Jamaica Kincaid - Autobiografia de la meva mare

Qui era el meu pare? No vull dir només qui havia estat per a mi, la seva filla... sinó: qui era? Era un policia, però no un policia normal i corrent; inspirava molta més por del que s’hauria esperat d’una persona de la seva categoria. Citava gent, homes, a casa seva, al lloc on vivia amb la seva família —aquella entitat de la qual llavors jo n’era membre, més o menys—, i els feia esperar hores i hores; de vegades ni els rebia. En alguna ocasió l’esperaven asseguts en una pedra passat el portal del pati, en d’altres, passejant-se amunt i avall, cap a dins i cap a fora del pati, i amb això feien grinyolar la porta, cosa que molestava la seva dona; ella sortia i els deia coses grolleres, els tractava amb una mala educació que no tenia punt de comparació amb la molèstia que podia causar el grinyol del portal. Aquella gent s’esperava sense queixar-se, s’adormien drets, s’adormien asseguts a terra, les mosques els xuclaven la saliva que els sortia de la comissura dels llavis, de la boca oberta... s’esperaven i quan a la fi ell no compareixia, se’n tornaven i venien altre cop l’endemà amb l’esperança de veure’l; de vegades ho aconseguien, d’altres no. Ell no patia cap conseqüència d’aquella manera de fer; tractava la gent així i ja està. Li era igual, almenys això és el que jo creia al principi, però no li era igual; aquell sistema de fer patir la gent era molt calculat; formava part del tarannà de l’illa, una cosa que perpetuava el patiment.

A l’època que vaig anar a viure amb ell feia poc que dominava la màscara que li havia de fer de rostre durant la resta de la vida: la pell tibant, els ulls empetitits i endinsats com si se li n’haguessin anat cap al fons del cap, de manera que era impossible de copsar-ne la més mínima expressió, els llavis oberts en un somriure. Per l’aspecte semblava digne de confiança. Sempre portava la roba neta i planxada, sense ni una taca. No li agradava que ningú el conegués bé; mirava de no menjar mai davant de forasters o de persones que li tenien por.

Qui era? M’ho he preguntat sempre, fins avui. Qui era? Un home alt; pèl de panotxa; d’ulls grisos. La seva dona, aquella amb qui es va casar després que es morís la meva mare en donar-me a llum, era filla única d’un lladre, d’un home que conreava plàtans, cafè i cacau en unes de les terres de la seva propietat (solia vendre el producte a un europeu, que l’exportava). Va arribar al matrimoni sense dot, però el seu pare va proporcionar al meu molts contactes. Junts van comprar terres d’altra gent, van dividir els guanys de manera satisfactòria per a tots dos, no es van barallar mai, i això que no semblava que fossin gaire amics; el meu pare no en tenia pas, d’amics. No tinc ni idea de quan havia conegut la filla d’aquell seu soci ocasional en qüestions delictives. Tant podia ser en una nit estrellada com en una nit sense llum, en un dia de sol radiant o d’una claror tan minsa que fes tristesa de viure i tot. Ni ho sé ni tinc ganes de descobrir-ho. Ella tenia una veu aspra i abrandada; suposant que hi hagués una llengua que li pogués haver donat un toc musical, d’invitació al desig, jo no l’he sentit a parlar mai.

En aquella època, el meu pare em devia estimar, però no m’ho va dir mai. No vaig sentir que digués ni un sol cop paraules d’aquestes a ningú. Volia que jo continués a l’escola, mirava d’assegurar-se que ho fes, però no sé per què. Volia que hi anés més temps que la majoria de nenes. Hi vaig anar fins que ja n’havia fet tretze. Ningú no em va dir què havia de fer després. Era un gran sacrifici allò d’enviar-me a l’escola, ja que, tal com es cuidava d’insistir sovint la seva dona, jo hauria fet molt més servei a casa. Ell em portava llibres perquè llegís. Me’n va portar un sobre la vida de John Wesley, i mentre el llegia, pensava què podia tenir a veure amb mi la vida d’un home amb tant de desgavell espiritual i tanta devoció. El meu pare es va fer metodista, anava a l’església cada diumenge; ensenyava catecisme. Com més robava, més diners tenia i més sovint anava a l’església; però no es tracta pas d’un cas únic. I com més ric es feia, més bé se li adaptava la màscara al rostre, fins al punt que ja ni recordo l’aspecte que tenia quan l’havia conegut tant de temps enrere, abans que me n’anés a viure amb ell. De manera que la meva mare i el meu pare constituïen un misteri per a mi: l’una perquè era morta, l’altre, pel laberint que venia a ser la vida que feia; a ella, no l’havia vist mai, a ell, el veia constantment.

El món que vaig anar coneixent era ple de perills i de traïdoria, però no em feia por, ni tampoc em va fer ser prudent. No era pas indiferent als perills que em feia córrer la dona del meu pare, com tampoc no ho era als perills que ella considerava que li plantejava la meva presència. Així doncs, a la casa del meu pare, que era casa d’ella, mirava d’envoltar-me d’una atmosfera d’excuses. De fet, no hi havia res que em sabés greu, jo no havia fet res que, ni de manera deliberada ni de manera accidental, justifiqués demanar perdó, però aquella actitud era una arma: una manera de desviar l’atenció d’ella cap a mi, de convence-la que jo era una nena desgraciada i ignorant. No m’agradava ella, no li desitjava la mort, l’únic que volia era que em deixés tranquil·la. Havia d’anar molt amb compte de fins a quin punt portava aquella actitud virtuosa perquè no volia inspirar simpatia a ningú més, i molt menys al meu pare, perquè pensava que això li despertaria la gelosia. També tenia una versió d’aquesta virtut que m’enduia cada dia a l’escola per als mestres. Amb ells feia de nena tranquil·la i estudiosa; em mostrava modesta, és a dir, els feia veure que no tenia cap interès pel món del meu cos o del cos de qualsevol altre. Aquella exigència esgotadora era una més de totes les que se m’exigien pel sol fet de ser noia. Des del moment que posava el peu a terra a primera hora del matí fins que la foscor de la nit em tornava a embolcallar, tramava una pila d’enganys i traïdories per als altres, encara que jo sabia perfectament qui era.

Ajaguda al llit de nit, parava l’orella als sons de dins i de fora de la casa, els anava identificant i destriava els reals dels irreals: havia de distingir si els xisclets que entrecreuaven la nit, que feien caure la foscor a la terra com si fossin una multitud de cintes, eren xisclets de ratapinyades o d’algú que hagués adoptat la forma d’una ratapinyada; si el so del batement d’ales en aquell espai tan buit de llum venia d’un ocell o d’algú que hagués adoptat la forma d’un ocell. El so del portal era el del meu pare que tornava, molt després que la quietud del son s’hagués apoderat de gran part de la casa, amb pas furtiu però segur, que travessava el pati, que pujava l’escala; la mà que obria la porta de casa seva, que la tornava a tancar un cop a dins, que posava la barra per afermar-la i es dirigia cap a l’altra part de la casa; mai no menjava res quan tornava a altes hores. Després sentia amb tota la claredat el so del mar de nit, de vegades un sacseig suau, un clapoteig d’onades contra les pedres negres de la riba, d’altres, la fúria de l’aigua que bull en una caldera col·locada en desequilibri damunt d’un gran foc. I en ocasions, quan la nit era del tot silenciosa i negra, sentia, a fora, el llarg sospir d’algú en el seu trànsit cap a l’eternitat; i això era el que alterava més la pau de tot el que era real: els gossos adormits a les cases, les gallines als arbres, els mateixos arbres en el seu moviment, però no era una agitació que pogués fer pensar que es podien desarrelar, sinó un bellugueig com si volguessin fugir. I si parava l’orella altre cop, sentia el so dels que s’arrossegaven amb la panxa, dels que tenien fiblons enverinats, dels que portaven la metzina mortal a la saliva; sentia els que caçaven, els caçats, el crit llastimós dels petits a punt que els devoressin, seguit del so de satisfacció dels qui els devoraven: tot això és el que sentia nit rere nit, un dia i un altre. I no s’acabava fins que no m’havia recorregut tot el cos amb les mans amb tendres carícies, per deturar-me al punt suau i humit d’entre les cuixes, quan se m’escapava dels llavis l’exhalació del sospir de plaer que ningú no havia de sentir.