Peter Wohlleben - La vida secreta dels arbres

També fa l’efecte que alguns arbres hagin triat la forma d’un plàtan per dissenyar el seu tronc. Creixen molt corbats a la part inferior i només després s’orienten cap amunt. Passen de les normes d’etiqueta del bosc, i no són els únics: sovint hi ha zones senceres de bosc que es comporten de la mateixa manera. Que potser s’hi han abolit les lleis de la natura?

Al contrari, la natura del voltant és la que els obliga a adoptar aquestes formes de creixement. Això ocorre, per exemple, a les zones d’alta muntanya, poc abans del límit altitudinal del bosc, on a l’hivern s’hi acumula més d’un metre de neu i sovint hi ha esllavissades. No cal que siguin allaus, ja que, encara que no ho puguem percebre amb els ulls, la neu també llisca lentament cap a les valls quan està en repòs. I torça els arbres, almenys els joves. En el cas dels més petits, això no és una tragèdia, perquè es redrecen quan es fon la neu sense haver patit lesions. Però els adolescents que ja tenen uns metres d’alçada enregistren desperfectes al tronc, que es torça o, en el pitjor dels casos, s’esqueixa. A partir d’aquí, els arbres intenten tornar a pujar ben rectes. I com que només poden créixer amunt per la punta, l’extrem inferior queda tort per sempre. L’hivern següent, els arbres es vinclen novament una mica i després tornen a créixer rectes.

Si el joc dura molts anys, de mica en mica es formarà un arbre amb forma de sabre. Però, amb el temps, el tronc s’eixamplarà i acabarà sent tan estable que la neu ja no li farà cap mal. El sabre inferior mantindrà la seva forma, però la part superior del tronc, ara impertorbable, es mostrarà recte com el dels arbres normals.

També pot passar una cosa similar als vessants de les muntanyes, encara que no hi nevi. En aquest cas, és la terra la que llisca cap a les valls amb una lentitud extrema i al llarg de molts anys. El terrenys cedeix pocs centímetres, però els arbres es desplacen lentament amb la terra i s’inclinen alhora que continuen creixent amunt.

A Alaska i a Sibèria, on el permagel es comença a desglaçar a conseqüència del canvi climàtic, s’han observat casos extrems. El sòl es torna fangós i els arbres perden l’equilibri i s’inclinen. I com que cada exemplar ho fa cap a un costat diferent, el bosc sembla un grup de borratxos que caminen de tort per la contrada. És per això que els científics els anomenen drunken trees .

En els límits del bosc, les normes no són tan estrictes pel que fa al creixement vertical dels troncs. La llum prové del costat on no hi ha més arbres, que pot ser un prat o un llac. Els exemplars més petits poden evitar l’ombra dels arbres grossos si creixen cap a l’espai obert. Els arbres de fronda poden inclinar molt el tronc, i doblegar-lo fins que queda gairebé horitzontal, i d’aquesta manera desplacen la capçada fins i tot deu metres. Evidentment, aleshores l’arbre corre el risc de trencar-se si, per exemple, cau molta neu i la llei de la palanca exigeix el seu tribut. Però una vida curta amb llum suficient per reproduir-se és molt més que res. La majoria dels arbres de fronda aprofiten aquesta oportunitat, però les coníferes són molt tossudes. S’ha de créixer recte, i punt! Sempre lluiten contra la força de la gravetat, ben rectes i amunt, per formar un tronc perfecte i estable. En els límits del bosc, només permeten que les branques laterals del costat d’on ve la llum siguin més gruixudes i llargues. Sempre ha estat així. Les úniques coníferes indisciplinades són els pins, que desplacen àvidament tota la capçada. No és estrany que siguin els que presenten la taxa més elevada d’exemplars caiguts a causa de la neu.

9. Lebenskünstler Baum , guió del programa Quarks&Co , del canal WDR, p. 13, maig de 2004, Colònia.

Els arbres aguanten pitjor la set que la fam, perquè a la gana sempre li poden posar remei. Igual que els forners sempre tenen prou pa, els arbres poden acabar amb qualsevol rau-rau a la panxa mitjançant la fotosíntesi. Però, igual que ni els millors forners poden fer pa sense aigua, els arbres no poden produir nutrients si no disposen d’humitat. Un faig adult pot arribar a perdre més de 500 litres d’aigua diaris a través de les branques i les fulles, i ho fa sempre que en pot treure prou del sòl. 10 Però, si això passés tots els dies, la humitat del terreny s’esgotaria ràpidament a l’estiu. A l’estació més calorosa plou massa poc per proveir la terra seca. Per això els arbres aprofiten l’hivern per omplir el dipòsit: en aquesta època plou de sobres i el consum es redueix a zero perquè gairebé totes les plantes descansen. Juntament amb les pluges primaverals acumulades sota terra, la humitat captada acostuma a ser suficient fins a principis d’estiu, tot i que després sovint escasseja. Un període de calor de dues setmanes sense precipitacions farà que la majoria de boscos la ballin. Això afecta sobretot els arbres que estan en terrenys molt ben proveïts d’aigua, ja que no coneixen les restriccions i la malgasten. I normalment ho paguen els exemplars més grans i ferms. En el meu districte, els que més ho pateixen són les pícees, tot i que no n’afecta tot l’arbre, sinó principalment el tronc. Si la terra està seca i les agulles de la capçada reclamen més aigua, la tensió és massa forta a la fusta resseca, que grinyola i peta. Aleshores, a l’escorça apareix una esquerda d’un metre de longitud, que arriba fins al teixit més profund i fereix greument l’arbre. Immediatament després hi entren espores de fongs, que penetren fins a la part més interna de l’arbre i comencen la seva feina destructiva. Els anys següents, la pícea intenta reparar la ferida, que no para d’obrir-se. Des de lluny es poden veure els regalims negres de resina endurida que reflecteixen el dolorós procés.

I amb això arribem a l’escola dels arbres. Malauradament, encara s’hi practica una mica de violència, perquè la natura és una mestra estricta. Els que no estan atents i no s’hi s’adapten, les passen magres. Esquerdes a la fusta, a l’escorça i en el sensible càmbium. La situació no pot ser pitjor per a un arbre. Cal reaccionar, i no només intentant tancar les ferides. D’ara endavant, haurà de distribuir millor l’aigua; s’ha acabat bombejar-la tota a la primavera sense tenir en compte les pèrdues. Els arbres aprenen la lliçó i després continuen estalviant fins i tot quan la terra està prou humida. Mai se sap! En el meu districte, això afecta especialment les pícees, que estan aviciades perquè creixen en un terreny ben proveït d’aigua. Un quilòmetre més enllà, en un vessant pedregós i sec que dona al sud, la situació és molt diferent. Potser hauríem de suposar que una forta sequera a l’estiu hi provocaria danys, però hi observarem el contrari. Els arbres que hi creixen són uns ascetes i resisteixen molt més que els seus companys aviciats. I, malgrat que el sol hi pica molt fort i l’aigua hi escasseja tot l’any perquè el terreny en pot emmagatzemar molt poca, les pícees que hi viuen se’n surten. Creixen molt més lentament, es reparteixen millor la poca aigua disponible i fins i tot sobreviuen als anys més durs.

El procés d’aprenentatge relacionat amb l’estabilitat és molt més evident. Els arbres no es compliquen la vida si no cal. Per què formen un tronc ferm i robust si els seria més còmode recolzar-se en els troncs veïns? Mentre aquests es mantinguin dempeus, poca cosa els pot passar. Però resulta que, a l’Europa central, cada pocs anys entren al bosc una colla de treballadors forestals o una màquina de talar arbres per recol·lectar el deu per cent de la fusta. En els boscos naturals, un arbre mare imponent es pot morir de vell i deixar buit l’espai que ocupava. D’aquesta manera es formen forats a la coberta arbòria i més d’un faig o d’una pícea es troben de sobte palplantats allà al mig, insegurs i obligats a sostenir-se només amb les seves arrels. Els arbres no són coneguts per la seva rapidesa i triguen entre tres i deu anys a recuperar l’equilibri. El procés d’aprenentatge comença amb les doloroses microfissures que els provoca el vent quan els sacseja. Els arbres han de reforçar la seva estructura allà on els fa mal i això comporta invertir-hi molta energia que després no podran utilitzar per créixer d’alçada. La llum extra que els arriba a la capçada a través del buit que ha deixat l’arbre caigut és un petit consol, però trigaran anys a poder-la aprofitar plenament. Les seves fulles estaven acostumades a la penombra, eren molt tendres i sensibles a la llum, però ara són a ple sol i es cremen. Ai! I com que les gemmes per a l’any següent es formen la primavera o l’estiu anteriors, els arbres de fronda triguen dos cicles vegetatius a adaptar-s’hi del tot. Les coníferes encara necessiten més temps perquè mantenen les agulles a les branques fins i tot set anys, i la situació no es normalitza fins que no es renova tot el fullatge. Així doncs, el gruix i l’estabilitat d’un tronc els marquen els contratemps que pateixen. En els boscos naturals, aquest joc es pot repetir uns quants cops al llarg de la vida d’un arbre. Quan el buit que ha provocat la caiguda d’un arbre es tanca perquè ja han crescut prou les capçades dels altres, els arbres poden recolzar-se novament els uns en els altres. Aleshores invertiran més energia per augmentar d’alçada i no tant de diàmetre. I quan es mori un altre arbre al cap d’unes dècades, ja en coneixeran les conseqüències.