Peter Wohlleben - La vida secreta dels arbres

Vosaltres mateixos podeu observar si els arbres joves encara esperen o estan a punt de créixer ràpidament. Examineu les branquetes d’un avet petit o d’un faig petit. Si les branques laterals són força més llargues que la tija vertical, vol dir que està en mode d’espera. No li arriba prou llum per formar un tronc més llarg i el petit s’estima més captar de la manera més efectiva possible els pocs raigs que li arriben. Per això allarga les branques horitzontalment i produeix unes fulles adaptades a l’ombra, que són molt sensibles i primes. En aquests arbrets, sovint no es distingeix cap punta; semblen un bonsai de capçada plana.

Un dia, per fi arriba el moment. La mare s’acosta a l’edat límit o es posa malalta. Aleshores, probablement en un xàfec d’estiu, arriba l’hora de la veritat. El tronc senil no aguanta les tones de pes amb què l’aigua carrega la capçada i es trenca. Quan cau a terra, arrasa uns quants plançons. El buit que es crea a la coberta del bosc dona el tret de sortida a la resta, que ara podrà dur a terme la fotosíntesi a cor què vols. Suzanne Simard, una científica de la Universitat de la Colúmbia Britànica, va descobrir que, mentre agonitzen, els arbres mare cedeixen les seves darreres reserves als seus descendents a través de les arrels, i amb això els faciliten l’adaptació a les noves circumstàncies. Ara, la llum els obliga a modificar el metabolisme, ja que han de ser capaços de produir fulles, de resistir una llum més forta i de processar-la. Això dura entre un i tres anys. En acabat, toca afanyar-se. Tots els petits volen créixer i només continuaran participant a la carrera els que tiren amunt pel dret, sense entretenir-se pel camí. En canvi, els entremaliats que es distreuen torçant cap a l’esquerra o la dreta abans de créixer amunt, no tenen gaires possibilitats. Els companys els sobrepassen i els deixen novament en la penombra. Però ara, sota les fulletes dels que els avancen, encara estan més a les fosques que quan eren sota la mare, perquè els petits consumeixen la major part de la dèbil llum residual que penetra al bosc. Als endarrerits se’ls apaga la llum de la vida i es tornen a convertir en humus.

En el camí amunt encara els aguaiten altres perills. La llum intensa del sol estimula la fotosíntesi i impulsa el creixement dels arbres, de manera que les gemmes dels petits contenen més sucre. Abans, mentre els petits esperaven, eren estelloses i amargues, però ara són bombons deliciosos, almenys per als cabirols. Així doncs, una part dels arbres menuts són víctimes d’aquests herbívors, que amb aquest suplement calòric salven l’hivern següent. No obstant això, com que en són moltíssims, en queden suficients per continuar creixent.

També hi ha plantes que es beneficien del fet que de cop i volta hi hagi més llum en un indret, i això durarà uns anys. Per exemple, la mare-selva o lligabosc, que s’enfila per les tiges seguint el sentit de les agulles del rellotge i d’aquesta manera aprofita el creixement dels arbrets per aconseguir que a les seves flors els toqui el sol. Ara bé, a mesura que passen els anys, els seus circells es claven cada cop més a l’escorça i escanyen lentament l’arbret. Aleshores, tot és qüestió de sort. Si al cap d’un temps es tanca novament la coberta de capçades dels arbres adults i torna la foscor, la mare-selva es mor i només en queden les marques. Però si la lluminositat dura més temps, tal vegada perquè l’arbre mare era molt gros i hi ha deixat un bon forat, l’arbre jove afectat pot acabar estrangulat. I això només ens pot acontentar a nosaltres, que en podrem fabricar bastons amb la fusta.

Els que superen tots els obstacles i continuen creixent ben esvelts, s’enfrontaran a la següent prova de paciència com a molt al cap de 20 anys. És el que trigaran els arbres veïns de la mare morta a omplir el buit amb les seves branques. Ells també aprofiten l’ocasió i guanyen espai per afavorir la fotosíntesi i eixamplar la capçada. Quan la part superior s’ha cobert un altre cop de vegetació, la part de sota s’enfosqueix de nou. Els arbres joves, faigs, avets o pícees hauran de tornar a esperar fins que algun altre veí gran llanci la tovallola. Aquesta fase pot durar moltes dècades, però almenys ja està tot dat i beneït. Els que han arribat a l’estadi intermedi no rebran més amenaces de cap competidor; són els successors que es faran adults en la pròxima ocasió.

Al bosc hi ha unes normes d’etiqueta no escrites que prescriuen com han de lluir els arbres d’un bosc primari, i també què han de fer i què no poden fer. Un arbre de fronda adult i disciplinat ha de tenir un tronc recte i amb fibres uniformes a la fusta de l’interior. Les arrels s’estenen de forma simètrica cap a totes bandes i s’enfonsen molt sota terra. Les branques laterals primes de quan era jove fa temps que són mortes i s’han cobert amb escorça tendra i fusta nova, de manera que el tronc sembla una columna llarga i llisa. Dalt de tot presenta una capçada uniforme, formada per branques fermes que assenyalen amunt com fossin braços oberts alçats cap al cel. Aquesta mena d’arbre ideal pot arribar a fer-se molt vell. Les mateixes normes s’apliquen a les coníferes, tot i que les branques de la capçada poden ser perpendiculars al tronc o torçar-se lleugerament avall. Però, a què treu cap tot això? Tant valor donen a l’estètica? Malauradament, no ho sé, però hi ha un bon motiu per buscar aquest aspecte ideal: l’estabilitat. Les grans capçades dels arbres adults estan sotmeses a vents forts, a xàfecs intensos i al pes feixuc de la neu. Aquestes forces s’han d’esmorteir i s’han de dirigir a través del tronc cap a les arrels, que en suporten la major part i eviten que l’arbre caigui. Per això s’aferren a la terra i als rocs. La violència d’un vendaval pot empènyer la base del tronc amb una força equivalent a 200 tones. 9 Si a l’arbre hi ha un punt dèbil, el tronc s’esquerda i, en el pitjor dels casos, es trenca i també cau tota la capçada. Els arbres uniformes esmorteeixen la força de l’impacte de manera uniforme, ja que la dirigeixen i distribueixen per tot el cos.

Entretant, els que no compleixen les normes d’etiqueta tenen problemes. Per exemple, si tenen un tronc corbat, patiran molèsties fins i tot en estat de repòs, ja que l’enorme pes de la capçada no es reparteix per tot el diàmetre del tronc i acaba pressionant la fusta d’un costat. Aleshores, l’arbre ha de reforçar aquest punt per no doblegar-se. Això s’observa sobretot en la formació d’uns anells de creixement anual foscos (s’hi ha acumulat menys aire i més substàncies). Encara és pitjor en el cas dels arbres bifurcats. Es tracta d’exemplars amb un tronc que es bifurca en un punt determinat i, a partir d’aquí, creix dividit en dos, cadascun amb la seva pròpia capçada. Quan bufa un vent intens, les dues parts es belluguen d’un costat a l’altre de manera diferent i castiguen amb força el punt on comença la bifurcació. Si la zona d’encreuament té forma de diapasó o d’U, normalment no passa res. Però si té forma de V, l’inici de la bifurcació presenta un angle molt agut i es pot produir una esquerda en el punt on el tronc es divideix en dos. Això és molt dolorós i l’arbre forma unes protuberàncies gruixudes de fusta per evitar que l’esquerda s’obri encara més. En la majoria dels casos, aquesta tàctica no serveix de res i de la fissura raja contínuament un líquid que els bacteris han tornat negrós. Per acabar-ho d’adobar, l’aigua s’hi acumula, penetra dins l’esquerda i afavoreix la putrefacció. Per això molts arbres bifurcats s’acaben trencant i només en queda la meitat més estable. Aquest mig arbre pot viure encara unes quantes dècades, però no gaire més. L’enorme ferida oberta no cicatritza mai i els fongs el devoren lentament per dins.