M. Roser Algué Vendrells - Jo et donaré ales

Com sempre rep tot el meu afecte i una abraçada.

M. Roser

P.D.: T’envio una revista de poesia perquè et vagis il·lusionant. Si t’és útil te la puc aconseguir. He subratllat el nom de les persones que conec de la revista.

9

Esplugues de Ll. 15-12-96

Amic Dani:

He rebut la teva carta (que per cert, em va fer gràcia, perquè ja me l’havies enviada abans que vingués a veure’t, però te la contestaré un altre dia que tingui una mica més de calma i tranquil·litat).

És que aquesta setmana han operat el meu pare de cataractes. L’operació va anar bé, però l’ anestesia li va fer una reacció molt forta i quan es va despertar es va posar molt violent, volia pegar a les infermeres i a tothom que se li acostava i el van haver de lligar al llit, perquè no el podien controlar i com que es volia destapar l’ull… Va trigar 10 o 12 hores a tornar a la normalitat. Ahir ja estava bé, però aquest matí, tot de cop, li ha començat a agafar un tremolor, i hem hagut de cridar el metge d’urgències ; ens ha dit que era una infecció d’orina perquè el van sondar. Aquest vespre ja li tornaven a agafar els tremolors, però ja no m’he espantat, li he donat el medicament i ara està tranquil. T’explico tot aquest rotllo perquè vegis que avui no tinc pas el cap per filosofies…

A més, demà tinc assaig de teatre amb els meus alumnes, el dimarts programa de ràdio i el dimecres la representació del teatre pels pares i d’altres grups d’alumnes. O sigui que estic estressada, histèrica i no sé quants adjectius més! Sort que divendres ja començo les vacances, perquè sinó acabaria caçant mosques…

No sé si entendràs la lletra i es que t’estic escrivint asseguda al sofà mirant la tele, esperant que li torni a tocar la medicina al pare, abans d’anar-me’n a dormir. Són les tres de la matinada.

L’altre dia em va fer molta il·lusió conèixer-te, em vas semblar tant excel·lent persona en vivo y en directo, com ja m’havies semblat per carta.

I ara et comentaré una cosa. El primer dia que vaig tornar a l’escola, els vaig dir als nens i nenes que havia anat a veure un amic a la presó, i no saps com els va interessar el tema. Van estar més d’una hora entre les preguntes i el comentaris que feien. Fins i tot (santa innocència) va dir un nen: –“Per què no l’anem a veure tots plegats?”

Doncs ja ho veus, em declaro culpable d’haver-te utilitzat descaradament per fer una profitosa classe d’ètica. El resultat el pots veure amb aquesta felicitació, en la que hi van posar tota la seva il·lusió i bona voluntat. Em sembla que em recordaran pel molt que els he machacat tots els temes referents a la sensibilitat i als sentiments en general.

Bé, Dani, m’agradaria molt poder-te felicitar el Nadal personalment, però com que no és possible… Tal vegada és gairebé una ironia, perquè potser per vosaltres és un dia més trist que els altres, però per bons desitjos que no quedi.

Fins aviat i mentre, ja saps que tens tot el meu afecte.

Una abraçada,

M. Roser

P.D.: Perdona el meu egoisme, perquè m’he passat tota l’estona parlant dels meus problemes…

10

Esplugues de LL. 29-12-96

Hola, Dani.

Suposo que hauràs rebut, ara sí, la meva felicitació i la dels nens. Tinc tres cartes per contestar-te i em sembla que començaré per l’última. Espero que aquests dies el fred no t’impedeixi sortir al pati i no et vegis obligat a respirar l’aire contaminat dels productes de Tabacalera Española. Si més no, de tant en tant, et vesteixes d’esquimal i surts a fer un tomb pel pati, per oxigenar-te, amb l’airet tant sà que ve de la muntanya…

Bé ja he entregat els teus reculls de poemes. Ara toca esperar a veure que passa. De veritat, que em faria feliç que tinguessis sort i pogués donar-te la bona notícia però, si no és així… L’esperança és l’últim que s’ha de perdre! No sé si vas escoltar el programa del dissabte. La veritat és que jo no havia de parlar, doncs hi anava com espectadora, però a la convidada li va venir un atac de tos i com que els hi va quedar un petit espai lliure, em van fer sortir per antena. Em van agafar desprevinguda del tot, perquè no m’havien ni posat micro. Un dels assistents em va passar ràpidament el seu, però no sé si es va notar. És possible que algun dia hi vagi de convidada. Si ho sé amb temps, ja t’ho faré saber. És que de vegades t’avisen amb dos o tres dies d’antelació.

Avui, a l’ anar a contestar la carta, m’he adonat que a dins del sobre hi havia unes paraules de felicitació dels teus pares i germana. Felicita’ls també l’Any Nou de part meva i els pots donar el meu telèfon, per si alguna vegada els puc ser d’utilitat en alguna cosa. Ah! I un petonet a la nena.

Tornant al tema de l’altre dia, el poeta que tenia com a convidat, jo ja el coneixia, perquè ja havia vingut al meu programa. Al final em va regalar el llibre de poemes que acaba de treure. La veritat és que tinc dos llibres seus anteriors i m’agraden més que l’últim. Com que ell és psicòleg ha volgut fer una poesia massa transcendent i alguns poemes són ben poc entenedors, perquè també el vocabulari és molt poc usual. El dia que el torni a veure li preguntaré quin dels dos programes li ha agradat més. Bé, no li plantejaré així, sinó que l’interrogaré més sutilment.

En la penúltima carta em comentaves, i em demanes la meva opinió de la vaga de l’altre dia. Mira, jo aquesta vegada, vaig votar que no a la vaga, però la vaig fer perquè va sortir per majoria.

I no perquè pensés que era justa o injusta, sinó perquè no teníem gaire informació i es va fer una mica com els borregos. Toca fer vaga, doncs a fer-ne. A mi això em sona a manipulació dels sindicats i com que em rebenta que em manipulin… Amb els anys que fa que sóc funcionaria, n’he fetes moltes de vagues, però sempre que he votat sí, és perquè desprès d’estar ben informada les he considerat justes, i també sempre que he vist que se’ns milloraria alguna cosa. I en aquest cas no es donava cap de les dues circumstàncies: ni la informació, ni la possibilitat de cap millora. La raó que van donar alguns companys, va ser que la feien perquè la política econòmica d’aquest govern no era bona, per a mi no era vàlida, perquè la de l’anterior també era nefasta i no per això estaven de vaga continua.

Deixem-nos de política… Continuo. Ja et vaig dir que al tornar a casa el dia que vaig venir, em va arreplegar un xàfec d’aigua que no es veia ni la carretera, sort que tothom anava amb precaució! I parlant de cotxes, jo tinc un Citroen AX, com pots veure, un cotxe petitet, però que a mi em va força bé. I l’altre dia em va passar una anècdota molt divertida. Era un dia al vespre, quan tornava a casa, sortint de la feina. Hi havia una manifestació, no sé perquè, i això va fer que es produís un embús de cotxes, que era massa. Imagina’t, al vespre amb quatre cues impressionants de cotxes, amb una música de clàxons (com si es tractés de conductors desesperats que creuen que premen un botó s’esvairà el seu malson) de campionat, amb guàrdies de tràfic amb les seves “motorasses” per allà al mig i… Quan se’m posa el semàfor verd per tombar, per fi, cap al carrer de casa meva, el cotxe diu que no. I ja em veus allà, al mig del merder, amb perdó i sense atabalar-me gens ni mica. El guàrdia em mira i jo li dic: –“Ho sento, però no s’engega”, i ell em mira i diu: –“Ara no la puc ajudar”. El pobre estava força més atabalat que jo. I jo allà dins del cotxe, tan tranquil·la, pensant: –“Doncs ja em solucionareu el problema”. Aleshores va venir un altre guàrdia i em va empènyer el cotxe fins a sobre la vorera. Bé! Ja no feia nosa. Com que a prop hi ha un taller, vaig anar-hi i em diu el noi: –“T’has quedat sense gasolina”, “Què? Si no m’havia passat mai!” –la Roser tota esverada… Total, que em deixa un bidó i ja em veus cap a la gasolinera més propera, que per sort, no quedava molt lluny: “Ara et posaran la multa”, em va dir el noi. “Això ja ho veurem –vaig contestar-li–. Posaré cara de pena”.