Per Petterson - Sortir a robar cavalls

¿Va ser aleshores que es va capgirar el temps? Crec que sí. Jo ja havia posat els peus a terra, però no veia en Jon enlloc, s’havia esfumat per la senda d’on havíem vingut, quan, de sobte, vaig sentir la remor dels arbres sobre el meu cap. Vaig mirar amunt i vaig veure les capçades dels avets que balandrejaven i xocaven entre elles, vaig veure com el vent vinclava els pins més alts i vaig notar també el sotabosc que ondulava sota els meus peus. Era com caminar damunt de l’aigua, em rodava el cap i vaig mirar al meu voltant per trobar un punt on agafar-me, però tot es movia. El cel, que fins feia un moment era blau i serè, ara era d’un gris plom esquinçat per la lluïssor groga esblaimada que il·luminava el turó a l’altra banda de la vall. En aquell moment va llampegar amb violència al cim del turó. Poc després va tronar de tal manera que vaig sentir el retruny per tot el cos, notava com la temperatura queia en picat i el braç em feia mal allà on el filat espinós m’havia fet un tall. Vaig posar-me a caminar tan de pressa com podia sense arrencar a córrer, baixant la senda que havíem fet de pujada, cap al prat dels cavalls. En arribar-hi, vaig mirar la cleda a través dels arbres però no hi havia ni un cavall, si més no dins del meu camp visual, i em va passar pel cap fer drecera per la cleda, però en comptes d’això vaig fer tota la volta seguint el filat per fora fins que vaig arribar al corriol que baixava a la pista, vaig girar a l’esquerra i vaig arrencar a córrer avall. Ja no feia vent, però al bosc hi havia una calma tensa i l’asma tot just descoberta m’oprimia el pit.

Les primeres gotes em van caure al front quan arribava a la pista. Vaig veure l’esquena d’en Jon davant meu. No devia haver corregut, no el tenia gaire lluny: no anava de pressa, però tampoc a poc a poc. Senzillament, caminava. Se’m va acudir cridar-lo i demanar-li que m’esperés, però em feia por que la respiració se’m tallés. Hi havia, també, un no sé què en la seva esquena que em va frenar, o sigui que vaig posar-me a caminar darrere seu, sempre a la mateixa distància. I així vam desfer tot el camí, i quan passàvem per la granja d’en Barkald, que ara tenia llum a totes les finestres a causa de la negror sobrevinguda del cel, em vaig preguntar si l’home seria a dins, mirant-nos, i si sabria on havíem estat. Vaig mirar enlaire amb l’esperança que serien quatre gotes i prou, però de sobte un llamp va il·luminar el turó i en el mateix segon es va sentir un tro. Jo mai no havia tingut por dels llampecs, tampoc em vaig espantar aleshores, però sabia que quan el llamp i el tro anaven tan seguits, podia descarregar on fos a prop teu. Anar pel camí sense cap mena de recer era una sensació molt especial. En aquell moment, la pluja va desplomar-se com una paret, i en pocs segons em vaig trobar darrere d’aquesta paret, xop de cap a peus, i si hagués anat despullat tampoc no hi hauria guanyat gaire. El món sencer es va tornar gris aigua i amb prou feines podia entreveure en Jon a cent metres davant meu. Tampoc el necessitava perquè m’ensenyés el camí, ja sabia per on havia d’anar. Vaig trencar pel corriol que travessava els prats d’en Barkald, ara l’herba altíssima m’enganxaria els pantalons a les cames i em pesarien encara més, si no fos que ja anava tot moll i no venia d’aquí. Vaig pensar que en Barkald hauria d’esperar uns dies que l’herba fos prou seca per segar-la. El farratge no es pot segar moll. Vaig preguntar-me si enguany en Barkald també ens demanaria al pare i a mi que l’ajudéssim amb la sega, igual que l’any anterior; i em vaig preguntar si en Jon hauria agafat la barca i estaria travessant el riu tot sol o si m’esperava a la llera. Podia remuntar el camí cap a la botiga, passar el pont i baixar per l’altra riba, a través del bosc, però la marrada es faria llarga i pesada; o bé podia travessar el riu nedant, però segur que l’aigua ja era freda i els corrents massa ràpids. La roba xopa em glaçava fins el moll de l’os, i se’m va acudir que aniria més bé sense. O sigui que em vaig aturar a treure’m el jersei i la camisa. Va costar perquè la roba se m’arrapava al cos, però a la fi m’ho vaig treure tot, vaig fer-ne un bolic i me’l vaig posar sota el braç. Tot estava tan moll que feia riure, la pluja em regalimava pel pit i em donava una escalfor estranya. Vaig passar-me la mà per la pell i quasi no vaig sentir res de tan balba que la tenia, em notava cansat i somnolent, m’hauria anat molt bé estirar-me i aclucar els ulls una estona. Vaig fer unes passes més. M’eixugava l’aigua de la cara amb la mà, em sentia una mica marejat. I així, com qui no ho vol, em vaig trobar a la vora del riu sense haver-lo sentit. Davant meu hi havia en Jon dalt de la barca. Amb la mullena, la mata de cabells hirsuts se li havia aixafat contra el crani. Em va mirar a través de la pluja mentre ciava per mantenir la popa arran de riba, però no va dir res.

—¡Hola! —vaig dir jo mentre baixava els últims metres saltant, amb molt poca traça, pels còdols llisos i arrodonits. Vaig ensopegar un cop, però no vaig caure. Quan per fi arribava a la barca vaig seure al banquet de popa i en Jon va posar-se a vogar tot seguit. Li costava, es veia, perquè teníem el corrent en contra, i només molt a poc a poc vam poder sortir d’allà. Volia portar-me fins a casa, tot i que estava baldat. Ell vivia riu avall de la nostra cabana, i jo volia explicar-li que no calia, que si em deixava a l’altra riba ja en tenia prou, faria l’últim tros a peu. Però no vaig dir res. No tenia esma.

A la fi vam arribar. Amb un darrer esforç, va virar la barca i va remar fins a la llera de manera que jo pogués baixar directament a terra. I així ho vaig fer, vaig baixar i em vaig quedar palplantat allà mateix, mirant-lo.

—Que vagi bé —vaig dir-li—. Fins demà.

Però en Jon no em va contestar. Es va limitar a treure els rems fora de l’aigua i va deixar que el corrent arrossegués la barca mentre em mirava fixament amb els ulls afuats, uns ulls que jo aleshores ja sabia que no oblidaria mai més.

El pare i jo havíem sortit d’Oslo catorze dies abans, primer havíem agafat el tren i després l’autobús, durant hores i hores. Un autobús que seguia un sistema de parades que no vaig entendre mai, però que en tot cas s’aturava molt sovint. De tant en tant m’endormiscava amb l’escalfor del sol, al caliu del seient, i quan obria els ulls i mirava per la finestra era com si no haguéssim avançat gens perquè el paisatge era exactament el mateix que abans d’adormir-me: una carretera sinuosa de grava amb camps a banda i banda, granges amb la casa pintada de blanc i els coberts de vermell, alguns més grans, d’altres més petits, i vaques rere el filat de les pletes, que arribaven fins arran de carretera i on mandrejaven ajagudes damunt l’herba, al sol, amb els ulls mig clucs. Quasi totes eren brunes i només alguna tenia clapes blanques sobre el marró o el negre; i després hi havia el bosc, rere les granges, amb algun núvol trencat en el blau del cel, suspès damunt d’un turó, sempre el mateix, inalterable.

El viatge va durar si fa no fa tot el dia, i és estrany però no se’m va fer pesat. M’agradava mirar per la finestra fins que les parpelles em pesaven, calentes, tornava a adormir-me, em despertava de nou i mirava per la finestra per mil·lèsima vegada o més, o em girava a mirar el pare, que es va passar tot el viatge immers en un llibre tècnic sobre construcció, maquinàries, motors, el que fos, aquests temes el tornaven boig. Aleshores el pare aixecava els ulls, em mirava i assentia somrient, jo li tornava el somriure i ell se submergia de nou en el seu manual. Jo m’endormiscava i somiava coses càlides i flonges, i l’últim cop que em vaig despertar va ser perquè el pare em va tustar l’espatlla.