M. Roser Algué Vendrells - Jo et donaré ales

I, efectivament, poso la gasolina al cotxe i arranca al moment. Aleshores, el guàrdia, que ja no estava tan atrafegat, va venir cap allà; anava en plan de guasa i li vaig seguir la corrent. Em va dir: –“¿Qué le pasaba al trastito?”, i li vaig ensenyar el bidó. I ell que va i em diu: –“Pues ahora tendré que multarle, venga, papeles”. Jo, que em petava de riure per dins, vaig contestar-li: –“No lo dirá en serio, ¿verdad? ¡Mire que tengo dos abuelos a mi cuidado y voy mal de dinero!”. Se’m mira i em diu: –“¡Morena, no se me excuse con los abuelos!” Jo li dic: –“Es que también tengo un amigo policia”, “Esta excusa tampoco me vale”, anava insistint ell. Però com que jo ja veia que m’estava prenent el pel, vaig continuar: –“¡Y además, no he hecho ninguna imprudencia!” I em contesta ell: –“¡Cómo que no! ¡Me ha parado el tráfico sin ningún motivo!”. I al final em diu: –“Venga mujer, váyase tranquila pero no olvide que hay una aguja que señala la gasolina”. I sense multa, és clar!

Vaig arribar a casa rient tota sola. La veritat és que me’n vaig donar una mica de vergonya perquè no m’havia passat mai i menys en una situació tan inoportuna. Segurament el guàrdia va pensar que el mal moment que vaig passar, ja era com una multa.

I després d’aquesta espècie de pel·lícula d’un estil força surrealista, tornem a les coses serioses.

Em preguntes quina opinió em va merèixer tot això el dia que vaig venir… Una mica depriment si, la veritat. Em va cridar la atenció que la majoria de visitants eren, o semblaven, de condició social bastant precària, gitanos, gent amb aspecte de marginats…

Potser algú veient aquest ambient, podria pensar que la classe mitja i la classe alta són tots un model de civisme, cosa que ja sabem que no es veritat! També em va sorprendre una mica les “cabines” de comunicació. A totes les presons són així? Em pensava que es feia en sales grans, amb vigilància, però sense el vidre, en taules individuals. Potser és la influència de les pelis americanes…

Estic contenta d’haver-te causat una bona impressió, perquè no sóc cap cosa de l’altre món, com se sol dir. Això sí, sóc molt espontània i en general caic bé a la gent, perquè procuro ser agradable en el tracte, i això tothom ho agraeix. Com t’he dit abans a mi també em va fer il·lusió posar-te cara i comprovar que, com ja m’havia imaginat, ets, peti a qui peti, un bon noi. En la carta anterior ja t’he explicat l’experiència positiva que va ser comentar-ho amb els nens i nenes, que t’asseguro que et van fer la felicitació amb uns bons desitjos molt sincers.

Tens raó quan dius que és molt difícil conscienciar les criatures, perquè arribin a entendre el que és bo i el que és dolent, perquè a la societat veuen constantment fortes contradiccions. Jo penso que l’important és educar-los de manera que tinguin uns valors i unes prioritats que els ajudin a formar una personalitat forta, al marge de qualsevol influència negativa que els pugui venir de l’exterior. Hi ha unes quantes coses que, encara que ens diguin que tot és relatiu, són inamovibles i vàlides per a tothom, que són els valors que jo et deia abans. Valors morals i ètics que són vàlids (dins de la cultura occidental) per a qualsevol persona, sigui de la creença que sigui. I jo penso que són innats al esser humà, el que passa és que de vegades estan camuflats, però si reafirmem la personalitat dels nens i nenes, segur que tard o d’hora surten a la superfície, potser en el moment que més ho necessitin i els puguin servir d’ajut. Jo penso que l’esser humà és bo per naturalesa i que són les circumstàncies les que, de vegades, emmascaren aquests sentiments. Si busques la bondat en les persones, segur que la trobaràs (l’excepció sempre confirma la regla).

El que jo pretenia una mica al parlar de tot això a la classe era canviar l’opinió que té molta gent, sobre les persones que estan a les presons. Què sol ser, presidiari = mala persona. Jo els vaig explicar que a la vida tots cometem errors. El que passa és que n’hi ha que són castigats per la justícia i n’hi ha que no. I que a les presons, igual que a fora, hi ha bones persones i d’altres que no ho són tan. I que si un comet algun error, pot rectificar i no per això se li ha de penjar l’etiqueta de dolent. Tots van fer moltes preguntes força adients al tema i molts comentaris, alguns bastant crítics. Recordo que un nen va dir: –“Si els tanquen a la presó alguna cosa mal feta deuen haver fet”. I jo li vaig dir: –”Tu no t’equivoques mai? No trenques mai cap norma? En cada moment fas el que has de fer?…” Va reconèixer que ell també cometia errors. I aleshores els vaig fer veure que encara que fossin petits, de vegades feien coses que, mantenint les distàncies, eren tan negatives com les de molts adults empresonats. Per exemple burlar-se d’algun company que té algun defecte o que no és tan hàbil com els altres en qualsevol cosa, acusar a un company o deixar que se’l castigui sense motiu… Jo penso que Déu ni do el que van entendre, perquè, es clar, aquí no acaba tot, els vaig dir que qui ha estat a la presó té dos càstigs, la manca de llibertat, primer, i la marginació per part de la societat, després, que moltes vegades l’obliguen a tornar a caure en els mateixos errors d’abans.

Bé, jo vaig aportant el meu granet de sorra dintre de les meves possibilitats i espero que alguna cosa en quedi perquè, sinó, tanco la paradeta i em dedico a plantar enciams!

T’he de dir que he llegit varies vegades la teva carta plena de confidències (T’agraeixo la confiança que em demostres). Ja veig que les noies t’han causat força problemes. Ja t’explicaré algun dia els que jo he tingut amb els nois, que no són pas de tanta envergadura. Dius que no te compadezca. No ho faré si tu no ho fas. En quant a jutjar-te, ja et vaig dir des d’un bon començament que jo no sóc qui per fer-ho, perquè tots cometem errors i penso que es poden jutjar els fets, però no les persones, perquè que hauria fet jo en algunes situacions adverses? Ves a saber! Potser per això penso (i la gent em diu que estic sonada), que si un dia em toca de fer de jurat popular, no donaré cap excusa, perquè crec que seria bastant objectiva.

En una cosa no estic pas d’acord amb tu, quan dius: –“Si fuera una persona inteligente…” Jo diria que no té res a veure la intel·ligència amb el teu problema (ex problema). Si em diguessis per falta de seguretat, per deixar-me portar, per falta de criteris propis… Però una persona que no és intel·ligent, no surt del munt d’entrebancs que tu has tingut, ni planta cara a la vida com ho fas tu. A més estàs fent un treball constant d’introspecció i autoconeixement, que no tothom es capaç de fer. Podries ser un bon filòsof o un bon psicòleg! I no te’n riguis! Que si no ho cregués, no ho diria.

Bé, ja està bé de floretes, no fos cas que t’hi acostumessis.

D’aquí a poquet sonaran les campanes de fi d’Any, jo em menjaré els raïms tota sola mirant la tele. Ni quan podia sortir més, és una nit que sempre m’ha agradat quedar-me a casa. I aquest any, amb aquest fred que fa! Per cert, que demà volia anar cap a Banyoles a passar un parell de dies a una casa de pagès, però no sé que faré perquè jo no tinc cadenes i si les carreteres estan glaçades, malament rai. Al matí trucaré a tràfic i segons el que em diguin marxaré o no.

Com vam quedar no et diré a partir d’ara, els dies que pugui venir a veure’t, perquè sempre pot sorgir algun impediment, el que sí et puc dir que serà sempre en diumenge, quan treballi.

Bé, Dani, com sempre rep tot el meu afecte i comença l’Any Nou amb optimisme.

Una forta abraçada.

M. Rosser.