

El matí de la vigília de Nadal, en Blomkvist va anar a Arsta per veure la seva ex-dona i la seva filla, la Pernilla, i intercanviar regals. La Pernilla va rebre l'ordinador que volia i que en Blomkvist i la Mònica havien comprat plegats. En Blomkvist va rebre una corbata de part de la Mònica i una novella negra d'Àke Edwardson de part de la filla. A diferència dels Nadals anteriors, estaven tots animats a causa de l'atenció mediàtica que havia despertat el reportatge de Millennium.

Van dinar plegats. En Blomkvist es va mirar la Pernilla de reüll. No havia vist la seva filla des que ella li havia fet una visita a Hedestad. De sobte es va adonar que no havia parlat amb la Mònica sobre la inclinació de la Pernilla per aquella secta d'Skellefteà. No els podia explicar que, evidentment, havia estat el profund coneixement de la Bíblia de la seva filla el que l'havia posat sobre la pista de la desaparició de la Harriet Vanger. Des d'aleshores que no havia xerrat amb ella.

No era un bon pare.

Va acomiadar-se de la seva filla amb un petó després del dinar i va trobar-se amb la Salander a Slussen. Van marxar a Sandhamn. No s'havien vist gaire des de l'esclat de la bomba de Millennium. Hi van arribar la nit de Nadal, tard, i hi van passar les vacances.

En Blomkvist era una companyia agradable, com sempre, però la Salander va tenir l'enutjosa sensació que ell se la va mirar amb una expressió especialment estranya quan ella li va tornar el préstec amb un xec de 120.000 corones.

Van fer una passejada fins a Trovill i van tornar (cosa que la Salander va considerar una pèrdua de temps), van fer el sopar de Nadal a l'hostal i van tornar a la cabana, on van encendre l'estufa de llenya, van posar un CD d'Elvis i es van lliurar a una sessió de sexe sense pretensions. Quan de tant en tant la Salander tenia un moment de respir, provava d'analitzar els seus sentiments.

No tenia cap problema amb en Blomkvist com a amant. S'ho passaven bé al llit. Sens dubte s'hi sentia atreta físicament. I ell no provava mai de fer-li de tutor.

El problema era que ella no sabia interpretar el que sentia per ell. Després de la pubertat, no havia abaixat mai la guàrdia per evitar que algú arribés a ser tan proper a ella com ho era ell. Per ser sincers, en Mikael tenia la insuportable habilitat de penetrar en els seus mecanismes de defensa i fer que li parlés de temes personals i sentiments privats. Encara que ella tingués prou seny per fer cas omís de la majoria de les preguntes, parlava de si mateixa d'una manera que mai, ni sota amenaça de mort, hauria imaginat fer amb una altra persona. Això l'espantava i feia que se sentís despullada i vulnerable a la seva voluntat.

Tanmateix, quan mirava aquella forma adormida i l'escoltava roncar sentia que mai a la vida havia tingut tanta confiança en un altre ésser humà. A més, sabia amb absoluta certesa que en Mikael mai no faria servir el que sabia sobre ella per ferir-la. No era propi d'ell.

L'única cosa de la qual no havien parlat mai era de la seva relació. Ella no gosava, i en Mikael mai no abordava el tema.

En algun moment del matí del segon dia, es va horroritzar perquè en va ser clarament conscient. No tenia ni idea de com havia passat ni com figurava que ho havia d'afrontar. Estava enamorada per primer cop als seus 25 anys.

Que ell pràcticament li doblés l'edat no l'amoïnava gens ni mica. Tampoc el fet que, ara com ara, fos la persona més de moda a Suècia i que el seu retrat fos portada de Newsweek; tot això només era xerrameca. Però en Blomkvist no era cap fantasia eròtica ni cap somieig. Hauria de posar-hi fi. Allò no podia funcionar. Per què la necessitava ell? Potser només li servia per passar l'estona mentre esperava algú altre que no tingués una vida de merda com ella.