Per Petterson - Sortir a robar cavalls

—¿Pots caminar? —va preguntar-me.

—Crec que sí —vaig respondre, i vaig ficar els peus a les vambes sense lligar-me els cordons, per no haver d’ajupir-me. Vam tornar dins del bosc, en Jon davant i jo darrere amb l’entrecuix adolorit, l’esquena entumida, la pota ranca i el braç encongit contra les costelles, i tot avançant en la boscúria em vaig preguntar si tindria prou forces per fer tot el camí de tornada. Llavors vaig pensar en el pare, que una setmana abans m’havia demanat que segués l’herba darrere de la cabana. Ja era alta i aviat es vinclaria, s’enduriria i formaria una estora de tiges seques que no deixaria créixer res. Em va dir que podia fer servir la dalla curta, més manejable per un aprenent com jo. Vaig anar a buscar-la al cobert i m’hi vaig posar amb totes les forces, imitant els moviments que li havia vist fer quan segava ell, i dalla que dalla vaig quedar xop de suor, però no ho devia fer tan malament per a algú que no hi tenia pràctica. Només que al llarg de la paret hi havia tot un tros d’ortigues altes i tupides, i jo procurava segar sense acostar-m’hi massa. Aleshores el pare va aparèixer a la cantonada de la casa i em va mirar amb el cap de gairell tot gratant-se la barbeta, mentre jo redreçava l’esquena i esperava el seu veredicte.

—¿Per què no segues les ortigues?

Vaig mirar el mànec curt de la dalla i després les ortigues.

—És que fa mal —vaig respondre-li. Ell em va somriure i va fer que no amb el cap.

—Tu decideixes si fa mal o no —em va dir, i tot de cop es va posar seriós i va venir cap a mi i va començar a arrencar-les amb les mans nues, d’una en una, sense perdre la calma, i la pila d’ortigues arrencades anava creixent i ell no es va rendir fins que no en va quedar ni una. El seu rostre no traïa dolor. Tot enfilant el camí darrere d’en Jon, em va venir una mica de vergonya i vaig estirar l’esquena i accelerar el pas, procurant caminar com si no hagués pres mal. Unes passes més i ja no sabia per què no ho havia fet així des del començament.

—¿On anem? —vaig preguntar-li.

—Vull ensenyar-te una cosa —va dir en Jon—. No és gaire lluny.

El sol ja era alt, entre els arbres feia calor, feia olor de calor, i els sorolls del bosc ens arribaven de totes bandes: ales que baten, branques que es gronxen, branquillons que cruixen, el xiscle d’un esparver, l’últim sospir d’una llebre o el cop esmorteït d’una abella cada vegada que topa amb una flor. Sentia les formigues atrafegades pel bruguerar. La senda s’anava fent més costeruda a mesura que enfilàvem el turó, jo respirava fondo pel nas i pensava que, tirés cap on tirés la meva vida i per lluny que arribés a viatjar, sempre recordaria aquell indret tal com era en aquell moment, i que el trobaria a faltar. Vaig girar-me a contemplar la vall a través d’un enreixat de pins i avets, vaig veure el revolt del riu i l’aigua espurnejant, vaig veure la teulada roja de la serradora d’en Barkald, i una mica més al sud, a la riba, les altres granges, més petites, escampades per les clapes verdes que enrivetaven el fil d’aigua. Jo coneixia les famílies que hi vivien i sabia quants eren a cada casa. Tot i que no podia veure la nostra cabana a l’altra riba del riu, podia assenyalar amb exactitud darrere de quin arbre s’amagava, i em vaig preguntar si el pare encara dormia o si ja s’havia llevat i rondava per casa tot preguntant-se on parava jo, però sense amoïnar-s’hi gaire: si arribaria aviat, si podia començar a preparar l’esmorzar, i tot d’una em vaig adonar de la gana que tenia.

—Ja hi som —va dir en Jon—. És allà —i va assenyalar un avet enorme al marge del camí. Vam aturar-nos.

—És enorme —vaig dir jo.

—No és això —va dir en Jon—. Vine.

Va anar fins a l’arbre i va enfilar-s’hi sense esforç, perquè les branques de baix, llargues i robustes, s’aclofaven pel propi pes i eren fàcils d’abastar, i en un tres i no res ja havia pujat uns quants metres. El vaig seguir. En Jon pujava molt de pressa, però quan va ser a uns deu metres es va aturar i va seure a la branca a esperar que jo arribés a la mateixa altura; hi havia prou lloc per a tots dos, podíem seure un a prop de l’altre cadascú a la seva branca. Aleshores en Jon va assenyalar un punt a l’extrem de la seva, just on es bifurcava. Sota l’entreforc hi havia un niu d’ocells amb forma de bol, fondo com una paperina. Tot i que jo ja havia vist molts nius, no n’havia vist mai cap de tan petit, tan lleuger, una construcció tan perfecta de molsa i plomes. I no penjava. Flotava.

—És un niu de reietó —va dir en Jon en veu baixa—. La segona niuada —es va inclinar endavant, va allargar la mà cap al niu, va ficar tres dits per l’obertura emplomissada i va treure’n un ou tan petit que me’l vaig quedar mirant com un badoc. En Jon va fer ballar l’ou entre les puntes dels dits i me’l va acostar prou perquè el pogués examinar de la vora, i quasi vaig sentir vertigen quan, en mirar-lo, vaig pensar que al cap de poques setmanes aquella boleta minúscula, una mica ovalada, es transformaria en un ocell viu amb ales que podria llançar-se des del cim de l’arbre i baixar en picat i no estavellar-se mai contra terra, sinó que amb voluntat i amb instint sortiria disparat cap amunt i venceria la llei de la gravetat. I aleshores ho vaig formular en veu alta:

—Hosti tu... és curiós que una coseta tan petita es torni viva i pugui volar —potser no em vaig explicar bé, o no vaig saber expressar la sensació de volubilitat que em burxava per dins; el cas és que en aquell moment va passar una cosa que m’era impossible comprendre, perquè quan vaig alçar els ulls i vaig mirar en Jon a la cara, estava blanc com el paper i molt tens. No sabré mai si van ser les meves paraules o l’ou que tenia entre els dits, però alguna cosa el va fer canviar d’idea de manera sobtada, em va mirar al fons dels ulls com si no m’hagués vist mai, i per una vegada no els va mig aclucar sinó que li vaig poder veure les pupil·les obertes i negres. Va separar els dits i l’ou va caure tronc avall; jo el seguia amb la mirada i vaig veure com picava contra una branca, com s’esclafava i s’esmicolava en bocins clars que saltaven en totes direccions i descendien com volves de neu ingràvides que s’anaven volatilitzant lentament fins a desaparèixer del tot. O així és com ho recordo, i també recordo que no se m’acudia res que m’hagués trasbalsat mai tant. Quan vaig tornar a mirar en Jon, aquest s’havia inclinat sobre la branca, amb una mà havia arrencat el niu de sota l’entreforc i, sostenint-lo amb el braç estès, el va polvoritzar a pocs centímetres dels meus ulls. Jo volia dir alguna cosa, però no em sortien les paraules. El rostre d’en Jon era una màscara de guix amb una boca oberta per on sortien una sèrie de sons que em van glaçar l’espinada, mai no havia sentit res igual: eren els sons guturals d’un animal que jo no havia vist mai ni tenia cap ganes de veure. Va tornar a obrir la mà, va picar el tronc de l’arbre amb el palmell obert i va refregar el niu contra l’escorça, desfent-lo en estelles minúscules fins que en va quedar una empastifada que jo ja no suportava mirar més. Vaig tancar els ulls i vaig aguantar les parpelles premudes uns instants, i quan els vaig tornar a obrir, en Jon ja era un bon tros avall. Baixava lliscant de branca en branca, jo seguia amb la mirada els seus cabells hirsuts i castanys, però ell no va mirar amunt ni una sola vegada. Els darrers metres els va fer d’un salt i va aterrar amb un cop que es va sentir fins al capdamunt de l’arbre, on jo encara estava assegut; va caure de genolls com un sac, va picar amb el front a terra i així es va quedar, arraulit, durant el que em va semblar una eternitat, i en tota aquesta eternitat vaig contenir la respiració sense moure’m ni un mil·límetre. No entenia res del que havia passat, però tenia la sensació que tot era culpa meva. I tanmateix no sabia per què. A la fi, es va alçar, i amb el cos ben dret es va posar a caminar, senda avall. Vaig deixar escapar l’aire i vaig aspirar-lo de nou, lentament; em va xiular el pit, vaig sentir-ho perfectament, era com el xiulet de l’asma. Jo coneixia un home que vivia al final del carrer de casa, a Oslo, que tenia asma i quan respirava sonava així. Ara m’he tornat asmàtic, vaig pensar, hòstia, és així com s’agafa l’asma, ¡quan te’n passa una de grossa! I vaig començar a baixar. No baixava tan ràpid com en Jon, més aviat com si cada branca fos una balisa on m’havia de detenir i agafar-me per no perdre’m res, ni un detall, tot era important, i sobretot sense deixar de pensar tota l’estona a respirar.