Mercè Foradada - L'amor quiet

Al cap de menys d’una setmana es produeix aquest senyal-bandera blanca, ja que ens consta que l’Alejandro i la María parlen —al Liceu, al Teatre?— i, sens dubte, amb molta discreció. Tot seguit, ell es planta a casa d’ella, o a l’editorial de la qual és copropietari el senyor Simón, per a la primera i temuda entrevista amb el futur sogre.

Ve aleshores una segona carta de l’Alejandro, sense data, on informa la María de les sensacions de l’entrevista. Li diu que encara no es pot fer un judici del seu resultat, però que està molt angoixat i insegur, que ha quedat molt impressionat per la conversa i té por d’haver semblat molt poc comunicatiu i haver causat, davant d’aquell impressionant prohom barceloní, una pobríssima impressió. Amb tot, ha intuït que, com que el pare estima molt la seva filla, es prendrà l’assumpte de manera molt conscienciosa. Vol confiar que la bondat dels seus papàs i el gran amor que li tenen els guiaran cap a una solució favorable. Està impacient i esperançat, però tem la demora en la resposta.

Onze dies després de la primera, el 18 d’abril, arriba la tercera carta de l’Alejandro, amb paper del consolat del Paraguai i una salutació més propera: La meva estimada María. Angoixat i ansiós per la resposta del «sogre», li proposa una cita.

Tindr ia una gran alegr ia de poder parlar llargament amb vostè. Si no estic mal informat, sé q ue alguns d iu menges va vostè a la missa de v ui t o de dos q ua rts de n ou a la Concepc ió ; el proper d ia jo hi seré, de v ui t a n ou i, si vostè hi és, procuraré parlar-li. Si no pot ser, comuniq ui ’m si us pl au la seva opin ió d’una manera o altra (Barcelona, 18/4/1913).

I la María l’hi comunica, amb una targeta gran amb un viu blau cel i una il·lustració molt delicada —el bust d’una dona amb un barret ple de flors i un altre pom a la mà— emmarcada dins d’un oval amb una mica de relleu. Tot del més pur estil modernista. És la primera carta que la María adreça a l’Alejandro —abans, però, ha fet arribar una targeta a la Cora, que exerceix d’alcavota, no fos cas que aquell eixelebrat la comprometés: Estimada Cora. Dig ue s al t eu germà Alejandro q ue estig ui tranq ui l, q ue ting ui una mica de paciènc ia , q ue espero q ue tot anirà bé. Saluda’l afect uo sament de part meva. Ad eu , rep besos afect uo sos de la teva amiga q ue t’estima. M. de las Mercedes Simón y Bach — i li confessa que li costa molt d’adreçar-li aquelles línies: […] pot cr eu re q ue m’ha costat molt de decidir-me, perquè sempre hav ia dit q ue no escr iu r ia m ai a ningú sense q ue ho sabessin els m eu s papàs; però tinc plena conf ia nça en vostè i per ai xò m’he decidit a fer-ho (Barcelona, 19/4/1913).

Unes línies després, la María li insisteix que estigui tranquil, que creu que tot anirà bé, que només és qüestió d’uns dies de paciència, i li comunica que és impossible que es trobin a la Concepció perquè hi va amb la mamà i les germanes, i si els arribessin a veure i se n’assabentessin els pares es disgustarien molt. Compensa la negativa amb un comiat tranquil·litzador, que devia sonar a música celestial a les orelles del jove angoixat.

També crec q ue vostè desitjar ia saber si sento carinyo per vostè, i li puc dir, Alejandro, q ue el d ia en què li v ai g parlar em va ser vostè molt agradable i q ue ara cada d ia sento més carinyo cap a vostè. Pot comptar sempre amb el carinyo sincer de la María (Barcelona, 19/4/1913).

Al correu següent, hi ha la resposta eufòrica de l’Alejandro, que ha tingut un dissabte «de glòria».

És impossible q ue vostè es figuri com de feliç soc des de dissabte. Sense recordar-me del q ue ha de venir, q ue espero febrilment per part meva, em passo el temps projectant i som ia nt en la nostra felicitat, q ue amb el m eu entus ia sme ja considero segura (Barcelona, 21/4/1913).

La glòria ha vingut donada per la reiteració d’haver-la vist tres vegades, malgrat que encara no tenen el permís de parlar-se: al migdia sortint de casa d’un amic comú, a la tarda passejant i a la nit al Liceu, on ha sentit un benestar que compensa les males estones passades en nits anteriors. Amb tot, la felicitat el desborda.

María, estic encantat de la vida, potser exageradament, perquè de vegades he de recriminar-me a mi mat ei x, ja q ue em poso com un nen de content. És tanta la meva satisfacc ió q ue em sembla q ue tot i tothom en participa. Em passar ia el temps parlant de vostè, però, com q ue ai xò per ara no pot ser, fujo de totes les company ie s (Barcelona, 21/4/1913).

En resposta —novament tria el format de la targeta gran, que té el mateix viu blau cel i l’oval amb il·lustració modernista d’una altra dama, aquest cop embolcallada en pells i plomes—, la María li comunica la bona nova: el seu pare li acaba d’anunciar que ja pot escriure a la Cora per dir-li que avisi el seu germà, i que li faci saber que l’espera al despatx per donar-li una resposta, que s’imagina que serà bona.

Li escric aq ue stes lín ie s boja d’alegr ia i espero q ue a vostè, q ua n les lleg ei xi, també li passi ig ua l. A mi també em passa com a vostè, tinc una alegr ia i una satisfacc ió q ue no hav ia experimentat m ai , i és d’esperar q ue ai xò anirà en au gment (Barcelona, 22/4/1913).

Aquesta alegria desbordant fins i tot l’ha dut a escriure-li ella mateixa, tot i que li prega que faci veure que ha estat citat a través de la Cora. Tot seguit, l’insta que passi aquella mateixa tarda pel despatx.

L’última carta d’aquest primer període, s’entén que amb un permís força restrictiu, l’envia l’Alejandro a la María el 28 d’abril, només vint-i-un dies després de la primera i tímida aproximació. És la carta de la impaciència, de la frisança per allò que ja es pensa que s’està tocant amb els dits però que no s’arriba a abastar.

Excedint-me una mica del permís concedit pel s eu papà, li env io aq ue stes lín ie s amb el convenciment q ue si ell se n’assabenta perdonarà la meva falta (Barcelona, 28/4/1913).

Són quarts de dotze de la nit i es troba abatut perquè l’ha buscat arreu i no l’ha pogut trobar. A més, el dia anterior gairebé no han tingut ocasió de parlar, amb tantes coses que tenia per dir-li.

En canvi, em va agradar molt conversar amb la seva mamà , del tracte i l’afabilitat de la q ua l v ai g q ue dar encantat; i d’ ai xò q ue li dic en pot prendre una part vostè, ja q ue estic convençut q ue és el s eu mat ei x retrat (Barcelona, 28/4/1913).

L’Alejandro, sorprès per la pròpia impaciència, ja que sempre s’ha enorgullit de la seva impassibilitat i sang freda, reconeix que viu en un estrany neguit.

Estimada María, tinc tantes ganes q ue tot estig ui arreglat de forma q ue ens pug ue m v eu re cada d ia , q ue em sembla q ue si depengués de mi far ia els d ie s de q ua tre hores i els mesos de v ui t d ie s (Barcelona, 28/4/1913).