Mercè Foradada - L'amor quiet

Perquè que Ella tenia mala peça al teler era evident i tothom ho havia hagut d’admetre, però, tan aviat… Com uns ximples havien confiat que la pròrroga incerta que els havien promès s’allargaria més enllà, i tot d’una… Ja feia gairebé tres anys que la sang se li aclaria, segons l’expressió que havien sentit a una auxiliar en un dels primers ingressos a l’hospital comarcal i, encara que les diverses químios i el trasplantament de medul·la li havien concedit aquell llarg respir i, amb intermitències, una acceptable qualitat de vida, sempre havien sabut que es tractava d’això, d’una treva preciosa, però que la sentència era en ferm. El que no s’esperaven és que s’hagués de complir en menys d’una setmana i que arribés de la mà d’un simple refredat, començat com tants d’altres amb quatre esternuts i una mica de picor al coll.

Ell sembla cansat de repetir, per enèsima vegada, el relat de les corredisses finals:

—Jo tornava del mercat i Ella mateixa em va dir que no tanqués el cotxe, que havíem d’anar a l’hospital perquè li semblava que li faltava l’aire i que, de tan cansada, no tenia força ni per respirar. Al cotxe va tancar els ulls i vaig pensar que dormia, però a urgències ja hi va arribar inconscient… No, és clar, això ens consola: tot fa pensar que no va patir gaire, al final.

Quan pot penjar, després d’agrair unes inútils, repetitives i ben intencionades paraules de consol, s’eixuga els ulls d’una manotada amb un tros de paper de cuina que du sempre a la butxaca del polar. I això que Ell no n’ha estat mai gaire, de plorar.

«Pobret meu! Com em dol haver-te deixat desemparat, així, tan de cop! Tantes il·lusions que ens fèiem que hi estàvem preparats, gairebé que ho controlàvem tot. Tant que ens entrenàvem a viure el dia a dia, ja abans de posar-me malalta, perquè crèiem que això ens prepararia pel que pogués arribar. Que burros!».

Perquè s’havien esforçat, realment, i des de feia molt de temps. Des que s’havien instal·lat a la caseta dels seus somnis, feia un grapat d’anys, havien aplicat els cinc sentits i tota la intel·ligència i dedicació a viure l’instant, mirant d’extreure’n tot el suc i de paladejar-lo amb consciència plena. Passaven pels mals tragos, d’aquells petits o no tan petits glops de fel que la vida no estalvia mai, amb l’impermeable cordat, el pas accelerat i la vista fixada al davant, on segur que acabaria sortint el sol. S’hi esforçaven, i havien arribat a creure que eren uns experts en allò tan tòpic de «gaudir de l’instant». I ho volien així no només perquè tenien plena consciència que es feien, que ja eren, grans, i que el camí del davant era descaradament més curt que el que havien deixat enrere, sinó perquè ja havien viscut el que era perdre’s, i en aquesta segona oportunitat volien fruir del que la vida els servia, amb una entrega total.

Perquè qualsevol dia de la setmana, una volteta en bici —calia que no fes gaire fred, ni vent, ni que estiguessin refredats, ni tenir algun encàrrec o obligació urgent…—, o un vermut al bar de la plaça, o l’estona de lectura a les gandules entre sol i ombra al racó de la mimosa, o una estúpida sessió de tele, o l’espera de la millor sèrie al sofà de les migdiades, o el dia que fins i tot es veien amb cor de…, qualsevol cosa que poguessin compartir era viscuda amb la consciència del seu valor, amb el convenciment que allò era exactament el que volien: un regal que no duraria sempre però que en aquell moment era real.

Avui, Ella se n’alegra i agraeix aquell carpe d ie m viscut i practicat amb dedicació. Ja no els hi podrà prendre ningú, malgrat que des de l’Enllà no pugui percebre el perfum de la felicitat passada, ni que a Ell sembli servir-li de gaire consol.

El nota tan cansat! No ha tornat a encendre la tele després de la conversa amb la Conxita, i seu desmantellat com si un pes insuportable l’aclaparés i l’esclafés contra el sofà. Ha posat els peus a la tauleta, sobre la mateixa revista que va agafar fa dies per no tacar-la —no veu que té el coixí pla que Ella li havia comprat per evitar la típica revista, just a la butaca del costat?—, i abandona les mans quietes a banda i banda del cos.

«Déu, ho donaria tot per poder agafar-te una mà i acaronar-te-la entre les meves. Poc, perquè de seguida te’n desfaries com sempre. Però almenys la tindria: premuda, calenta, viva. Sentir-te i que em sentissis. Treure’t d’aquest pou de solitud que t’ha engolit i que m’engoleix».

Mi querida María /

Querido Alejandro

De su b ue n corazón espero benevolenc ia para mi osadía, rogándole acepte la demostrac ió n de mi más profunda, así como sincera, admirac ió n y simpatía (Barcelona, 7/4/1913).

primer sobre

L’aproximació i el prometatge

Tots els d ie s a tres q ua rts de tres passo davant de casa seva, i el fet q ue algun d ia tingués la satisfacc ió de v eu re-la a vostè ser ia el permís per r ea litzar aq ue st acte esperat per mi des de fa molt de temps (Barcelona, 7/4/1913).

Aquell acte tan esperat des de fa temps és acostar-se a parlar-li, amb la intenció de començar una relació formal.

Li escriu d’amagat, és clar, tractant-la de vostè i en castellà, perquè qui s’atreveix a fer-ho en català, l’any 1913, a la Barcelona de l’alta burgesia? Una altra cosa serà com li parlarà, però a això encara no hi han arribat.

Com i de què es coneixen María Simón i Alejandro Morillo? Tot sembla indicar que ha estat a través de les germanes d’ell, la Cora i la Mercedes, també amigues de la María, i perquè ja s’han vist algunes vegades al Liceu. De lluny, però. Ella s’ha fixat en aquell jove pels seus ulls tristos; ell l’ha observada, funció rere funció, sense gosar aproximar-s’hi.

Mesos després, amb una confiança ja força consolidada, l’Alejandro li escriu:

Poses moltes pretens io ns amb el q ue vas fer de decidir-te tan de pressa, però h au r ie s de confessar q ue si vas obrar ai xí va ser per por q ue aq ue ll jove dels ulls tristos al Lic eu no fes cap tonter ia i et comprometés. Però no t’enfadis perquè encara q ue ho creg ui ai xí també crec q ue cada d ia estàs més contenta de la teva decis ió i pensant-ho em poso molt orgullós (Barcelona, 30/8/1913).

Entremig s’han intercanviat un centenar de cartes, que segurament han alegrat aquells ulls tristos que la María havia volgut emparar. Les vuit primeres, totes del mes d’abril, són notes de contraban, on encara es tracten de vostè, dominades a parts iguals per la il·lusió, la por, els nervis i les incerteses.

A vostè li he de dir q ue , en donar els primers passos després d’un any i mig de reflex ió , l’únic q ue em pr eo cupava era el carinyo q ue en vostè pogués despertar. Comptant-hi, estic decidit a tot perquè, malgrat la diferènc ia q ue hi ha entre vostè i jo, tinc pr ou i em v ei g pr ou capaç per fer q ue vostè i jo pug ue m ser molt feliços sense comptar amb ningú (Barcelona, 18/4/1913).

Uns primers passos que s’han produït amb celeritat, sens dubte, i que han passat per la temuda conversa amb el pare de la María, senyor absolut de la clau que pot obrir la porta a una primera aproximació.

La seqüència podria haver estat aquesta:

El 7 d’abril de 1913, l’Alejandro fa arribar una carta a la María —segurament a través de la seva germana Cora—, on després de disculpar-se per fer-ho per aquell mitjà, tot i que el seu ànim no és amagar res, afirma que encara seria més contrari al seu caràcter seguir esperant una oportunitat per parlar-li, sense saber si a ella li podria resultar impertinent, i li demana el senyal d’aquella discreta compareixença al jardí.