Per Petterson - Sortir a robar cavalls

Per Petterson

Traduït del noruec per Carolina Moreno Tena

CLUB EDITOR

BARCELONA

Ut og stjaele hester

1a edició noruega: 2003

1a edició digital: maig de 2020

© 2003, Forlaget Oktober A/S, per la novel·la original

© 2016, Carolina Moreno Tena, per la traducció

© 2016, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

ISBN: 978-84-7329-274-0

Aquesta traducció ha rebut un ajut de NORLA.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Per a Trond T.

Primers dies de novembre. Són les nou. Les mallerengues carboneres s’estavellen contra la finestra. Algunes fugen volant, atordides pel cop; d’altres cauen i queden esteses en la neu nova, forcejant, fins que aconsegueixen tornar a batre les ales i enlairar-se. No sé què tinc que els interessa tant. Miro per la finestra, cap al bosc. Una llum rogenca traspunta per damunt dels arbres que voregen el llac. Comença a bufar el vent i veig les formes que pren a l’aigua.

Ara visc aquí, en una caseta a la riba d’un llac a l’extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l’estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n’he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d’aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més gran que jo. O això dedueixo pel seu aspecte. O potser és que jo no sé ben bé quin aspecte tinc. O potser la vida l’ha tractat pitjor que a mi. No hauria de descartar-ho. L’home té un gos, un border collie .

Al mig del pati hi he posat una menjadora d’ocells al capdamunt d’un pal. De bon matí, quan tot just clareja, m’assec a la taula de la cuina amb una tassa de cafè i miro com s’atansen batent les ales. N’he comptat fins a vuit espècies diferents dalt de la menjadora, moltes més que a cap dels llocs on he viscut, però només la mallerenga carbonera xoca contra la finestra. Són molts els llocs on he viscut. Ara visc aquí. Quan clareja, ja fa hores que estic despert. He encès l’estufa. M’he passejat per la casa, he llegit el diari d’ahir, he rentat els plats d’ahir, que no són gaires. He escoltat la BBC. Tinc la ràdio encesa quasi tot el dia. Escolto les notícies, un costum que no aconsegueixo treure’m de sobre, tot i que ara dubto que em faci cap profit. Diuen que seixanta-set anys no són gaires, pels temps que vivim, i jo també ho veig així, de fet, em sento en plena forma; però ara, quan les escolto, les notícies ja no ocupen el mateix lloc en la meva vida, no canvien la meva visió del món com abans. Potser és culpa d’elles, de la manera com les expliquen, potser és que n’hi ha massa. L’avantatge de la BBC World Service, el butlletí que emeten a primera hora, és que tot sona molt diferent, no diuen ni piu sobre Noruega i puc seguir les relacions entre països com Jamaica, Pakistan, l’Índia i Birmània a través d’un esport com el criquet, un esport que no he vist ni veuré mai si de mi depèn. Però m’ha cridat l’atenció que a Anglaterra, “la mare pàtria”, sempre l’apallissen. Ja és alguna cosa.

Jo també tinc un gos. Es diu Lyra. No és gens fàcil determinar-ne la raça, però no té gaire importància. Avui ja hem sortit a passejar, de bon matí i amb la llanterna, pel camí de sempre, el que voreja el llac. Una capa de glaç mil·limètrica el cobreix fins al peu dels joncs que s’alcen al llarg de la riba, secs i grocs, tot erts. La neu queia, silenciosa i densa, contra la negror de la volta del cel, i feia esternudar la Lyra de gust. Ara dorm al meu costat, enganxada a l’estufa. Ja no neva. A mesura que el dia avanci, la neu s’anirà fonent. Ho veig al termòmetre. La columna vermella s’enfila amb el sol.

Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. Això sí que puc afirmar-ho, que no han sigut pocs. He tingut sort a la vida. Però fins i tot així, per exemple, enmig d’una abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau d’orella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci. Després podia passar-me anys sense pensar-hi, però això no volia dir que no ho desitgés. I bé, ara sóc aquí, i és quasi exactament tal com m’ho havia imaginat.

D’aquí a poc menys de dos mesos s’acabarà aquest mil·lenni. Al meu veïnat es farà festa grossa i focs artificials. No hi aniré. Em quedaré a casa, amb la Lyra; potser aniré a fer un volt i m’arribaré al llac per veure si el glaç aguanta, calculo que estarem a deu graus sota zero i que hi haurà lluna; després encendré l’estufa, m’emborratxaré com cal amb una ampolla que tinc guardada a l’armari, posaré un disc al meu vell tocadiscos amb la veu de la Billie Holiday com un murmuri, com quan la vaig sentir aquell cop al Colosseum d’Oslo als anys cinquanta, una veu gairebé apagada, i tot i així, màgica, i quan s’acabi el disc me n’aniré al llit i dormiré tan profundament com es pot dormir sense estar mort i em despertaré en el nou mil·lenni sense que això signifiqui res. Em fa il·lusió pensar-hi.

Mentre no arriba aquest moment, aprofito el temps posant la casa en condicions. No és poc el que cal fer, ja que me la van vendre per quatre xavos. Per ser franc, jo estava disposat a oferir molt més per la casa i el terreny, però no hi havia gaire competència que diguem. Ara entenc per què, però tant se val. N’estic satisfet malgrat tot. Intento arreglar sol tot el que puc, a pesar que podria pagar un fuster, perquè no estic escurat, al contrari, però aleshores aniria massa ràpid. Vull invertir-hi tot el temps que calgui. Suposo que és que ara dono importància al temps. No pas a la velocitat amb què passa, si més a poc a poc o més de pressa, sinó que m’interessa senzillament com a temps , com l’element en què visc i que puc omplir amb coses i activitats físiques per tal de distribuir-lo i així distingir-lo sempre nítidament, que no se m’escoli entre els dits si bado.

Aquesta nit ha passat una cosa. M’havia estirat a l’alcova del costat de la cuina, on m’he construït un llit de fusta provisional sota la finestra, i ja m’havia adormit, eren les dotze tocades, a fora era negra nit i feia fred; me n’he sentit quan feia l’últim riu darrere de casa. És una llibertat que em prenc. Sobretot que, ara per ara, només tinc una latrina a fora, bastant lluny. De totes maneres no em veu ningú. A l’oest, el bosc és espès.

M’ha despertat un so estrident que es repetia a intervals breus, emmudia i tornava a començar. M’he assegut al llit i he entreobert la finestra per treure el nas. A través de la foscor podia veure el feix groc d’una llanterna més avall del camí que segueix el riu. L’home que duia la llanterna havia de ser per força el que produïa el so que jo sentia, però no entenia quina mena de so era, ni com el feia. Si és que era un home . El raig de llum oscil·lava de dreta a esquerra, erràtic, com desanimat, i per un moment he vist la cara arrugada del meu veí. Dels llavis li penjava una cosa que semblava un cigar, i quan he tornat a sentir aquell so he entès que es tractava d’un xiulet d’ultrasons, tot i que no n’he vist mai cap. I l’home ha començat a cridar el gos: “¡Pòquer!”, cridava, “¡Pòquer!”, que és com es diu el gos, “¡Vine, quisso, vine!”, cridava; jo m’he ficat al llit i he aclucat els ulls, però sabia que no tornaria a agafar el son.