Marta Orriols - Dolça introducció al caos

Marta Orriols Balaguer(Sabadell, 1975), historiadora de l’art de formació, viu i treballa a Barcelona. És autora del blog No puc dormir , treballa ocasionalment com a lectora editorial i ha participat en l’edició del llibre Objeto de amor , d’Edna O’Brien (Lumen, 2018). Col·labora en diversos mitjans culturals. Amb el seu primer llibre, Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), va aconseguir un èxit notable de crítica i públic, i amb la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018) va aconseguir el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2018 i va convertir-se en un dels títols més venuts de l’any. Els seus textos retraten la complexitat de les relacions humanes amb una prosa delicada i harmònica d’alta intensitat emocional.

D’ Anatomia de les distàncies curtes i Aprendre a parlar amb les plantes n’han dit:

Álvaro Muñoz, Llegir en cas d’incendi – «La proposta intimista de Marta Orriols és excepcional, amb llenguatge natural que afecta com un tret al cor.»

Ponç Puigdevall, Quadern, El País – «Orriols mostra l’estructura, la forma i les relacions dels diferents personatges gràcies a la minuciosa capacitat de fixar amb paraules la fugacitat i l’imprevist de les circumstàncies quotidianes.»

Jenn Díaz, El Periódico – «Marta Orriols és una escriptora excepcional.»

Ramona Pérez, Ara Balears – «Quan n’acabem la lectura, tenim una gratificant sensació de plenitud; com quan, després de la representació en un escenari, triguem a reaccionar o ens és difícil respondre amb els nostres aplaudiments.»

Roger Palà, Crític – «Una de les veus de la narrativa catalana actual amb més projecció.»

Emma Severin, BCNCultura.cat– «Marta Orriols mira i explica el que l’envolta. Íntima, pacient i subtil. Les paraules justes, de narració ferma i segura, Orriols crea un petit univers que intenta explorar la humanitat d’uns personatges que intenten trobar un espai i entendre el per què de tot plegat.»

Biel Mesquida, Diari de Mallorca – «Tendríssima! Literatura amb la cal·ligrafia ben feta que ens entreté i ens fa pensar.»

Verònica Marín, Vogue – «En la línia d’escriptores com Margaret Atwood, Alice Munro i Flannery O’Connor, on el que importa són els petits gestos.»

Olívia Pascual, L’Aranya Llibreria– «Tan delicada, tan elegant, tan senzilla.»

Màrius Serra, Lecturàlia – «Hi ha un treball important de les emocions, dels sentiments, defugint qualsevol mena d’excés, tot molt contingut però amb una intensitat molt bona.»

Xavier Serrahima, Nació Digital – «Una prosa breu, concisa, treballada, continguda, que prova de quedar-se només amb l’essencial.»

Mònica López Bages, La guia de Reus – «La màgia no rau tant en el que s’hi explica, sinó en com s’explica. És la força de la paraula: pròpiament literatura.»

Dolça introducció al caos

© Marta Orriols Balaguer, 2020

Publicat d’acord amb SalmaiaLit, Agència Literària

Primera edició: octube del 2020

© de la il·lustració de la coberta: Mercè Iglesias i Alex Ferreiro, 2020

© de la fotografia de l’autora: Ariadna Arnés, 2020

© de la il·lustració de les guardes: Marina Gorskaya / Adobe Stock, 2020

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020

Publicat per Edicions del Periscopi SL

info@periscopi.cat

Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano

i Núria Saurina Eudaldo

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-17339-49-4

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Dulce introducción al caos és el títol que dona nom a la cançó del disc La ley innata (2008) de la banda de rock Extremoduro. Robe Iniesta, vocalista i ànima del grup, ha tingut l’amabilitat de deixar-me’l fer servir per donar nom a aquesta història, que no s’assembla gaire a la de la cançó, però que l’abraça tan bé musicalment i nominal, que no el volia deixar escapar. Des d’aquí el meu agraïment.

Per a tu, Miquel

No recordem el que volem recordar. Recordem el que no podem oblidar.

LISA TADDEO, Tres dones

(traducció de Ricard Vela)

No hi ha vida completa. Només hi ha fragments. Hem nascut per no tenir res, perquè tot se’ns esmunyi entre els dits. I, tanmateix, aquesta pèrdua, aquest devessall de trobades, afanys, somnis… Cal ser irreflexiu, com una tortuga. Cal ser decidit, cec. Perquè cada cosa que fem, o fins i tot que no fem, ens priva de fer el contrari. Els actes enderroquen les seves alternatives, vet aquí la paradoxa. La vida, doncs, consisteix en eleccions, cada una de les quals definitiva i poc transcendent, com tirar pedres al mar.

JAMES SALTER, Anys llum

(traducció d’Albert Torrescasana)

Encara caminaven pels carrers amb aquella necessitat d’acostar-se molt l’un a l’altra. Es reien de l’estampa que formaven abraçats, el braç d’ell envoltant la cintura d’ella, la figura contundent que dibuixaven, les mans agafades amb urgència, l’alegria líquida i el desgavell de cames i peus mirant d’adaptar-se a la marxa conjunta. Fumaven tots dos. Els cigarrets a les mans afegien un punt més de complexitat en aquell caminar junts, les rialles entre volutes de fum i aquella condició indestructible de qui se sap enamorat. Jugaven a trepitjar-se les ombres que projectaven a les llambordes humides a la nit, a donar-los forma fins a resultar una sola silueta fosca que els englobava als dos. Semblaven actors d’una pel·lícula en blanc i negre de la Nouvelle Vague, un pèl irreverents, tampoc gaire sentimentals i amb aquella actitud existencialista davant d’un univers absurd. Tot i que no ho manifestava, a ell li semblava que construïen el principi d’alguna cosa.

De tant en tant, si havien fet l’amor i consideraven tàcitament que havia estat excepcional, es fotografiaven amb una Polaroid vella embolicats amb els llençols. Sobre el paper fotosensible, el flaix i el temps han anat degradant la roba de llit fins a convertir-la en una taca d’un blanc apagat. També han empal·lidit els rostres, que han agafat un aire fantasmagòric; això mateix, els rostres fantasmagòrics de dos cretins extasiats. Sempre amb el cigarret penjant i els cabells esbullats, la mirada falsament rebel que els conferia un deix punk, com de coberta de disc. Els feia aquella gràcia imprecisa.