Peter Wohlleben - La vida secreta dels arbres

pedres van revelar ràpidament una imatge lògica, ja que estaven situades formant un cercle d’un metre i mig de diàmetre. Eren les restes d’una soca enorme i antiquíssima. Només en quedava la part exterior; la part interior s’havia podrit feia temps i s’havia convertit en humus, un indici clar que el tronc havia caigut feia 400 o 500 anys. Però, com s’havien mantingut vives tant temps? Les cèl·lules consumeixen nutrients en forma de sucre, han de respirar i han de créixer almenys una mica. I això és impossible sense fulles i, per tant, sense fotosíntesi. Cap ésser d’aquest planeta suporta segles de dejuni, i això inclou també les restes d’un arbre o, almenys, les soques que s’han d’espavilar pel seu compte. Tot i així, aquell cas era diferent: la soca rebia ajuda dels arbres veïns a través de les arrels que es connecten en alguns casos mitjançant fongs que els envolten les puntes amb les seves ramificacions i les ajuden a intercanviar-se substàncies nutritives, i en altres casos mitjançant adhesions directes. No vaig poder esbrinar com funcionava en aquell cas perquè no volia fer malbé la vella soca foradant-la. Però era evident que els faigs del voltant li bombejaven una solució de sucre per mantenir-la viva. El fet que els arbres s’uneixen per les arrels es pot observar a vegades en els marges dels camins. La pluja arrossega la terra i deixa al descobert la xarxa subterrània. Uns científics van descobrir als boscos de la serralada de Harz que la majoria dels individus de la mateixa espècie es connecten a través d’un sistema d’arrels entrellaçades. Pel que sembla, l’intercanvi de nutrients, és a dir, l’ajuda entre veïns en cas de necessitat, és la norma. Això va permetre confirmar que els boscos són superorganismes, és a dir, formen estructures similars a un formiguer.

Evidentment, també ens podríem preguntar si les arrels dels arbres no creixen sense solta ni volta pel sòl i només s’uneixen quan hi troben un congènere. Després intercanviarien nutrients per força, construirien una mena de comunitat i tot el que rebrien i donarien seria fruit de la casualitat. Aleshores, la bonica imatge d’una ajuda activa seria reemplaçada pel principi de l’atzar, encara que aquests mecanismes també oferirien avantatges a l’ecosistema del bosc. Però, com constata Massimo Maffei, de la Universitat de Torí, a la revista Max Planck Forschung (3/2007, p. 65), la natura no funciona d’una manera tan simple: les plantes i, per tant, també els arbres, distingeixen molt bé les seves arrels de les d’arbres d’altres espècies i fins i tot de les d’altres exemplars de la seva mateixa espècie.

Ara bé, per què els arbres són éssers socials? Per què comparteixen els aliments amb els seus congèneres i peixen els seus competidors? Els motius són els mateixos que trobem a les societats humanes: la unió fa la força. Un arbre no és un bosc, no pot crear un clima local equilibrat i està sotmès al vent i a la meteorologia. En canvi, molts arbres junts creen un ecosistema que suavitza la calor i el fred extrems, emmagatzema força aigua i genera un aire molt humit. En aquest entorn viuen protegits i poden arribar a fer-se molts vells, per això s’ha de mantenir la comunitat costi el que costi. Si tots els exemplars s’ocupessin tan sols de si mateixos, alguns no arribarien a la vellesa. Les morts constants provocarien grans buits a la coberta arbòria, amb la qual cosa les tempestes hi penetrarien més fàcilment i encara caurien més arbres. La calor de l’estiu arribaria fins al sòl i l’assecaria. Tots patirien.

Així doncs, tots els arbres són valuosos per a la comunitat i mereixen viure el màxim temps possible. Per tant, també s’ha d’ajudar els exemplars malalts i se’ls ha de subministrar nutrients fins que es recuperin. La pròxima vegada potser serà al revés i l’arbre que ha prestat ajuda necessitarà suport. Els faigs gruixuts i platejats, que es comporten d’aquesta manera, em recorden una bandada d’elefants que es cuiden entre tots, ajuden els malats i els dèbils a avançar i només a contracor deixen enrere els morts.

Tots els arbres formen part de la comunitat, però a diferent escala. Normalment, les soques es podreixen i desapareixen al cap d’unes dècades (això vol dir molt ràpid per a un arbre), convertits en humus. Molt pocs exemplars es mantenen vius durant segles com la pedra coberta de molsa que he descrit abans. Què motiva aquestes diferències? Hi ha arbres de primera i de segona classe? Fa l’efecte que sí, tot i que el terme classe no és gaire adient en aquest cas. El que determina la disposició a ajudar els companys és més aviat el grau de vinculació o, potser fins i tot, d’afecte. Si n’observeu les capçades, ho entendreu. Un arbre qualsevol allarga les branques fins que xoquen amb les puntes de les branques d’un altre arbre de la mateixa alçada. No pot anar més enllà perquè l’espai aeri o, millor dit, lumínic, ja està ocupat. Tot i així, les reforça i sembla que allà dalt hi hagi una autèntica baralla. En canvi, les parelles de bons amics vigilen des del principi per no formar branques massa gruixudes cap a l’altre. No es volen prendre res i per això només reforcen la capçada cap enfora, cap els que no són amics . Aquestes parelles estan tan unides per les arrels que a vegades tots dos moren junts.

Normalment, aquestes amistats que fins i tot tenen cura de les soques només es troben en els boscos naturals. No sé si ho fan totes les espècies, però jo he vist soques vives d’arbres talats, a més d’entre faigs, entre roures i avets blancs, roigs i de Douglas. No obstant això, en els terrenys forestals repoblats, com són gairebé tots els boscos de coníferes de l’Europa central, tenen un comportament més individualista, com els arbres que veurem en el capítol «Nens del carrer». Quan els trasplanten, se’ls deterioren les arrels i sembla impossible que es puguin ajuntar per formar una xarxa. Els exemplars d’aquests boscos acostumen a actuar com a arbres solitaris i ho tenen força complicat. Amb tot, en la majoria dels casos no arriben a vells perquè, depenent de l’espècie, es considera que als cent anys ja es poden talar.

Segons els diccionaris, el llenguatge és la capacitat humana d’expressar-se. Segons aquesta definició, només nosaltres som capaços de parlar, ja que el concepte es limita a la nostra espècie. Però, no seria interessant saber si els arbres també en són capaços? Però, com ho farien? No se’ls sent pas, són totalment silenciosos. El soroll de les branques tocades pel vent i el murmuri de les fulles són accions passives, els arbres no hi intervenen. No obstant això, es fan sentir d’una altra manera: a través de substàncies aromàtiques. Olors com a mitjà d’expressió? Bé, els humans també en fem servir, o potser no ens posem desodorant i ens perfumem? I encara que no en fem servir, la nostra olor arriba al subconscient i al conscient d’altres persones. Hi ha gent que ens atrau moltíssim amb la seva olor i d’altra que ens provoca rebuig. Segons els científics, les feromones que conté la suor són decisives a l’hora de triar parella per tenir descendència. Per tant, practiquem un llenguatge odorífer secret que els arbres també dominen, com es va observar a les sabanes d’Àfrica ja fa quatre dècades. Allà, les girafes mengen fulles d’acàcia, cosa que als arbres no els agrada gens. Aleshores, en tan sols uns minuts, les acàcies acumulen substàncies tòxiques a les fulles per alliberar-se’n. La girafes ho saben i es traslladen als arbres del costat. Segur? Doncs no, en deixen uns quants de banda i no reprenen l’àpat fins que no són a uns 100 metres de distància. El motiu és sorprenent: l’acàcia afectada desprèn un gas d’advertència (en aquest cas, etilè) que indica als seus congèneres del voltant que venen mal dades. Aleshores, tots els exemplars que reben l’avís es preparen acumulant toxines. Les girafes coneixen el joc i es desplacen una mica més lluny a través de la sabana, on trobaran arbres desprevinguts. O bé feinegen contra el vent perquè els missatges odorífers es propaguen per l’aire. D’aquesta manera, avançant contra el vent, aviat troben acàcies que no s’han assabentat de la seva presència. Aquests processos també tenen lloc en els nostres boscos. Els faigs, els avets roigs o els roures, tots perceben dolorosament les queixalades. Quan una eruga els rosega, el teixit que envolta la lesió canvia i envia també un senyal elèctric, igual que el cos humà quan rep una ferida. No obstant això, aquesta descàrrega no s’estén en mil·lèsimes de segons com en el nostre cas, sinó a tan sols un centímetre per minut. Així doncs, transcorre una hora fins que les substàncies defensives s’acumulen a les fulles i els esguerren l’àpat als paràsits. 1 Els arbres són lents i, pel que sembla, aquesta és la seva velocitat màxima fins i tot davant d’un perill. Malgrat la lentitud, les diferents parts del cos d’un arbre no funcionen de manera aïllada. Per exemple, si les arrels s’enfronten a alguna dificultat, la informació es propaga per tot l’arbre. Això pot provocar que les fulles emetin substàncies odoríferes, però no de qualsevol tipus, sinó fetes a mida de l’objectiu corresponent. Aquesta facultat també els ajudarà a combatre l’atac els dies següents, ja que reconeixen algunes espècies d’insectes que els malmeten. Cada espècie té un tipus de saliva específic i fàcilment catalogable, de manera que, mitjançant substàncies que fan d’esquer, els arbres atrauen la mena de depredadors que els ajudarà a desfer-se de la plaga. Per exemple, els oms i els pins envien missatges a les petites vespes 2 que ponen ous dins les erugues que mengen fulles. Després, les larves de les vespes es desenvolupen devorant de mica en mica per dintre les erugues, una mort gens agradable. Però, d’aquesta manera, els arbres s’alliberen dels molestos paràsits i poden continuar creixent sans i estalvis. Per cert, el fet que els arbres en reconeguin la saliva demostra que també han de tenir sentit del gust.

Читать дальше