Per Nyholm - Cuba, la soledat que no s'acaba

Aquest llibre és un text personal, no una descripció sòbria d’un viatge, sinó més aviat observacions, reflexions i, de tant en tant, incisos i comentaris provocadors: i espero que es llegeixi així, no sense crítica, però amb una certa indulgència. El llibre no pretén ser de cap de les maneres un tractat mínimament definitiu. Per fer això, no conec Cuba prou bé, i a més la nostra època és massa imprevisible. Fidel Castro, nascut l’any 1927, va morir el 2016. El seu germà Raúl, nascut el 1931, es va ocupar de la feina diària fins a la seva jubilació voluntària el 2018. Formalment va ser substituït per Miguel Díaz-Canel, un tecnòcrata incolor i sense cap relació amb Sierra Maestra, amb les guerrilles i el relat revolucionari. La tasca de Díaz-Canel és administrar la fallida de Cuba. Les ordres les rep de Raúl i dels generals dirigents.

Des de Cuba vaig continuar, passant per Viena, la meva ciutat, fins a Mallorca, on una amiga va posar a la meva disposició casa seva, en un vessant de la muntanya i amb vistes sobre el Mediterrani: temps per desxifrar les meves llibretes d’apunts no sempre fàcils de llegir, temps per reflexionar, temps per escriure. Assegut a la terrassa mallorquina i observant les gavines que practicaven el vol de precisió al llarg del vessant, esperava l’arribada dels pescadors, que tornaven del mar si fa no fa una hora abans de la posta del sol per vendre la seva pesca a Port d’Andratx. Europa, vaig pensar a Mallorca, és tot el que Cuba no és. Europa és el continent segur, democràtic i en què pots confiar. O potser no tant? Potser és una il·lusió? Què és Europa? Aquestes són les grans preguntes d’aquests darrers anys, a les quals hauran de respondre no només la Comissió a Brussel·les i el Parlament a Estrasburg, sinó també els europeus, l’opinió pública europea. En aquesta pregunta hi entra el tractament de pobles com el català i el basc, que, amb violència tant política com militar —diametralment en contra d’allò que considero l’esperit d’Europa—, es veuen privats de decidir el seu propi futur dins o fora del conglomerat que és l’estat espanyol. De comunisme no n’hi ha gaire, a Europa, ni tan sols a escala oficial, com a Cuba, però de feixisme en trobem una bona dosi, des de Rússia, passant per Polònia, Hongria i Txèquia, fins a Itàlia, Espanya, Franca, Dinamarca i els Països Baixos.

Dono les gràcies als meus editors catalans, Francesc Gil-Lluch i Octavi Gil Pujol, i als traductors Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz i Henrik Brockdorff. A més, en Miquel-Àngel molt aviat va veure el potencial del llibre de Cuba a Catalunya i va encertar a trobar l’editorial Saldonar. La col·laboració que n’ha sortit ha estat un plaer i ha contribuït al meu respecte per Catalunya, i pel desig dels catalans de crear la seva pròpia república, deslliurada de l’estat espanyol. Gràcies també a desenes de cubans amb qui em vaig trobar en el meu camí i que gairebé tots van contribuir al meu coneixement de les seves dificultats i no gaires esperances. Tots aquests cubans, hospitalaris i amables, els he amagat rere identitats inventades, i, a més, alguns els he traslladat d’una localitat a una altra. L’aparell de seguretat cubà, inclosos els delators dels comitès revolucionaris omnipresents, no invita a bromes.

Sense la meva esposa nascuda al Perú, Nancy Falcón Castro, no hauria pogut escriure aquest llibre, que amb aquestes línies li dedico en agraïment i amb amor.

Fins al llindar

de l’abisme

L’Havana

La ruta a Cuba passa per Islàndia i Grenlàndia, segueix per la costa oriental americana, primer Gander i Goose Bay al Canadà, i una mica més tard Boston i Nova York. L’Atlàntic queda allà a l’esquerra, resplendent com nacre sota el sol borrós de la tarda, platges blanques, llacunes, clapes de bosc, petites viles i cursos d’aigua. Aquesta ruta una mica peculiar es deu als sistemes climàtics globals, que en l’edat mitjana van ser tan importants per al creixement de la riquesa d’Europa i per a la seva posició posterior com a melic de la Terra: pólvora i bales a l’Àfrica, esclaus a Amèrica, metalls nobles, sucre i rom, cap aquí, cap a casa. Sense la ruta anomenada triangular no hauríem tingut les nostres grans ciutats, tal com les coneixem, des de Lisboa i Sevilla, passant per Anvers i Amsterdam, fins a Copenhaguen i Londres.

Encara sobrevolant Florida, l’avió neerlandès es prepara per a l’aterratge. Passem de llarg per Miami, la capital dels cubans a l’exili, el dit corbat de Key West allà a la dreta, i llavors seguim per sobre del Tròpic de Càncer. Ara som als tròpics. L’Atlàntic canvia de color, el blanc i el daurat es converteixen en blau rogenc, un vaixell de càrrega solitari de rumb cap al seu port, cap a Mèxic, probablement Veracruz, potser Galveston o Nova Orleans. A continuació Cuba, una línia costanera infinita a la llum feixuga del dia que s’acaba, verd damunt verd, palmerars i bardisses més que camps conreats. Carreteres buides van cap a l’horitzó, encara no es veu ningú, una primera impressió inquietant d’abandonament. Llavors l’aterratge brusc. L’aeroport José Martí, batejat amb el nom del poeta nacional de Cuba, no pertany al grup dels més còmodes de l’aviació, ni per als aparells ni per a les persones. La pista sembla desigual. Una vintena d’avions aparcats, un edifici descurat, com tantes altres coses a Cuba, res més que un monument que es va esmicolant. La rebuda és sorprenentment ràpida i sense complicacions. El passaport amb l’imprès d’entrada desapareix a la ranura d’una bústia col·locada en una paradeta pintada de blanc. Poc després, tots dos documents tornen a aparèixer, proveïts del segell. Una senyora vestida de caqui em llança una ullada crítica, i amb un moviment del cap m’insinua que continuï avançant. Cap paraula, cap somriure. Em recorda l’Alemanya de l’Est d’abans de la desaparició del comunisme. L’àrea de recollida d’equipatges no fa per a mi. Porto una bossa de viatge, res més. Valga’m Déu, si només he de passar un mes aquí!

Em fico en un taxi, muntat a Rússia en un temps ja remot i que es mou amb tot de dringadissa. Anem per carreteres prou bones cap al centre de la ciutat, passant per l’esfereïdora Plaza de la Revolución deserta però amb els grans ministeris i el monument —un altre més— a Martí, monopolitzat pels anomenats revolucionaris com una mena de Pare de la Pàtria. Hauria ell apreciat aquest honor? De Pare de la Pàtria potser sí, però en nom del comunisme? Ho dubto. Al xofer li pago els vint pesos acordats, dels convertibles, és clar, que corresponen a uns vint euros, és a dir un sou mensual, siguis metge en cap o escombriaire. Unes escasses dotze hores després d’haver rebut la targeta d’embarcament en un Amsterdam hivernal, truco a la porta de la dispesa de la María Luisa i l’Alfredo, una anomenada casa particular . Són la cordialitat en persona; l’habitació, senzilla, neta i agradable. Uns pocs minuts més tard baixo al Malecón, el passeig atrotinat i melangiós de l’Havana, que s’obre a l’estret de Florida, el mar estret ple de taurons entre Cuba i la Florida parcialment cubana. Vull trobar-me un lloc on sopar, i em surt bé. El barri em fa pensar en els baixos fons de Nàpols dels anys cinquanta, aleshores el repel·lent pati del darrere d’Europa.

Han passat molt més de trenta anys des de la meva visita anterior a Cuba, en altres temps coneguda com la Perla de les Antilles, un eslògan no completament honest, adreçat als turistes, en gran part gàngsters nord-americans, que passaven els dies a les blanques platges tropicals, i les nits en una dubtosa barreja de bordells, antres de joc i teatres de varietats. Per Cap d’Any del 1959 van fugir el dictador de molts anys, Fulgencio Batista, i els seus més pròxims en tres avions cap a Santo Domingo, amb les reserves de divises del banc nacional. Els insurrectes, capitanejats per Fidel Castro, van prendre el poder. Hi ha hagut canvis? I tant que sí! Per a millor? És discutible. En comparació amb la resta de l’Amèrica Llatina, els cubans d’avui estan pitjor que seixanta anys enrere. Encara se’ls oprimeix, però d’una altra manera, més dura. Vaig venir aquí als anys setanta, en un grup que acompanyava el llavors ministre d’afers estrangers de Dinamarca, K. B. Andersen, i després als vuitanta, amb un grup de periodistes invitats pel govern cubà. Recordo un país que més o menys funcionava, pobre però ordenat; la primera vegada caracteritzat per una mena d’esperança; la segona, si no sense esperança, fent camí per l’anomenat Tercer Món, que ja no existeix, mantingut per la Unió Soviètica, que tampoc no existeix.