Per Nyholm - Cuba, la soledat que no s'acaba

Diumenge fa una calor sufocant. Faig un tomb pels voltants. Pertot arreu hi pul·lulen persones de les capes socials més baixes i míseres del règim, agents de seguretat d’aspecte descurat, amb vambes, vaquers foradats i camises brutes que regalimen suor, individus que apallissen per diners. Un home llarg i prim, amb un walkie-talkie que treu el nas per la butxaca de darrere, em fita intensament. Jo el miro igual d’intensament, que se’n vagi a fer punyetes, a mi no em toca! En una cantonada hi ha el cap de la intervenció, vestit amb una gorra de beisbol vermella i una camisa vermella, també amb un walkie-talkie. Han arribat un parell d’autobusos, llestos per treure del lloc les dones i altres possibles pertorbadors. Però avui no es veu necessari. De tant en tant el règim escampa el rumor que les dones són pagades per Washington. Un parell d’elles és fàcil que també siguin finançades pel règim de l’Havana.

L’Església no és perseguida, però tampoc no es perd de vista. Els darrers papes —Joan Pau, Benet i Francesc— han visitat Cuba. El comunista Raúl Castro diuen que després d’una audiència amb el papa Francesc al Vaticà va declarar: «Si el papa segueix parlant així, no puc descartar que acabaré anant a missa!». El cardenal Jaime Ortega, mort el 2019, deia molt poc i feia encara menys després d’haver passat vuit mesos els anys 1966-1967 en un campament de treball per a religiosos i homosexuals joves. Ortega reconeixia que l’estat és el que és o el que pretén ser. Això significava que de tant en tant podia obtenir petites concessions. No va ser sempre així. L’any 1960, en una carta pastoral, un grup de bisbes declarava el comunisme, llavors en plena expansió, inconciliable amb una vida cristiana. Va seguir una onada de terror contra l’Església, els seus sacerdots i els creients, que van ser proclamats «feixistes» i «colpistes» i van ser víctimes d’assalts i vandalisme organitzats per les tropes de bandits del règim.

Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica l’any 1991, l’estat cubà va deixar de denominar-se ateu. Amb tot, encara es ret homenatge a la interpretació de l’univers segons el marxisme anomenat científic. Les idees cristianes i d’altres religions només es poden expressar quan això és directament útil per al règim. «La política atea no servia per a res», remarca un comunista ortodox. «Veig el comandant en cap, no veig Déu. Déu ha creat les muntanyes i el mar? Que jo sàpiga, no. Els nostres enginyers saben bastir ponts i rescloses. Què sap fer Déu? Els cristians consideren el papa infal·lible. És un disbarat. Tots podem equivocar-nos. També la revolució comet errors. Nosaltres aprenem dels nostres errors, els cristians no».

Els cubans continuen sent, si no profundament creients, sí religiosos en molts aspectes. S’afirma que el seixanta per cent es consideren catòlics; el nombre de practicants és considerablement més baix. L’Església de Cuba està una mica menys compromesa amb el règim que l’Església ortodoxa actual de Rússia, una institució grotesca. Però la de Cuba es troba a una distància infinitament més gran de l’energia i la valentia que l’Església catòlica de Polònia va manifestar durant l’ocupació comunista de l’Europa de l’Est. L’Església no només sembla exsangüe i desanimada. Es troba sota la pressió de tota mena de doctrines que van obrint-se camí pertot arreu d’Amèrica, des d’Alaska fins a la Patagònia: els Testimonis de Jehovà, els Sants dels Darrers Dies, els adventistes, els adeptes de la Cienciologia i altres excrescències de la gran estesa de les religions. El seu èxit s’entén molt bé. Enmig de la misèria de Cuba ofereixen un món nou i benaurat, un distanciament de les coses terrenals, un regne mil·lenari celestial. En darrer terme hi ha, és clar, la santería , una creença cubana peculiar, una barreja eclèctica de cristianisme i diferents religions africanes, que van arribar al Carib amb els vaixells d’esclaus. Els adeptes —vestits de blanc de cap a peus, però que no cal confondre amb les senyores de blanc— es veuen pertot arreu.

Ingents masses de núvols s’amunteguen a l’est, apinyats pel vent de l’est, sempre aquest vent de l’est, el vent dels traficants d’esclaus, el vent dels diners i la mort, el vent de la ruta del triangle: armes i perles de vidre de Copenhaguen a l’Àfrica de l’oest, esclaus de l’Àfrica de l’oest a Amèrica, rom i sucre a Copenhaguen, crim rere crim, fortunes que es creen i es perden. Travesso Miramar, amb les seves rengleres de xalets i palauets. Aquí viu el partit, aquí viuen els generals, la nomenclatura, la nova elit, els especuladors, les ambaixades i els consolats estrangers. Segueixo cap al Malecón, en direcció a l’Havana Centre, passant per l’ambaixada dels Estats Units, al davant de la qual Fidel va fer plantar un bosc de pals de bandera, amb la intenció d’obstaculitzar tant la vista com el coneixement de les coses. De seguida la relació diplomàtica entre els dos països va ser interrompuda. Avui en dia l’ambaixada ha tornat a obrir i els pals de bandera es van descomponent en l’aire salat tropical del Carib. Continuo travessant la ciutat nova, construïda a la primera meitat del segle xx i ara prou esgarrinxada. Les masses de núvols es van apropant, el sol d’hivern s’enfonsa rere les torres, la degradació de les quals es difumina en un contrallum encegador. Manhattan als tròpics? No. L’Havana en el seu paper fracassat i ara cancel·lat del Singapur de l’hemisferi occidental!

En el vespre que comença, al carrer San Miguel, caminant cap a casa passo per davant del venedor d’ous, dret en el clot fosc que representa ser una botiga. Ven ous d’acord amb la llibreta de racionament, cinc ous per persona i per mes, cinquanta pesos la unitat. Des del carrer entra una senyora minúscula de raça blanca, ben vestida amb una brusa blanca amb guarniment de randa, els cabells esclarissats, tenyits de blauet i ondulats. «Que hi ha ous?», demana. «No», li respon. «Potser un trosset de pollastre?». «Em sap greu», li diu el venedor d’ous, «ahir sense proveïment, avui tampoc, i demà segurament tampoc». Ella em somriu resignada. «Jo no em queixo», diu. «Tinc vuitanta-cinc anys i ho he vist tot. Vaig viure l’entrada de Fidel a l’Havana. No sempre tenim prou per menjar, i què? Vivim al Paradís. Només que els joves no ho saben».

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.