Per Petterson - Sortir a robar cavalls

—¡Ep, mestre! —em va dir, i vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.

L’autobús estava aturat, amb el motor apagat, a l’ombra d’un roure immens davant de la botiga. Vaig veure el camí que duia al pont, allà on el riu s’estrenyia i l’aigua es precipitava amb fragor per un petit ràpid. El sol baix feia espurnejar les crestes d’escuma. Érem els últims, baixàvem a l’última parada. No es podia anar més enllà. El darrer tros de camí l’hauríem de fer a peu, molt típic del pare, vaig pensar, portar-me tan lluny com fos possible sense sortir de Noruega. No vaig preguntar-li per què precisament allà, era com si el pare volgués posar-me a prova i ja m’estava bé. Jo confiava en el pare.

Vam agafar les motxilles i tot el fato al compartiment del fons de l’autobús i vam anar cap al pont. Ens vam aturar al mig a fer el badoc, l’aigua era quasi verda i passava rabent, vam empunyar les nostres canyes de pescar de bambú, les vam clavar a terra i reclinar contra la barana de fusta acabada de construir, vam escopir al riu i el pare va dir:

—¡No fugis, Jacob!

Per al pare, tots els peixos es deien Jacob, tant si era allà a casa, davant les aigües salades del fiord d’Oslo, quan treia el pit per la borda amb un somriure murri i alçant el puny —¡no fugis, Jacob, que venim a pescar-te!— com aquí, en un riu que venia de la frontera amb Suècia i feia un semicercle que travessava el poble abans de tornar-se’n a Suècia unes quantes milles més al sud. I recordo que l’any anterior, tot contemplant els remolins, m’havia preguntat a mi mateix si es podia veure o notar o tastar que l’aigua fos sueca i que els d’aquest cantó de la frontera només la teníem a manlleu. Però jo era molt jove aleshores i sabia ben poca cosa de com anava el món, en el fons no va ser més que una idea fugaç.

Dalt del pont, el pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure, però jo notava les expectatives que em recargolaven l’estómac.

—¿Com estàs? —em va demanar.

—Bé —vaig dir, sense poder estar-me de riure.

Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon s’allunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. M’explicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.

Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-me’ls. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum s’escampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.

La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes d’aigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans d’obrir la porta. El pare preparava l’esmorzar davant de la cuina econòmica; no m’havia sentit. Em vaig quedar al llindar, gotejant damunt de l’estora. No sabia quina hora era, però estava segur que m’havia esperat fins a l’últim moment abans de preparar l’esmorzar. A sobre de la camisa de quadres duia un jersei molt vell i ple de forats que li agradava posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no s’havia afaitat des del dia que havíem arribat. “¡Pelut i lliure!”, solia dir fregant-se la barbeta. M’agradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.

—Caram, ¡això sí que és mullar-se!

Vaig assentir.

—Sí, i tant —vaig dir petant de dents.

—Espera, no et moguis —i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.

—Treu-te els pantalons i les vambes.

Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de l’estora, em sentia com si tornés a ser una criatura.

—Vine, acosta’t a l’estufa.

M’hi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per l’obertura del regulador veia les flames que s’arboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués d’encendre’m, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.

—Aguanta-ho tu, que ara vinc —va dir el pare.

Em vaig subjectar la tovallola damunt del muscle, ell va tornar al dormitori i en va sortir amb uns pantalons nets, un jersei gruixut i mitjons. Em vaig vestir molt a poc a poc.

—¿Tens gana? —em va preguntar.

—Sí —vaig respondre, i ja no vaig dir res més en molta estona.

Vaig seure a taula. El pare em va servir ous ferrats amb cansalada i pa que havia cuit ell mateix en el vell forn de la casa; en va fer llesques gruixudes i les va untar amb margarina. Jo em cruspia tot el que em posava al davant, i ell també va seure a esmorzar. Sentíem la pluja que repicava a la teulada; també plovia sobre el riu, sobre la barca d’en Jon i el camí de la botiga i els prats d’en Barkald, plovia sobre els boscos, sobre el llom dels cavalls de la cleda i els nius de tots els arbres, sobre els ants i les llebres i sobre totes les teulades del poble, però a dins de la cabana s’hi estava calent i eixut. La llenya crepitava a l’estufa i jo m’ho vaig anar menjant tot fins que els plats van quedar ben escurats; el pare també anava menjant amb un mig somriure als llavis com si fos un matí qualsevol, tot i que no ho era. I de sobte em va venir el cansament, em vaig inclinar endavant, em vaig aguantar el cap amb les mans i em vaig adormir.

En despertar-me em trobava sota l’edredó al llit de baix de la llitera, que era el del pare, amb tota la roba posada. El sol entrava pel requadre de cel de la finestra del darrere, i així vaig saber que eren les dotze tocades. Vaig enretirar l’edredó i vaig posar els peus a terra. Em sentia en plena forma. Tenia tot un costat adolorit, però no m’amoïnava gaire. Vaig anar a la sala. La porta estava oberta de bat a bat i el sol inundava el pati. L’herba molla brillava i a un metre de terra la calor havia format un mantell llanut de vapor. Una mosca brunzia a la finestra. Dret davant de l’armari del racó, el pare treia la compra de la motxilla i l’ordenava als prestatges. Havia fet a peu tot el camí de la botiga, d’anada i de tornada, mentre jo dormia.

Em va veure de seguida i es va quedar parat amb un paquet a la mà. Silenci absolut. Estava tot seriós.

—¿Com estàs? —va dir.

—Bé —vaig respondre—. Em trobo més bé.

—Me n’alegro —va dir el pare, i va callar un moment abans d’afegir:— ¿Has estat amb en Jon aquest matí?

—Sí —vaig respondre.

—¿I què heu fet?

—Hem sortit a robar cavalls.

—¿Què dius que heu anat a fer? —el pare semblava a punt d’esclatar—. ¿De quins cavalls em parles?

—Els d’en Barkald. No els anem a robar de veritat, només els volem muntar, però diem que anem a robar-los perquè així sona més emocionant. —Vaig fer un somriure caut, però el pare no me’l va correspondre.— Jo no m’hi he lluït gaire — vaig dir—. He sortit volant per damunt de la tanca —i vaig estendre el braç amb la ferida ben visible, però el pare em mirava fixament a la cara.

—¿I com estava en Jon?

—¿En Jon? Doncs com sempre, fins cap al final. M’ha volgut ensenyar els ous d’un niu de reietó dalt d’un avet, i de cop ha aixafat tot el niu, així —vaig explicar, i amb el braç estirat feia el gest d’esclafar una cosa en el puny; el pare estava endreçant l’últim paquet sense deixar de mirar-me, va assentir i va tancar la porta de l’armari, es va fregar els pèls de la barbeta i jo vaig dir:— I ha tocat el dos, i després ha vingut la tempesta.