M. Roser Algué Vendrells - Jo et donaré ales

No et preocupis pel fet que jo escrigui en català i tu en castellà, farem un bon intercanvi cultural, i de faltes, més val no parlar-ne. Pensa que jo he fet tots el meus estudis en castellà i he hagut d’aprendre el català de gran. Ara a l’escola ho faig tot en català, però no vegis com estan els diccionaris de tant fer-los servir. Moltes vegades els meus alumnes em diuen: –“Roser, vols dir que això s’escriu així?” I jo els hi dic: –”Doncs com que la Roser no és perfecta i no n’estic segura, mirarem el diccionari!” I al final faig faltes en català i en castellà, per això et deia que no te’n fiessis massa.

T’envio algunes fotos, i com pots veure, cap de monuments, totes de natura, perquè ja deus estar tip de veure parets… Jo no sóc massa aficionada a la fotografia i de vegades ni agafo la màquina, perquè si no em surten bé, m’enfado amb mi mateixa. Però de tant en tant, sona la flauta per casualitat i me’n surt alguna de bonica, però segur que no les puc enviar al premi Pulitzer.

Em dius que et pregunti coses, no et preocupis que tinc moltes coses que m’agradaria saber, però no te les vull etzibar el primer dia. Potser després et penediries d’haver-m’ho dit!

Veig que tens por de les males interpretacions que pugui fer, si deixes que s’escapi algun que altre sentiment… No et preocupis en absolut per això. De la teva carta se’n desprèn que ets una persona sensible i això és un valor que avui dia sembla que no estigui de moda, però per a mi és molt important.

I parlant de moda… el dia que necessiti algun modelet ja sé a qui recorre!

Gràcies pel detallet del dibuix i la dedicatòria. Ah! L’article que hi ha al darrera no té desperdicio.

Bé, jo no acostumo a fer les cartes tan llargues, però també depèn molt del moment i no em molesta que les teves ho siguin.

En una cosa no estic d’acord, en que totes les coses bones duren poc. Una bona amistat por durar molt.

Una salutació ben afectuosa i fins aviat.

M. Roser

P.D.: Et prometo que intentaré escriure’t les cartes més ben presentades. Es que jo, quan escric, acostumo a fer primer un esborrany i després ho passo a net, però amb les cartes em sembla que perden espontaneïtat…

Adéu.

4

Esplugues de Ll. 28-08-96

Hola, Dani,

Quin ocellet t’ha dit que a mi m’agrada que em facin poemes? No és que me n’hagin fet molts, però sempre m’ha fet molta il·lusió. Fins i tot la gent de vegades s’ha quedat estranyada, perquè tinc un medalló d’aquells que acostumen a portar una foto, i quan l’obres… Jo hi porto un trosset d’un poema que em va fer l’avi d’una nena, perquè li havia llegit poemes seus per la radio.

El poema del medalló diu:

La nit s’esdevé ressò de poema

una fada broda, paraules i mots…

(Veig que he encetat un tema que ja te’n parlaré un altre dia). De veritat que em va agradar molt el què em dius. Inspirar coses agradables sempre és bonic. Gràcies per la delicadesa.

Vigila per això, Dani, (no em pugis tant amunt,) perquè si un dia em deixes caure, em clavaré un mastegot, que quedaré com una fulla seca a la tardor, a la sortida d’ una escola!

Dius que t’agradaria viure en un entorn, el més natural possible… Jo crec que encara en queden, perquè la gent cada dia té més consciència de tenir cura de la natura i això és bo.

Què és això de associació rural amb paleto? Jo, com tu, també sóc de poble, però encara més. Vaig néixer a prop de Manresa i he fet un petit itinerari per diferents pobles petits. És que el meu pare també era mestre, ara ja està jubilat, i abans els desplaçaven força. Tant ell com la meva mare són fills de pagès, tots dos d’una masia solitària. Jo recordo tots els estius, fins que vaig ser ben grandeta, que anava de vacances a casa dels meus avis materns i fèiem una vida d’allò més primitiva, però molt divertida, com que érem petits, no ens adonàvem de les incomoditats. Per això, ara m’agrada tant aquesta moda del turisme rural. La 1ª o 2ª setmana de juliol sempre em perdo per alguna d’aquestes cases isolades per recuperar una mica l’equilibri, tant a nivell físic com psicològic o espiritual. Jo en dic “carregar les piles de la sensibilitat”. Intento fer una setmana de tranquil·litat i una setmana de turisme.

I ja se m’acaben les vacances! D’una part penso: –“Quin pal”! Però també tinc una mica de ganes de tornar a agafar el ritme habitual i sobretot de veure el nens i nenes, que aquest any ja serà el tercer any que els tindré. Em sembla que els adoptaré! Durant el curs faig una vida completament diferent d’ara, que tot ho faig amb més tranquil·litat. Però quan em poso en acció ja no paro en tot l’any. Em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades!

Veig que també estàs molt ocupat i penso que és bo per a tu, perquè t’ajuda a tirar endavant, però jo és que em passo molt. Quan vaig començar a estudiar i treballar perquè a casa meva érem pobrets i alegrets, jo era molt tímida, després de viure tant de temps en llocs petits, i em va impactar el baixar a viure a prop de Barcelona. Fitxat bé que he dit tímida, no paleta, perquè en moltes coses tenia molta més cultura que la gent de ciutat!

Quan vaig acabar la carrera, durant molts anys, la meva feina va ser, pràcticament, l’eix al voltant del qual girava la meva vida. Fins que va arribar un moment, quan ja m’havia adaptat completament al treball (que em va costar força) i m’hi trobava d’allò més bé, que vaig començar a pensar que potser podia fer d’altres coses, que m’ajudessin a desconnectar una mica del món laboral, que tot i agradar-me molt la meva feina, moltes vegades m’angoixa, més pels companys que no pas pel nens, que són espontanis i naturals com la vida mateixa! Ai l’espontaneïtat! És una forma de ser que a mi m’ha donat moltes satisfaccions, però també més d’un disgust.

Ara em ve a la memòria una cançó del Serrat que a mi m’agrada molt i diu: “Nascuda contra corrent, desafiant les gelades i plantant-li cara al vent”… Ho diu referint-se a una rosa que floreix a l’ hivern, fora de temps… Jo em sento força identificada amb aquesta lletra.

Veig que tu, Dani, ets optimista i positiu en el fons; jo també ho sóc. Penso que mai ens hem de donar per vençuts, perquè per més que ensopeguem amb els entrebancs que la vida ens ha deixat al mig del pas mentre fem camí, sempre podem veure, si ens hi esforcem, una llumeta que ens farà de far i ens ajudarà a arribar a bon port, per molt forta que sigui la turbinada o per molt negra que sigui la nit. Segur, segur que, com dius, encara et queden moltes coses importants per fer…

Encara que suposo que la gent no us ho posa massa fàcil, per aquesta mania que tenim de jutjar els altres. Hi ha una frase molt maca dels antics indis americans sobre aquest tema. La frase diu: “Abans de jutjar una persona, camina durant tres llunes amb els seus mocassins”. (Parlant de lluna, avui hi ha lluna plena, però la tapen els núvols).

Sovint penso també que no ens hem de donar mai per vençuts, tot i que hi ha coses que es fa difícil que puguem canviar i aleshores recordo aquell proverbi xinès: “Si una cosa té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes”? De vegades ens hem d’adaptar a les circumstàncies. Això m’ho va fer pensar un capítol d’una sèrie que fan a TV i que es diu: Doctor en Alaska. La gent viu en un lloc on més de la meitat de l’any estan voltats de neu, amb els inconvenients que això comporta, i en canvi, quan a la tardor cauen les primers nevades fan una gran festa i es desitgen bon hivern!

Perdona, Dani, em sembla que avui m’he superat filosòficament a mi mateixa, deu ser la lluna.

Ja veig que se t’ha acabat allò de dir: –“Al fin solo”. Bé, això suposo que deu tenir avantatges i inconvenients. De totes maneres com que la ment no admet control, si a algú li interessa sempre es pot aïllar, encara que estigui voltat de gent.