Per Petterson - Sortir a robar cavalls

El pare va anar a penjar la motxilla a la porta i es va quedar mirant el pati, d’esquena a mi, tot gratant-se el clatell. Llavors va venir a seure a taula i va dir:

—¿Vols saber què diu la gent a la botiga?

Jo no tenia gaire interès per saber què deia la gent a la botiga, però el pare acabaria explicant-m’ho de totes maneres.

—Sí —vaig dir.

El dia abans, en Jon havia sortit amb l’escopeta a caçar llebres, com de costum. Jo no entenia aquesta dèria seva de matar llebres a escopetades, però s’havia convertit en la seva especialitat i hi tenia traça, n’encertava una de cada dues, que déu n’hi do tractant-se d’una bèstia tan remenuda i ràpida. Ara, no sé si la família se les menjava totes, devien estar-ne tips. En tot cas, en Jon va arribar a casa seva amb dues llebres lligades per les orelles i amb un somriure radiant, perquè aquell matí havia disparat dos trets i tots dos havien fet blanc. Era una proesa, i va entrar a buscar els pares per ensenyar-los els seus trofeus, però aquell dia la mare havia anat a Innbygda a visitar un conegut i el pare era al bosc. Amb les presses per sortir aquell matí, no s’havia fixat si hi eren i el cert és que s’havia oblidat que li tocava ocupar-se dels bessons. Va deixar l’escopeta al rebedor, va penjar les llebres d’un ganxo i va posar-se a buscar els seus germans de dalt a baix de la casa, però no els trobava enlloc; va sortir corrent a l’eixida, va fer la volta al cobert i al paller, tampoc no hi eren. Aleshores va sentir pànic. Va córrer cap al riu i va resseguir a gual l’embarcador, escrutant riba amunt, riba avall, sense veure res més que un esquirol dalt d’un avet.

—¡Maleït esquirol! —va dir, i es va ajupir per ficar les mans a l’aigua com si volgués apartar-la per veure-hi, però era absurd, l’aigua li arribava als genolls i era transparent. Es va incorporar, va agafar aire i provava de pensar, quan va sentir un tret que venia de casa.

L’escopeta. Havia oblidat de posar el fiador i no havia tret l’últim cartutx, cosa que sempre feia tan bon punt entrava a casa. Aquella arma era l’únic objecte de valor que tenia, la cuidava, la greixava i la tenia sempre a punt com si fos el seu nadó, i això d’ençà del dia que el pare l’hi va regalar, el dia dels seus dotze anys, amb ordres estrictes sobre com fer-la servir i, sobretot, com no fer-la servir. Ell sempre posava el fiador, treia els cartutxos i la penjava al seu lloc, al traster, d’un ganxo a dalt de tot de la paret. Però aquest cop l’havia deixat a l’entrada perquè s’havia recordat d’una cosa: que ell era el responsable dels seus germans quan es quedaven sols a casa. Només tenien deu anys.

En Jon va sortir a corre-cuita de l’aigua i va enfilar pel riu abans de tirar cap a casa. De sobte li va semblar que no arribaria mai, els camals xops li pesaven sota els genolls, l’aigua sortia de les sabates a borbollons, i a cada passa sentia el so d’un xuclet que li feia venir nàusees. A mig camí va veure el pare que sortia corrent del bosc a l’altra banda de la granja. Mai no l’havia vist córrer, i la visió d’aquell home alt i feixuc sortint esperitat del bosc i travessant l’eixida a grans camades que feien retronar el terra i amb els braços flotant-li a l’altura de les espatlles com si nedés a contracorrent, era tan aterridora que en Jon va aturar-se i va seure al pla d’herba. Fos el que fos el que hagués passat, ara ja era massa tard; el pare arribaria abans a casa, i en Jon va tenir la sensació que no volia saber què havia passat.

El que havia passat era que els bessons havien estat tot el matí jugant al soterrani amb roba vella i sabates gastades. Van pujar les escales esvalotant i van anar a parar al rebedor, on van veure les llebres penjades del ganxo i l’escopeta estintolada a la paret. Era l’escopeta d’en Jon, ho sabien perfectament, el germà gran era el seu heroi, i per poc que tinguessin els mateixos models que jo a la seva edat, devia ser per a ells una barreja de Davy Crockett, Hjortefot i Huckleberry Finn en una sola persona. Tot el que feia en Jon era susceptible de ser imitat i transformat en joc.

En Lars va arribar a dalt primer, va agafar l’escopeta i la va brandar tot cridant:

—¡Mira’m!

I va disparar. L’espetec i la reculada el van fer caure a terra amb un esgarip. No havia apuntat enlloc, només volia tenir a les mans la meravellosa escopeta i fer de Jon. La bala hauria pogut anar a la llenyera, o al finestró del costat de la porta, o al retrat de l’avi de la barba llarga, just a sobre del penja-robes, en un marc daurat que brillava, o a la bombeta que penjava nua i que sempre tenien encesa perquè a fora la veiessin per la finestra i no es perdessin a les fosques. Però la bala no va encertar cap d’aquests llocs, sinó que va anar de dret al cor de l’Odd, a boca de canó. I si tot això hagués passat en una novel·la de l’Oest, a les pàgines de paper porós s’hi hauria llegit que la bala duia el seu nom, o que estava escrit a les estrelles o en el gruixut llibre del destí. Que res del que hagués pogut fer o dir ningú no hauria desviat les línies que van creuar-se en aquell instant únic. Que una altra força, diferent de la humana, havia dominat el canó de l’escopeta i l’havia dirigit exactament en aquella direcció. Però res de tot això no era veritat, i en Jon, arraulit a l’herba, ho sabia. Aleshores el pare va sortir de casa amb el seu germà als braços: l’únic llibre on hi havia escrit el nom d’Odd i d’on no es podia esborrar, era el registre de la parròquia.

El pare no em devia explicar tot això, o no pas amb tants detalls, i en canvi és així com ho recordo. El cas és que no sé si vaig començar a pintar-ho amb els meus colors de seguida o si ho he anat fent a mesura que passaven els anys. Ara bé, el que no es pot discutir són les dades pelades, els fets eren els fets i el pare em mirava, sondejant-me, des de l’altra banda de la taula, com si jo pogués dir-hi alguna cosa assenyada perquè potser coneixia els protagonistes del drama més bé que ell; però jo no veia altra cosa que el rostre blanc d’en Jon i l’aigua que queia sobre la superfície ondejant del riu quan va empènyer la barca i va deixar que el corrent se l’endugués avall, cap a la casa on vivien ell i els que l’estaven esperant.

—De totes maneres, això no és el pitjor —va dir el pare.

El dia abans que en Lars matés el seu germà bessó d’un tret, la seva mare havia sortit de bon matí cap a Innbygda amb la furgoneta de repartiment de la botiga. L’endemà, quan va passar tot, el pare l’havia d’anar a recollir amb el cavall i la carreta. Era una euga de quinze anys que es deia Bramina, de pelatge castany i negre amb una llista blanca al cap i mitjons blancs. Era molt bonica, o a mi m’ho semblava, però no anava lleugera, i en Jon creia que havia de ser per un principi de febre del fenc que no la deixava respirar, cosa inusual en un cavall. Per anar i tornar a Innbygda amb la Bramina t’hi podies estar ben bé tot el dia.

El pare era a l’eixida, amb el nen mort als braços. Al mig del pla hi havia el seu fill gran estès a terra, immòbil, com si també fos mort. Sabia que havia de marxar. S’hi havia compromès. No tenia alternativa. I si volia arribar a temps a Innbygda, havia de marxar ja. Va fer mitja volta i va entrar a casa. En Lars era al rebedor, rígid, quiet, mut; el pare el va veure, però era incapaç de pensar en més d’una cosa important alhora, per això va entrar al dormitori i va estirar l’Odd al llit de matrimoni i va cobrir el cosset amb una manta que va trobar. Es va mudar la camisa tacada de sang i els pantalons, i va sortir a aparellar la Bramina. De cua d’ull, va veure en Jon que s’havia aixecat i s’acostava a poc a poc a l’estable. Quan l’euga va estar enganxada al carro, en Jon ja hi havia arribat. El pare es va girar i el va agafar per l’espatlla, massa fort, va pensar tot seguit, però dels llavis del noi no va sortir ni un mot.