Marta Orriols - Dolça introducció al caos

Sovint les veritats més grosses es revelen en pocs segons, en qüestió de minuts, en el temps que es triga a treure a passejar el gos i tornar a casa. Per segona vegada, en el test d’embaràs va aparèixer la petita ratlla horitzontal, tímida, com la línia rosa i fina entre el cel i el mar que anuncia l’aurora, com el sí acoquinat d’una núvia a l’altar. I ja va estar. El canvi sempre quedaria associat a aquelles imatges circumstancials: no plovia, però havia plogut, l’olor àcida de la salsa de tomàquet que feia tot el pis, la taula a mig parar per als amics. Rere les orelles, tatuades, les estrelles.

Són una mica tot això, també. Els llocs que habiten, els llocs que han habitat i tot el que posen a dins. S’havien reservat el matí de dijous, el mateix dia que tindrien els amics a sopar a casa, per escapar-se un parell d’hores a Ikea i comprar quatre coses per al dormitori. Encara seguien les rutes previsibles de la vida compartida, ignorant que ben aviat mutarien d’improvís. Per això ell donava importància a fets que unes hores més tard ja no en tindrien; va insistir tot el camí que l’incomodava equipar el pis amb aquells mobles sense personalitat ni qualitats. Ell es pensava que estava parlant de mobles i disseny, però en realitat parlava d’una cosa ben diferent. Malgrat la senzillesa del mobiliari amb què va créixer, enyora l’essència de tot plegat, de les habitacions infantils que van sobreviure a les adolescències i que aguanten encara ara el pas del temps amb els adhesius mig esborrats d’una època passada: el de Barcelona 92 amb el Cobi i les anelles olímpiques i el d’un trol de David el gnom. És un enyor que el Dani creu que té a veure amb la durada, però no s’adona que en realitat el que l’angoixa és no poder aferrar-se a res. Sent que tot muta i que la possibilitat de perdre-ho és cada vegada més alta. A les llars dels pares, resguardades per adults responsables, que sortien cada dia a treballar i tornaven al capvespre amb les bosses del supermercat més plenes o més buides, la seguretat s’erigia com un pilar. Els protegien d’un món que ni ell ni la Marta podien intuir que seria tan evanescent, artificial i fràgil. Però els canvis només es perceben quan la mutació ja s’ha iniciat. Créixer i avançar és, en part, adaptar-se a l’alteració, deixar enrere aquella vida ingènua, les etapes, els pisos compartits i les vivències col·lectives. Marxar sempre a un altre lloc, a una altra feina, a un altre pis.

—He fet recompte i fa una dècada que visc com un nòmada buscant sense parar unes condicions de vida millors. Un australopithecus connectat al mòbil i al portàtil. Així que avui que finalment hem aconseguit quedar tots després de tants mesos, us volia dir que amb aquest pis espero, esperem —va mirar a la Marta de reüll amb un somriure que ella li va tornar convertit en ganyota—, inaugurar el sedentarisme i entrar al neolític d’una punyetera vegada.

Quan va dir allò els amics van riure. Sempre li riuen les gràcies amb sinceritat, i ja esperen la solemnitat amb què acostuma a embolicar les anècdotes més intranscendents, aquell final de frase que sempre enceta amb un, no, ara parlant seriosament , i que tots saben que farà aflorar algun judici nostàlgic. L’Arcadi, que des de la universitat no ha deixat mai d’interferir amb la seva insolència, sempre l’ha descrit com l’amic que sembla tret d’un centre de neurodepressius i obsessius compulsius, però el cert és que al Dani tots l’adoren perquè, en el fons, ha agafat el rol de mantenir el grup viu.

Aquell mateix dijous, al vespre, dos testos d’embaràs després, acabaven de parar taula mentre esperaven els amics. Ell li va preguntar alguna cosa que tenia a veure amb les copes de vi, però ella ja no podia centrar l’atenció en res que no fos el resultat del test. Si al final la Melca agafava l’AVE a temps, serien nou i només en tenien sis. Amb una expressió falsament concentrada, ella va respondre que si era així només posés gots, però que s’esperés un moment, que volia canviar les estovalles per les de fil de l’àvia Jutta. Li semblava que així aquell vespre la sentiria més a prop, com si deixant reposar les mans sobre la roba vella i familiar li pogués transmetre la mateixa determinació que li transmetia de petita, quan havia de pujar a l’avió per tornar a Barcelona i l’àvia l’agafava fermament de la mà per espolsar-li la por, com si el tacte de les estovalles la pogués ajudar a mantenir el cap fred i a sobre portar el sopar que ja no era a temps d’anul·lar. L’ambient carregat pel fum del tabac i el soroll de la sobretaula, les clofolles dels fruits secs escampades, cendra abocada a les llaunes buides de cervesa i restes del pastís de poma que algú havia dut per postres. Algun got amb marques de pintallavis. Van fer fotos a les etiquetes de les ampolles, les van pujar a les xarxes perquè el Marc feia servir una aplicació on puntuaven el que s’acabaven de beure. La Marta estava trasbalsada però dissimulava tan bé com podia.

—T’haig de dir una cosa, Dani.

—Per què deixes sempre el marro del cafè a la pica? —va protestar ell, inoportú. Havien coincidit un moment a la cuina. Els amics reien al fons del passadís—. Perdona, què em volies dir?

—Ara no. Després.

La Marta va fer mitja volta, desmenjada. El col·lapse, ocult encara unes hores més. Ell a vegades s’odia una mica quan reencarna la part més histèrica de la seva mare, amb totes aquelles manies d’ordre. Des que era un nen i ella li mostrava la seva obsessió amb la pols i la neteja o li parlava d’un llevataques tan i tan eficaç, ell la defugia, com fa encara ara quan es veuen molt de tant en tant, però en canvi des que viuen junts amb la Marta, tot ell s’ha omplert de l’herència materna que li mana la necessitat que la cuina estigui impol·luta. Els coberts al rentavaixelles han de col·locar-se de forma eficient, els ganivets cap per avall, amb el mànec cap amunt, els tàpers al pis de dalt perquè no es deformin amb l’escalfor. Ignora que ben aviat tots els detalls que fins ara li semblaven fonamentals es convertiran en minúcies, restes d’un temps passat que se li haurà escapat de les mans sense poder reaccionar.

Van tornar al menjador. Es van asseure i ell li va buscar la mà per sota la taula per mitigar la crítica de la cuina. Ella no la va apartar tal com s’esperava, al contrari, l’hi va posar a sobre i l’hi va estrènyer fort. El Dani no podia intuir el significat profund d’aquell gest. Quan la va mirar de reüll, tampoc li va saber interpretar aquella mirada nova i per això li va correspondre fent-li l’ullet i amb un somriure maliciós, convençut que la Marta estava demanant una nit desenfrenada tan bon punt es quedessin sols. Van ser criatures durant aquells instants, ella alarmada i ell tan ingenu. La Marta va posar els ulls en blanc i li va deixar anar la mà. Tot seguit, es va afegir a la conversa. Discutien de política. El Dani s’hi va llançar de cap per tallar en sec una discussió cada vegada més acalorada. La controvèrsia l’aclapara. Que els seus amics, a qui considera persones intel·ligents, es puguin empassar tot el grapat de mentides que amaga el llenguatge polític i siguin capaços de defensar-les se li fa insuportable. Són carn de canó i no se n’adonen. La polarització de la política el fa patir. La conversa s’havia anat tenyint d’un sentiment pessimista i l’ambient no era d’apassionament dialèctic, sinó que ara hi regnava un aire de provocació, d’ofensa, com un inacabable partit de ping-pong que s’anava radicalitzant per moments i que eclipsava la nit. Per mirar d’evitar que el sopar acabés amb tots ells dividits en trinxeres, va preguntar gairebé cridant si algú volia més vi, cafès, infusions. Exaltats, ni tan sols el sentien, així que va fer repicar una cullereta en el seu got, on hi quedava un cul de vi, com si hagués d’anunciar alguna cosa important. A la Marta el cor li va fer un salt. Va relacionar el repic amb el que ella encara li havia de fer saber. Tots van callar i van mirar el Dani amb curiositat.