M. Roser Algué Vendrells - Jo et donaré ales

Espero que entengueu l’estil tan espontani d’aquest llibre, pel fet de ser un recull de cartes.

M. Roser Algué Vendrells

1

Cantabria, 24-07-96

Hola, Dani,

Em dic M. Roser i sóc mestra. Potser et preguntaràs el perquè d’aquesta carta. Mira, a mi m’agrada molt escriure; abans em decantava més per la poesia, però ara m’agrada més la prosa poètica, encara que de tant en tant, hi faig alguna incursió. Aleshores he pensat que la correspondència és també un estil literari, i si al mateix temps puc col·laborar a que se’t facin els dies més suportables, doncs millor que millor. O potser això és el que jo penso i el que faré serà donar-te la tabarra… També crec que tu pots aportar-me coses, perquè la teva manera de veure la vida, dins d’aquestes quatre parets, segur que és diferent de la meva.

I parlant del tema, ja suposo que no estàs aquí per haver guanyat una medalla al mèrit cívic… Però jo no sóc qui per jutjar-te, per això estan els experts. En canvi si que penso que puc entendre una mica, sense que sembli marisabidilla, com et deus sentir, al marge de tota altra consideració, perquè jo sóc una persona molt independent, que no m’agrada gens que m’organitzin la vida.

Bé, si tens interès en que t’escrigui sobre alguna cosa en especial, ja m’ho diràs. Ara, per exemple, estic passant una setmana en un parador de Cantàbria (perquè em fan un 25% de descompte com a mestre, no et pensis…). Ara mateix, des del meu balcó, veig un tall de lluna que, ben segur, es deu reflectir en les aigües d’un embassament que hi ha al fons de la vall, rodejat de muntanyes que, com gegants, destaquen en la negror de la nit. I dic que la lluna es deu reflectir, perquè, des d’aquí no ho veig, però si que m’ho puc imaginar. Un gran collaret de cuques de llum adornen el quadre nocturn. Són els fanals d’un càmping que, per cert, de dia s’hi deuen socarrimar, perquè no hi ha ni una ombra.

Penso passar-m’ho el millor possible i perquè tu també hi participis t’envio algunes postals i un detall del parador, perquè vegis que no estic farolejant. I com que quan escric a raig començo i no acabo, crec que per avui ja n’hi ha prou.

Espero noticies teves mentre, rep una afectuosa salutació.

M. Roser

P.D.: L’adreça al darrera

M. Roser

Apartat de correus 82

Esplugues de Llobregat 08950

2

Dijous, 25

Com que no puc tirar la carta fins demà, encara tinc temps d’escriure’t una mica més. Avui al matí, plovia a bots i barrals, i em pensava que no podria sortir enlloc. Però, de sobte, ha parat de ploure i ha aparegut un fantàstic Arc de Sant Martí sobre la vall. Si em surten bé les fotos que he fet, ja te n’enviaré alguna.

Finalment he pogut fer una bona volta per Cantàbria, encara que pel camí m’ha agafat un aiguat que no es veia gairebé res. I per acabar-ho d’adobar, he fet una maniobra no gaire correcta i un cotxe que venia una mica més ràpid del que calia, m’ha envestit de ple. El vidre de darrera trencat, la porta mig penjant… en fi, un drama. Sort que gràcies a Déu ningú no ha pres mal!

Ara que, “no hay mal que por bien no venga”, que diu el refrany popular, perquè avui he pogut comprovar que la gent pot ser molt solidària. Pensa que la senyora de la casa que hi havia al davant, m’ha fet una til·la perquè ha dit que estava molt nerviosa, jo, no ella, he, he… El senyor m’ha ajudat a fer “el parte” i amb un filferro m’ha subjectat la porta…

Després, quan he anat a dinar i han vist que duia el vidre trencat, els amos del restaurant m’han dit: –“No se preocupe que nosotros le pondremos un plàstico por si llueve, para que no se moje”. I a mi gairebé m’ha fet vergonya veure el pare, la mare i la filla intentant arreglar el desperfecte, proveïts d’un rotllo de plàstic, zel i estisores. Però m’ha anat d’allò més bé, perquè al tornar he hagut de circular altre cop sota la pluja.

Mentre hi hagi gent com aquesta, estem salvats!

Adéu.

3

Dimecres, 7 d’agost de 1996 - Esplugues

Amic Dani,

Primer de tot gràcies per preocupar-te pel meu petit incident, que no va ser més que això, però les conseqüències de l’ensurt m’han durat més d’una setmana. És que jo sóc una persona molt nerviosa i quan tinc algun entrebanc m’agafen molts mals de cap. El més divertit és anar de vacances i després necessitar uns dies per refer-te’n! Bé, encara em queda tot el mes d’agost… La meva feina, encara que hi ha qui pensa el contrari, es força dura i estàs sempre en tensió, almenys jo, que m’implico molt en les coses.

No et facis gaires il·lusions d’aprendre coses pel fet d’escriure’t amb una señorita, que per cert els nens i nenes em diuen de tu i Roser, perquè jo sóc una mestra de poques teories i molta pràctica. Pensa que porto quinze anys a la mateixa escola i l’elogi més agradable que m’han fet els pares i mares no és que els nens aprenguin moltes “mates” o gramàtica… El que em diuen és que encomano sensibilitat als nens i per a mi, això, és molt agradable. I ja que tu a la teva carta et vas tirar floretes ara ho faré jo. Saps que hi ha una dita catalana que diu: “Val més caure en gràcia que ser graciós”? Doncs jo acostumo a caure en gràcia a la gent i en general m’estimen. I jo no faig res d’especial, fins i tot la família em diuen que tinc força mal caràcter…Però fora de casa, procuro ser agradable amb tothom i ja se sap, que a on hi ha molta confiança… Penso que la convivència amb les persones és difícil i si volem que sigui bona és a base de cuidar els petits detalls, les petites coses de cada dia, perquè per desgràcia, de coses importants no ens en passen gaires. I estic d’acord amb tu que ens falta comunicar-nos i conèixer més a les persones i el RESPECTE als altres, amb majúscula, penso que és, o hauria de ser, la base de qualsevol tipus de relació. Jo, de vegades, quan sento que es parla tant de la tolerància, de la solidaritat… Sempre dic que no s’hi trenquin el cap, que dient que hem de respectar els altres ja ho diem tot, perquè si ho fem, segur que acceptarem a tothom tal com és. Una altra cosa que es diu molt, és que tots som iguals. I un be negre! Jo a la classe tinc un rètol ben gran que diu: “Tots som diferents però tots mereixem el mateix respecte, perquè tots som persones!” I que vingui l’eixerit que em porti dues persones que siguin iguals (i vull dir d’aspecte o de manera de ser).Ah, i ningú és més que ningú.

També admiro molt a les persones que fan coses pels altres desinteressadament, potser perquè, de vegades, penses que també podries fer coses, però et falta una mica d’empenta… A mi també se’m dóna força bé filosofar, de vegades massa i tot, perquè potser en aquest món que ens toca viure, cal que toquem de peus a terra si no ens volem donar més d’un mastegot!

M’alegra que tinguis a prop alguna persona en la que puguis confiar, de vegades ens cal que algú ens allargui la mà i ens faci costat. Dius que treballes en un taller artístic, què hi fas exactament? Suposo que deu ser una bona manera d’ajudar-te a passar el temps.

Penso que estàs de sort de tenir intimitat pel fet d’estar en una cel·la individual. Per a mi, és basic tenir un lloc on poder estar sola amb els teus pensaments. Per cert, tu dius que ets una persona solitària però comunicativa, doncs a mi em passa una mica el mateix, els companys de l’escola em diuen que sóc una mica pastoreta, perquè sempre vaig sola per aquests mons de Déu i jo dic que sóc un esser en vies d’extinció… En canvi, també m’enrotllo amb tothom. Tinc molts coneguts, però pocs amics.

Si que es una pena haver d’aconseguir les coses tot raspallant la gent, amb enxufismes, o com diem vulgarment a base de baixar-te els pantalons! Però pensa que això passa en qualsevol societat humana, gran o petita (per desgràcia). Crec que és important mantenir-te en l’actitud que tu vegis més correcte, encara que, de vegades, et porti complicacions. I això si, no perdre mai el sentit del humor. No hi ha res més gratificant que saber riure’s d’un mateix. Diuen que la ironia es l’ humor dels intel·ligents…