Per Petterson - Sortir a robar cavalls

—Cuida en Lars mentre sóc fora. ¿D’això en sabràs, oi? —va dir el pare mirant cap a la casa. En Lars havia sortit a la porta i s’estava plantat al bat del sol, amb els ulls arrufats. El pare es va passar la mà per la cara, va aclucar els ulls un moment, es va escurar la gola, va seure al pescant, va arriar el cavall i el carro es va posar en marxa, va passar la tanca, va sortir a la carretera, va deixar enrere la botiga i a poc a poc va emprendre el llarg trajecte fins a Innbygda.

En Jon es va endur en Lars amb la barca a pescar riu avall, no se li va acudir res més, i s’hi van estar moltes hores. No he aconseguit mai imaginar-me de què devien parlar, o vés a saber si van arribar a dir-se res. Potser senzillament van quedar-se pescant a la llera cadascú amb la seva canya: tirar la canya i recollir, tirar la canya i recollir, a una distància prudencial l’un de l’altre, i al seu voltant només el bosc i un gran silenci. Això sí que m’ho puc imaginar.

En tornar van dur al paller el poc que havien pescat i es van asseure a esperar. No van entrar a casa per res. Al vespre, cap al tard, van sentir els cascs de la Bramina i les rodes del carro que pujaven pel camí de grava. Es van mirar. S’hi haurien quedat una estona més, però en Jon es va aixecar, i en Lars es va aixecar, es van agafar de la mà per primera vegada des que els bessons eren molt petits, i van sortir a l’eixida a mirar com el carro avançava cap a ells pel camí, com s’aturava, i van sentir el panteix asmàtic de la Bramina i les paraules reconfortants que el pare li adreçava: paraules amables, paraules dolces, paraules que ells mai no havien sentit que digués a ningú.

La mare estava asseguda al pescant, duia el vestit blau amb flors grogues, la bossa a la falda, els va somriure i els va dir:

—Ja he tornat, mira que bé —i es va aixecar, va posar el peu a la roda i va baixar d’un salt—. ¿On és l’Odd?

En Jon es va mirar el seu pare, però el pare no li va tornar la mirada, tenia els ulls clavats a la paret del graner i callava com si tingués la boca plena de tabac. No li havia dit res. Havien fet tot el camí plegats pel bosc i no li havia dit res de res.

L’enterrament va ser tres dies més tard. El pare em va preguntar si hi volia anar i li vaig dir que sí. Era el meu primer enterrament. Un dels germans de la meva mare havia mort abatut pels alemanys quan intentava fugir d’una comissaria en algun indret de la regió de Sørland el 1943, però jo no hi era, i no sé si hi va haver cap enterrament.

En realitat, recordo dues coses de l’enterrament de l’Odd. Una, que el meu pare i el pare d’en Jon no es van mirar als ulls ni una sola vegada. El meu va estrènyer-li la mà tot dient-li “el meu condol”, uns mots que van sonar completament fora de lloc i que ningú més va pronunciar aquell dia, però no es van mirar.

L’altra va ser en Lars. Quan ja havíem sortit de l’església i estàvem drets al voltant de la fossa, es va anar posant nerviós, el capellà encara oficiava i aviat arriarien el petit taüt amb una corda passada per cada nansa, però ja no podia més, es va desprendre dels braços de la seva mare i va arrencar a córrer a través de les tombes fins a la tàpia i no va sortir del cementiri sinó que va posar-se a fer cercles, corrent sempre, una volta i una altra, i una altra, amb el cap cot i la mirada clavada a terra, i com més aguantava, més lentament parlava el capellà. Al principi només es va girar algun cap, però aviat van ser més i al final tota la comitiva de negre s’estava mirant en Lars en comptes del taüt amb el seu germà a dintre, fins que un veí va travessar l’esplanada sense pressa, es va aturar ran del cercle i quan en Lars li passava al davant el va atrapar i el va aixecar enlaire. Les cames seguien corrent, però els llavis no proferien cap so. Vaig mirar en Jon, en Jon em va mirar, vaig fer un gest amb el cap però ell no me’l va contestar, simplement em va mirar als ulls sense parpellejar. Recordo que vaig pensar que mai més no sortiríem a robar cavalls, i això em va entristir més que tot el que va passar al cementiri. Això és el que recordo. Per tant, van ser tres coses.

El terreny que el pare havia comprat amb la cabana comprenia un bosc. Gairebé tot eren avets, però també hi havia pins i algun bedoll prim escanyat entre els troncs foscos. El bosc arribava fins al marge del riu, on algú per alguna raó misteriosa havia plantat una creu de fusta en el pi que creixia a tocar dels còdols, amb les branques penjant quasi arran d’aigua. Des d’allà, el bosc pràcticament encerclava el pati i la cabana amb el cobert i el pla d’herba al darrere, fins al camí que marcava els límits de la nostra parcel·la. En realitat, era una senda amb una capa fina de grava entre troncs d’avets que hi treien les arrels per totes bandes, i resseguia el riu per la riba oriental fins al pont de fusta, on girava cap al “centre”, on hi havia la botiga i l’església. Era el recorregut que fèiem en baixar de l’autobús a final de juny, o quan algun idiota deixava la barca a la riba equivocada: a l’est o a l’oest, depèn d’on ens trobéssim. En general, l’idiota era jo. O si no, passàvem pels prats d’en Barkald, vorejant la cleda, i creuàvem el riu a rem.

Al matí, el bosc espès de la banda sud deixava la nostra cabana una mica més de dues hores a l’ombra. No sé si va ser la raó per la qual el pare va decidir talar-lo tot. Ja es veia que necessitava diners, però no m’imaginava que fos una necessitat tan imperiosa, jo tenia entès que si havíem anat a passar l’estiu al riu, per segon any consecutiu, era perquè el pare volia temps i tranquil·litat per planificar una vida diferent de la que havia deixat enrere i que per això calia ser en un altre lloc, amb unes vistes diferents de les que tenia a Oslo. Aquest any és una cruïlla, m’havia dit. El fet que em deixés acompanyar-lo m’atorgava un estatus que la meva germana no va poder compartir, ja que es va haver de quedar a ciutat amb la mare tot i ser tres anys més gran que jo.

—De totes maneres, jo no vull venir, total per quedar-me a casa rentant els plats mentre vosaltres aneu a pescar. Sí, home, que no sóc tonta —ens va dir, i tenia raó. Em va semblar entendre el pare. Més d’una vegada li havia sentit a dir que era incapaç de pensar quan les dones rondaven per allà. Jo no l’he patit mai, aquest problema. Al contrari.

Més endavant se’m va acudir que potser no es referia a totes les dones.

De fet, el que l’obsedia era l’ombra que teníem a casa: l’ombra dels collons, deia, si són les nostres vacances d’estiu, redéu, i renegava com sempre que la mare no hi era. La mare havia crescut en un poble on la gent no parava de renegar, per això deia que no volia sentir ni un renec mai més. Personalment, ja m’estava bé esquivar el sol una estona al pic del dia, quan el bosc, sota la llum abrusadora, estava immers en un silenci sepulcral i desprenia tota mena de flaires que m’abaltien i em deixaven una mica estabornit, i fins m’endormiscaven a ple dia.

Raons al marge, el pare ho tenia decidit. Es talaria bona part del bosc i llançaríem els troncs al riu perquè el corrent se’ls endugués fins a una serradora de Suècia. Això em va fer barrinar, perquè en Barkald en tenia una més avall, a poc més d’un quilòmetre, però era la serradora de la granja i potser no era prou gran per acollir el volum de troncs que hi lliuraríem. Fos com fos, els suecs no volien venir a comprar la fusta al lloc de la tala, com es feia de costum, sinó que pagaven els troncs que arribessin a la serradora i prou. Tampoc no es volien fer càrrec del transport. Al mes de juliol no, ens van dir.

—¿I per què no ho fem per parts? —vaig proposar—. Una part ara i una altra l’any que ve.