Per Nyholm - Cuba, la soledat que no s'acaba

Em trobo amb una dona jove negra. No deu tenir gaire més de vint-i-cinc anys, silenciosa i intensa, els ulls com carbó. Em mostra un llibre fet a casa amb els seus poemes. És mestra de formació, diu, però ha deixat aquesta feina tan miserablement pagada, en benefici de la seva ocupació actual. Que consisteix a rentar els terres i canviar la roba dels llits en una fonda privada, una activitat que de tant en tant li dona un dòlar o un euro. Em conta la història del metge en cap d’un dels hospitals de la ciutat. Se’n va acomiadar xiulant d’entusiasme després d’haver aconseguit, mitjançant un suborn, una feina de maleter d’un hotel a l’Havana Vella. La propina, calculava, li permetria viure millor que no pas amb el salari de metge.

Es pot subsistir amb vint pesos cubans convertibles, és a dir, vint euros al mes? «Per descomptat que no», em respon una mestra de mitjana edat, primeta i potser prostituta a mitja jornada, que, com jo, ha buscat recer de la pluja al Bar Neruda, un negoci no del tot reeixit del Malecón. En principi, la idea era crear, en la bona tradició cubana, un cafè literari. En conseqüència van batejar l’establiment en memòria de Pablo Neruda, el premi Nobel xilè del 1971. Però els llavors tan celebrats poetes i autors o bé s’han exiliat, o bé no es mostren en públic. Així doncs, el cafè va passar a negocis més prosaics. «Mira», diu la Lidia amb un to com si parlés a un nen retardat, «el sou, per molt modest que sigui, no te’l donen tal qual. Abans que el director de l’escola et doni els teus diners al cap del mes, en reté un import per al centre —en realitat per a ell mateix—, després diferents imports per al partit, el sindicat, el moviment de la joventut, la milícia o per a més coses que ell s’inventa. Potser et queden quinze CUC. La meva filla va emigrar fa un parell d’anys als Estats Units. Si no fos per l’ajut que m’envia, no sobreviuria». Es balanceja una mica, amb un còctel a la mà. Llavors diu bruscament: «Aquest és un país de merda! Si sabessis que sola que et pots arribar a sentir aquí!».

Un senyor de mitjana edat, de galtes vermelles i cabells esclarissats, lleugerament obès i suat, aconsegueix trobar un lloc en una taula per a una mulata joveneta. Va vestida amb un vestit blanc estret, un rellotge blanc de polsera i unes sabates blanques de plataforma tan altes que amb prou feines pot caminar. Ell evidentment és estranger, ella, amb la mateixa evidència, és nadiua. Demana dos mojitos, la beguda cubana tan popular, feta de rom blanc, suc de llimona, sucre i hierba buena , la menta cubana que creix pertot arreu de l’illa. S’hi queden una estoneta, agafats de la mà, sense intercanviar paraula. El comentari de la Lidia cau com una martellada: «Ella no vol diners per això. Espera uns regals, potser un cap de setmana a Varadero, una excursió a Trinidad, una mica de variació, una mica de luxe… La sort que tenen és que no poden parlar-se».

El misteri del gall que canta es resol. Al carrer San Miguel, en una terrassa a l’alçada d’un segon pis, hi ha tot un galliner que cloqueja vivament. Subministra pollastres per dinar i ous sense parar. El consum d’ous als països castellanoparlants és colossal: truita per esmorzar, truita per dinar, ou fregit damunt el bistec al vespre —no el cubà, perquè no existeix—, ous, ous, ous. L’índex de colesterol deu correspondre-hi. Un metge m’explica que els cubans són massa grassos, no perquè mengin en abundància, sinó perquè mengen equivocadament. El sou del mes s’ha gastat al cap de dues o tres setmanes. Després, la gent es manté amb vida a base d’aigua amb sucre, la qual cosa dona una sensació agradable, però falsa, d’haver menjat i tenir energia.

Probablement hi ha més diners en circulació que els que deixen entreveure les estadístiques oficials i sovint mentideres. Un conegut meu, de nom Javier, va comprar fa uns pocs anys un Lada de segona mà, al comptat: vint-i-vuit mil pesos convertibles o gairebé vint-i-set mil euros, que, d’una banda, havia anat estalviant a casa sota el matalàs, i de l’altra, havia manllevat a familiars i amics a Cuba i a Florida. El cotxe el va utilitzar per fer de taxista il·legal, abans de vendre’l amb benefici i invertir-ne el rèdit en un taller electrònic. És filòleg i parla rus, una llengua per a ell totalment irrellevant i inutilitzable. Com a traductor en una institució estatal tenia per sou els famosos vint CUC al mes. «No era ni per viure ni per morir-ne», em diu al davant d’un whisky al bar de l’hotel Ambos Mundos. Aquest establiment elegant té una certa reputació en els cercles literaris i sobretot pseudoliteraris, ja que Ernest Hemingway va iniciar aquí la seva llarga relació amorosa amb Cuba. L’habitació de qui seria premi Nobel encara s’exhibeix, mitjançant pagament.

A primera hora del vespre plou torrencialment. La gent es queda a casa, asseguda rere els porticons oberts, els televisors van desgranant els programes sense suscitar gaire atenció i sense merèixer-ne: notícies manipulades, telenovel·les mexicanes, a certs llocs una cadena nord-americana il·legal amb publicitat de productes per aprimar-se, menjar per a gossos i creuers pel Mediterrani. Els carrers que baixen cap al Malecón es transformen en torrents o queden fets llacunes mortalment perilloses, perilloses en el sentit que aquí el vianant desprevingut pot desaparèixer en un clot de metres de profunditat o en una claveguera amb una trapa que s’han endut per vendre-la com a ferralla al mercat negre. Figures llastimoses s’arrauleixen a la foscor, damunt uns esglaons d’escala immunds, a l’entrada de patis interiors esfereïdors. Navegant amb dificultat surto dels carrers Virtudes i Perseverancia, rumb cap a l’hotel Deauville. El freqüentava als anys vuitanta i segons recordo era prou bo. Possiblement ho és encara, considerades les circumstàncies. Per a mi, el seu atractiu resideix en el fet que de tant en tant dona accés a internet. Aquest vespre, però, no hi ha connexió; ja m’ho hauria pogut afigurar quan a la distància d’uns dos-cents metres vaig constatar que l’habitual trepa de joves amb els seus mòbils havien marxat de l’escala principal. Una recepcionista amable ho lamenta. No sap per què s’ha tallat la connexió. Tampoc no sap si o quan la restabliran.

«Cuba», penso tornant-me’n a la meva casa , Cuba, en el seu propi món, en l’oblit del seu hivern, el seu desànim, la seva pena, el seu abandó.

L’endemà al matí torno a l’hotel Deauville. Fa sol, el trànsit del Malecón és escàs, però, per la seva imprevisibilitat, mortalment perillós. L’estret de Florida és allà lluny, les onades s’aixequen pesants i cauen enrere, ara amb més escuma, ara amb menys. És com si l’aigua no hi cabés del tot. Núvols petits, viatgers ràpids, venen i se’n van, allà lluny a l’horitzó. La gernació a l’escala principal de l’hotel permet endevinar que ara hi ha connexió. El preu d’una hora d’internet correspon al sou regular de dos dies. Quan he enllestit la meva feina, em dirigeixo al bar, on un cambrer amable m’allarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago que jo prefereixo al conyac francès. D’acord, sempre he tingut un problema amb el conyac. Per dir-ho així, el trobo agressiu. Amb el rom de Santiago hi pots parlar. No et du la contrària, no és insolent. Com els cubans —no pas el seu règim—, és suau i benèvol, ple de força, ple de narracions, i no és importú.

Un Studebaker violeta i gris, sense la part superior, gira del Malecón i entra al carrer travesser davant del Deauville i continua a l’esquerra cap a l’Havana Vella, el nucli històric. La parella asseguda al seient del darrere, tots dos rossos, s’estan filmant durant el viatge. Ell porta una samarreta vermella, pel que jo puc veure, amb una imatge en blanc i negre del Che Guevara, l’assassí en massa i assidu fumador de cigars. Qui són? Probablement no són americans, més aviat europeus, potser alemanys, banyistes nostàlgics? Circularia ell en el seu cotxe per Munic o Berlín amb una imatge de Hitler a la camisa? Dins el Deauville em pesco un exemplar de Condé Nast , la revista de viatges per als rics i despreocupats, aquesta vegada un número especial sobre Cuba. Porta tot el que es pugui desitjar i encara molt més, clixé rere clixé: dones joves i blanques, estirades a platges tropicals banyades pel sol, d’altres de més edat, ara naturalment morenes amb vestits nacionals de colors espectaculars, vida nocturna al Tropicana, cafès i restaurants, llocs als quals cap cubà respectuós de les lleis ni pot somniar d’acostar-s’hi; la platja d’apartheid de Varadero, l’esclavitud posada en escena com un romanticisme immortal. A Cuba et pots mostrar tan cínic com vulguis, sempre que paguis amb una divisa forta. Pots humiliar els pobres, pots fer escarni dels decents, pots empolainar-te de milionari i revolucionari. El mal gust no coneix límits. Així va ser sota Batista, així és sota Castro. Que els cubans comencin a replicar, que aigualeixin el rom que els estrangers confosos s’aboquen a dojo en bars que pretenen haver servit Hemingway, i que als carrers venguin cigars elaborats il·legalment, cargolats amb els residus del rebuig de les fàbriques estatals, trobo que el règim s’ho ha ben merescut.