Per Nyholm - Cuba, la soledat que no s'acaba

L’Havana s’ofereix; és potser la capital més commovedora de l’hemisferi americà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó justament commovedora, amb la seva història èpica, els seus monuments, les seves moltes tragèdies i pocs triomfs, els seus nadius exterminats fa temps i els seus colons posteriorment expulsats, els seus patriotes i traïdors, la república del segle xx laboriosament aconseguida, ideals i il·lusions, i finalment la revolució de Fidel Castro. Què és l’Havana? Un llibre escrit en pedra, un somni, un malson, un crit a la cel·la de tortura de la història, una genuflexió. Conec totes aquestes capitals americanes per la meva llarga vida de viatges, del nord al sud i del sud al nord. L’Havana, penso després de deixar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i l’Alfredo, és possible que signifiqui el darrer d’aquests viatges per a mi. Ja no tinc força per a tants viatges. A què condueixen? Viatgem perquè ens avorrim? Potser viatgem, com escriu el polonès Andrzej Stasiuk, perquè tenim la sensació de viure en el mig, aquest mig que significa que tot és igual de llunyà, igual de proper i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entretinguin. També podem buscar el que és vertader, allunyar-nos del mig, anar fins al llindar de l’abisme, allà on l’oceà es precipita a l’infinit, al que és existencial. Podem reeixir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visitar la costa septentrional de Cuba l’octubre del 1492. No se sap amb certesa, perquè tots els papers del gran navegant s’han perdut. Colom mateix opinava que es trobava en una illa a l’altura de la Xina o el Japó, i és la seva veritat personal. D’Amèrica no en tenia idea. Així es rompen les esperances, un esforç acaba en no-res, un procés sense fi, destinat al fracàs. Creiem en el progrés i creiem que estem fent progressos, però es produeix la recessió. Les conquestes materials no sempre venen acompanyades de conquestes ètiques i morals, ans al contrari. Europa mateix, que em té ocupat en cos i ànima, i que ara he deixat enrere per quatre o cinc setmanes, ja ben bé no la suporto més. Sento que Europa, aquest continent de la humanitat i la cultura, està envaïda per la reacció i el feixisme, per la xenofòbia i la por a les religions, per oblits volguts i estupidesa volguda, per tot aquell horror que crèiem haver superat amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mundial, seguida del final de la Guerra Freda l’any 1989 i de la reunió en la Unió Europea de gairebé tots els europeus de l’est i de l’oest. Passa d’una altra manera a Cuba? ¿Passa d’una altra manera en aquest carrer immund i d’aire viciat que em du cap al Malecón? Aquí també hi va haver fe en el futur. Però no va venir mai.

S’ha fet fosc. De frescor vespertina, gens ni mica. La temperatura és d’uns 22-24 graus, la humitat de l’aire pesa. Prenc un bicitaxi per recórrer el Malecón, per anar cap a fora, cap a la ciutat nova que va sorgir amb direcció al cel del Carib en els anys després de la Primera Guerra Mundial. Passo per l’Havana decadent, però també és una Havana amb diaris i revistes, amb debat i política, amb art i cultura, una Havana espaiosa, i vaig fins a l’estàtua del general Antonio Maceo y Grajales, mort en la guerra d’alliberament contra els espanyols l’any 1896. D’aquí me’n torno a casa, caminant. Necessito treure’m del cos el viatge en avió, moure l’esquelet. El vent bufa més fort, les ones es trenquen damunt la balustrada de pedra, núvols d’aigua s’alcen contra el cel de la nit i cau una pluja salada damunt la vorera plena de clots, d’on es filtra a la calçada amb el seu trànsit escàs. És un caminar per davant de façanes en ruïna, sota columnates en descomposició, per davant de galledes d’escombraries fètides, per davant de persones que s’arrauleixen en la misèria. L’Havana s’esmicola. Com serà aquesta ciutat d’aquí a cent anys? ¿Un munt de runes, cobert per la jungla, una repetició de les ciutats oblidades dels asteques i dels maies del continent no gaire llunyà? ¿Una Singapur caribenya, pròspera i plena de vida, tal com era la intenció del règim colonial espanyol en fundar un mercat i una fortalesa en aquest indret fa cinc-cents anys? Durant molt de temps l’Havana —per a bé i per a mal— va fer el seu paper. La capital es va omplir de mercaders i artistes, de naviliers i barons del sucre, de mestres d’aixa i artesans, captaires i meretrius, pirates i aventurers, amb cases de comerç, palaus de nobles i casots de pelacanyes, amb idees i presons. A la primera meitat del segle xx l’Havana era una de les grans ciutats americanes més animades, i Cuba, el quart o cinquè país més ric d’aquesta part del món, només superat pels Estats Units, el Canadà, Mèxic i —potser— l’Argentina. Amb la revolució del 1959, iniciada per Fidel Castro, un fill de família benestant encegat pel desig de poder, va seguir el declivi. El port és mort, els matolls surten de les finestres buides dels palauets abandonats. A l’hemisferi occidental només Haití és més pobra que Cuba.

Al carrer Lealtad un Plymouth blanc i blau celeste d’una anyada indefinible, però probablement dels anys cinquanta, està immobilitzat sobre quatre blocs. Enganxat al vidre posterior, hi ha el logotip de la revista nord-americana Playboy , amb un conill orellut, un record d’aquells temps. La carrosseria està abonyegada i rovellada, i li falten les rodes del darrere. Hi pot haver un motor, allà, sota el capó? Algú l’ha oblidat, aquest cotxe? Difícilment. El propietari senzillament no té els mitjans per fer-lo reparar. Una carcassa de cotxe a l’espera de temps millors. Els cubans també esperen, deixats a l’estacada per un règim pagat d’ell mateix, que ara més que mai es dedica a arrambar amb tot el que pugui.

L’Alfredo, el meu amfitrió, m’ofereix un rom perquè aterri, un magnífic rom daurat de Santiago. Tot i això no dormo bé del tot, pel jet-lag, és clar, però també per les impressions noves, fortes. A la matinada em desperta un cant de gall. Al bell mig de l’Havana, ciutat de milions d’habitants.

Se suposa que el partit té al voltant de sis-cents mil membres, si fa no fa un cinc per cent de la població. En el sentit literal, és un partit d’elit, molt per sota del grau d’organització dels comunistes de l’Europa Central i de l’Est abans del 1989. Milers de funcionaris dirigents, personal de seguretat, militars i propagandistes, s’afirma que tenen fetes les maletes, empaquetades amb joies, dòlars i euros, llestos per pirar; però, cap a on? Els alts funcionaris de Batista i la primera onada de refugiats després del 1959, els anomenats emigrants històrics , van poder establir-se a Miami o en altres llocs del Carib. Batista va morir tranquil l’any 1973 a l’Espanya llavors de règim feixista. Però els homes del règim castrista haurien de buscar-se un altre lloc. Les illes veïnes són totes més o menys democràtiques i difícilment els acceptaran. L’Argentina i Xile ja no estan a disposició, el Brasil i Veneçuela, amb prou feines. Fins i tot Bolívia, Nicaragua i l’Equador deuen semblar, vist des de l’Havana, unes destinacions prou insegures. Angola, Moçambic i Zimbàbue es troben allà lluny, a l’Àfrica, on Cuba va enviar soldats en la primera fase de la revolució, la internacional, sense, però, imaginar-se que algun dia caldria anar a jubilar-se a casa d’algú. Rússia, la Xina, Corea del Nord? Sense el sol, el rom i les platges de palmeres que xiuxiuegen de Cuba? És una idea insuportable a Miramar, el barri de gent adinerada de la capital, on l’elit revolucionària viu en splendid isolation . Cuba és la darrera dictadura veritable del món occidental. Fidel, el visionari presoner dins la seva presó de malson, i el seu germà Raúl parlaven de reformes. Però no van menar a res, o a molt poc. Què s’imaginaven? Potser només s’estaven arrapant a un poder tan fràgil com les façanes del Malecón.