Per Nyholm - Cuba, la soledat que no s'acaba

Aquests eslògans, penso amb la meva experiència com a corresponsal a l’Europa de l’Est regida pels comunistes i als Balcans devastats per les guerres, expressen el menyspreu dels mandataris pels seus súbdits. El missatge és aquest: «Us menyspreem! El vostre menyspreu per nosaltres no importa gens!». Només aquell que abusa del poder té poder, poder real. La resta és sensibleria, sentimentalisme, feblesa, política… política basada en la polis grega, en les relacions civilitzades de la ciutat. D’això no n’hi ha, a Cuba. Com no n’hi havia als països europeus maltractats pel comunisme.

En la xafogor aclaparadora del migdia em desvio per passar per la Plaza de la Catedral, aquesta plaça ornada amb els seus patis nobles carregats d’anys i bellament restaurats. En una columnata em sorprèn veure un monument petit, gairebé anònim, a Haydée Santamaría, una de les primeres guerrilleres, i més lleials, de Fidel, allà a Sierra Maestra, una de les dones que van participar activament en l’assalt de la caserna Moncada. Hi havia altres dones implicades, d’una manera o altra, a la rereguarda, que planxaven les camises dels guerrillers, els feien el menjar i s’ocupaven del correu. Després del 1959 l’Haydée, com tothom li deia, va ser l’admirada funcionària i dirigent cultural. Va dirigir la Casa de las Américas, que durant els primers anys de la revolució va ser la institució cultural més interessant de l’Amèrica Llatina, més tard reprimida per la censura, per una subvenció econòmica cada vegada més escassa i per un aparell del poder que no tolerava l’Haydée de lliure pensament. Estava casada amb Armando Hart, set anys més jove, ministre d’ensenyament i de cultura de 1959 a 1997. En qualitat de tal era el superior polític de la seva esposa, però al contrari de l’Haydée procedia de l’escola soviètica dura. L’any 1980 Haydée Santamaría va fer l’única cosa decent que un dirigent cultural pot fer quan la seva àrea de competència es retalla fins a quedar impossible de reconèixer: va desenfundar la seva pistola reglamentària i es va llevar la vida d’un tret.

El matrimoni entre els primers guerrillers era tan habitual que gairebé resulta banal parlar-ne. Havien suportat tantes coses plegats. Per fi havien arribat al poder, no perquè el desitgessin i encara menys l’exigissin, almenys no en el sentit formal, sinó perquè era una necessitat històrica, la llei del marxisme. Com si es tractés d’una classe noble, es trobaven per sobre de l’entorn, obligats a servar la puresa de la revolució. Seguien sent els mateixos, també pel que fa a les relacions més personals. El Che va casar-se amb Aleida March, s’havien conegut a les muntanyes d’Escambray. Raúl Castro es va casar amb Vilma Espín, una dels dirigents del Moviment del 26 de Juliol a Oriente, fins a la seva mort l’any 2007 cap del moviment feminista estatal i coneguda com a primera dama de Cuba. Melba Hernández, l’altra de les dues dones que van participar en l’assalt a la caserna Moncada, es va casar amb Jesús Montané, més endavant ministre del govern de la revolució. L’acompanyant de molts anys de Castro va ser Celia Sánchez, una altra guerrillera de la primera època a Oriente. Després de la mort de la Celia el 1980, es va casar amb Dalia Soto del Valle, una mestra d’escola amb qui havia coincidit durant la campanya d’alfabetització de l’any 1961.

A la Plaza de Armas han muntat un mercadet amb rampoines de tota mena, destinades al turisme de masses: cartells, camises de guerriller, gorres militars, imants de nevera, postals antigues, bitllets de banc amb la signatura del Che, manca de gust a dojo, tot plegat una completa falsedat. En una caixa de llibres hi trobo un primet History of Cuba , embolicat en un plàstic negre. La història sempre m’ha interessat, i no m’interessa poc de saber com una dictadura es presenta a si mateixa; així doncs, em poso a fullejar una mica aquest volum d’aspecte innocent i ben fet. No s’hi troba cap paraula sobre la massacre a la fortalesa de Cabaña, no gaire lluny, on el Che Guevara, el favorit declarat de Fidel, durant els primers mesos després de la presa del poder va fer executar centenars de presos polítics. Tampoc no m’ho havia esperat. Però quan ensopego amb la constatació que després de la revolució la terra ja va pertànyer plenament als pagesos, deixo de banda el llibre. Això no és un pecat d’omissió, és una mentida. Després del 1959 tota la terra va ser expropiada pel nou estat. Més tard el mateix estat, en la seva pretesa bondat, va permetre que cada pagès conreés uns pocs metres quadrats per a ell mateix, quan acabés el seu treball forçós com a membre d’una explotació col·lectiva dirigida per l’estat. El resultat és una mancança de queviures per raons ideològiques. Fins la llet i el pa són impossibles d’aconseguir en el comerç lliure; només se’n pot comprar, en quantitats modestíssimes, mitjançant l’odiada libreta , la llibreta de racionament que se suposa que tenen tots els cubans.

Torno cap al Malecón. Tot caminant passo per davant d’una botiga de mobles, d’un cert nivell si s’ha de jutjar pels aparadors. Hi entro a donar una ullada, la impressió és bona, senzillesa, línies depurades. «Tot ha estat dissenyat a Cuba, tenim uns dissenyadors magnífics», em remarca el venedor, que parla anglès. I on es produeixen els mobles? Sospira: «A Espanya. No tenim maquinària. Tot és tan complicat aquí a Cuba».

Pocs minuts després em trobo davant el mar, amb la badia de l’Havana a la dreta, i al davant meu l’estret de Florida, refrescat pel vent que bufa de l’est. Colossals masses vidrioses d’aigua trenquen contra la tanca de pedra del passeig, per després enretirar-se, furioses pel seu desembarcament frustrat.

A primera hora del vespre un taxista d’una certa edat m’acompanya a la meva casa a la Habana Centro, l’Havana de la misèria, que cal no confondre amb la Habana Vieja, l’Havana Vella ben mantinguda, muntada com un terreny de joc per als turistes. Aquest xofer està que treu foc pels queixals dins el seu automòbil, un Lada del 1986. M’explica que, abans de començar a guanyar diners amb les curses, ha de lliurar diàriament a l’estat dos-cents pesos o vuit euros per fer servir el cotxe, que amb prou feines s’aguanta sense desballestar-se. Un monopoli estatal administra la venda de la gasolina, que s’importa de Veneçuela; els dos països passen comptes a un «preu d’amics» especial, i el combustible es revèn als consumidors al preu del mercat mundial, és a dir, gairebé a un euro el litre, impostos inclosos. «Tinc un amic que treballa en un ministeri», diu, «així és que sovint em surt més barata. Que si no, no podria viure». Li recordo que ens trobem en una dictadura i que vagi amb compte amb el que diu. «Vostè és estranger», explota. «Amb vostè no necessito vigilar. Si tinc un client cubà, no dic res. Tots els cubans tenen la impressió de viure amb una pistola a la templa, però no tenim tanta por com abans. Però és que estem farts d’aquesta banda de gàngsters que ens ho han robat tot, més que farts. Cregui’m, això no pot durar gaire més».

En altre temps, els cubans —almenys els acomodats— eren coneguts per les seves sabates i botes ben enllustrades. No hi havia una cantonada sense un enllustrador que oferís el seu útil servei. Ja no hi són, aquests limpiabotas respectats i sovint de rèplica ràpida. De betum per a sabates, ja no n’hi ha. Per la mateixa raó, no es veuen sabates de cuiro. Els cubans deambulen pels carrers amb unes sabatilles d’esport desgastades o unes xancles del Vietnam als peus. Per això realment impressionen els escolars. Malgrat l’escassetat d’aigua i de productes de neteja, sempre fan goig, amb els seus uniformes escolars, sempre amb camises blanques com la neu i planxades a la perfecció, i amb un fulard blau o vermell.