Per Nyholm - Cuba, la soledat que no s'acaba

Al contrari de Hemingway, que és una de les poques indústries locals que rutllen sense problemes, Greene no acaba d’estar de moda a l’Havana. Possiblement perquè no li van concedir el premi Nobel, però més probablement perquè Greene, al contrari de Hemingway, mai no es va deixar ensabonar com a tal per l’home fort, per molt que aquest es proclamés d’esquerres, de dretes o una tercera cosa. Hemingway era un romàntic i un poeta, García Márquez un simple oportunista. Jean-Paul Sartre, el filòsof francès que va venir aquí als anys seixanta amb Simone de Beauvoir, pot ser rebutjat, en el context cubà i en d’altres, com un intel·lectual que escrivia sabent que era mentida, escrivia contra el que salta a la vista. Greene se situa en la seva pròpia categoria, sarcàstic, un escèptic, horrible en la seva lleugeresa. Potser va buscant el que és veritablement humà sense tenir gaire esperança de trobar-ho. Sobre Kim Philby, l’espia anglès per excel·lència abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial, Greene va escriure el següent perquè hi reflexionessin totes aquelles persones, tan nombroses i de tants àmbits, que de jactar-se públicament del seu amor a la pàtria n’han fet una carrera ben lucrativa: «Va trair el seu país… Sí, ja pot ser, però qui de nosaltres no ha traït algú o alguna cosa que és més important que un país?». Els cucs allà a Miami han traït Cuba? Fidel Castro ha traït Cuba? Aquí es tracta de qüestions que només pot contestar cadascú per si mateix. Tal com jo ho entenc, Philby era comunista, en part a causa de les seves experiències amb l’Europa feixista als anys trenta, a Viena sobretot, on va viure un cert temps. La seva pàtria era el comunisme, no pas l’Anglaterra aristocràtica i encallada en la seva societat classista, on va créixer en els cercles més exclusius. Era culpable? En el sentit jurídic, sí. També era culpable moralment? Potser sí, potser no. Philby era relatiu, no absolut. Va endur-se la seva culpa a Moscou. Allà va morir el 1988, ja coronel del KGB, el servei d’intel·ligència soviètic, un dels aparells de terror més horrorosos de la Terra i de la història, que després del 1959 va ajudar Castro a construir el seu aparell de terror.

Pluja violenta, però no contínua. Tornant a casa, decideixo passar pel Deauville, una altra vegada per la connexió a internet. A la recepció em trobo amb l’Adolfo, un noi de catorze anys. Està ocupat amb el seu smartphone, que una tieta li ha enviat des d’Espanya. L’aigua li regalima. La jornada ha estat dura, opina. L’escola està habilitada en una fàbrica de tabac tancada, coberta d’un teulat de llauna que despietadament traspassa a les aules la calor de la tardor, una repetició cubana de les cambres de plom de la Venècia medieval. A la classe de l’Adolfo són trenta-un. Al començament de l’any eren trenta-tres, però dos han emigrat amb les seves famílies, sembla que de forma legal, a Madeira i als Estats Units respectivament. A cada alumne se li dona una llibreta, dos llapis i una goma d’esborrar per semestre i per assignatura. És un jovenet cautelós, aquest Adolfo, molt educat, molt cortès, bastant insegur. No parla anglès, ni un mot (també ha desaparegut el professor d’anglès) i espera poder fer la carrera de tècnic d’informació. Jo m’alegro d’haver crescut a Vangede, el barri del nord-oest de Copenhaguen, llavors —als anys quaranta i cinquanta— conegut com «l’asil de pobres» del Gentofte benestant. Tot era net i polit, hi havia modèstia i prudència, obrers i petitburgesos, una Dinamarca com cal, plena de fe en el futur.

Plou de camí cap a ca la María Luisa i l’Alfredo, primer fort, després cau com un degotim, només. L’Alfredo m’allarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago. Em trobo a la seva sala d’estar, assegut i amb el llibre de Greene. Tot fullejant-lo arribo al comentari de Segura que algunes persones poden ser torturades, d’altres no. Jo m’he mogut durant gairebé mig segle per Llatinoamèrica, l’Orient Mitjà i l’Europa de l’Est, amb escapadetes a l’Àsia i a la Unió Soviètica, dictadura rere dictadura, zona de guerra rere zona de guerra, gairebé sempre ocupat amb la patologia de la dictadura i de la violència. Algunes vegades vaig anar a parar a les urpes de mercenaris i personal de seguretat, que no haurien vacil·lat a matar els seus. Vaig poder sortir-ne sense ni una esgarrinxada, ni tan sols una ungla trencada, ni un ull morat. Per què? Hi pot haver diverses causes perquè alguns se’n surtin amb menys danys. No hem de subestimar la importància de la sort, però sens dubte la raça hi compta. Els botxins prefereixen apallissar persones de pell morena i de cabells negres que no pas persones de cabell i pell rossos. Tenen incrustat al cervell que no es pot apallissar un europeu o un nord-americà. Això pot costar car. En canvi, si peguen a un afgà, un bolivià o un ugandès, el més probable és que ni tindrà conseqüències. Una altra raó és el passaport danès. Dona un grau de protecció prou alt, no perquè Dinamarca sigui una gran potència que amb mitjans militars o amb d’altres de contundents pugui protegir els seus ciutadans, sinó perquè l’estat danès del benestar, protestant, és respectat. A això vull afegir-hi que sempre he intentat anar ben vestit en aquests països, sempre que fos possible: sabates negres ben enllustrades, camisa neta i acabada de planxar, corbata, tern decent i preferentment un abric fosc. Els botxins són per naturalesa covards. Tenen respecte a la gent ben vestida, els poden odiar però vacil·len a l’hora de pegar-los. Encara més important era potser el fet que sempre intentés envoltar-me d’una atmosfera d’intangibilitat. Si m’abordava un agent de policia mal educat o gentalla semblant, mirava l’interessat directament als ulls. Si això no ajudava, se’m podia acudir de recitar ràpid i amb veu forta la primera estrofa del prou potent himne nacional de Dinamarca Kong Christian stod ved højen mast… (El rei Christian s’estava davant el pal major, dret…) i a l’acte esgrimia el meu passaport o el meu carnet de periodista. Sempre va funcionar. En el pacte tàcit de què parla Segura, entre botxí i víctima, no hi vaig entrar mai.

Diumenge al matí. Rumb cap a Miramar, a una església consagrada a santa Rita, per als catòlics la patrona dels impossibles. A Europa pot ocórrer que jo, el protestant, invoqui santa Rita si no trobo un lloc on aparcar o si d’alguna altra manera em sento desemparat. M’ajuda de bon grat. A Miramar tinc la intenció de veure les anomenades senyores de blanc, un dels pocs moviments de protesta organitzats no perseguits obertament pel règim.

Les senyores de blanc resulta que són un espectacle una mica patètic. Aquest diumenge es presenten una cinquantena de dones amb els seus vestits blancs i vaporosos, al parc ombrívol al costat de Santa Rita, una església moderna, lluminosa i ben ventilada, que brilla de tan neta. Els fidels no els presten gens d’atenció, el sacerdot tampoc. Mig centenar de curiosos, preponderantment estrangers, s’apleguen al voltant de les senyores, les fotografien i els confessen la seva simpatia. Tot és pacífic, una mica irreal. Se m’acut la idea que aquí el règim es comporta amb una intel·ligència que rarament manifesta. Les dames són totalment inofensives, fan camí per un barri d’ambaixades, que no té res a veure amb el centre popular, on suposo que serien detingudes ràpidament. Aquí, davant Santa Rita, la seva manifestació pot deixar els forasters, com jo, amb la sensació que la dictadura no és tan dolenta com s’afirma, que de fet és possible, dins uns límits bastant estrets, d’exigir respecte als drets humans, l’alliberament dels presos polítics i altres coses raonables. Un home vell se’m posa al costat i diu en veu baixa: «Això no és una qüestió de capitalisme o socialisme. Es tracta de democràcia o dictadura. Volem ser un país lliure… no una Corea del Nord amb turistes».