Jamaica Kincaid - Autobiografia de la meva mare

Escrivia aquelles cartes sense intenció d’enviar-les al meu pare. No sabia com es feia això d’enviar-les. Les plegava d’una manera que si algú les hagués estripat n’haurien quedat vuit quadradets. Allò no tenia cap significat misteriós, simplement ho feia per fer-les encaixar bé a sota d’una pedra gran que hi havia abans d’arribar al portal de l’escola. Cada dia, quan en sortia, hi amagava la carta que havia escrit al meu pare. Les escrivia d’amagat, durant el poc temps que teníem d’esbarjo o quan havia acabat la feina i ningú se n’adonava. Feia veure que estava immersa en la tasca que tocava i em posava a escriure al meu pare.

Aquell petit clam de socors no em mitigava pas a l’acte el malestar. Era conscient de la meva pròpia desgràcia, però el fet que es pogués alleujar —que em pogués canviar la vida, que poguessin canviar les circumstàncies— ni se m’havia acudit.

Les cartes no es van pas mantenir com un secret. Un nen que es deia Roman m’havia vist com les deixava allí d’amagat i, sense que jo ho veiés, les havia agafat. No li van despertar cap mena de simpatia, ni llàstima; tenia destrossat l’instint de protecció dels febles. Va portar les cartes a la mestra. En una deia al meu pare: «Tothom m’odia, l’únic que m’estima ets tu», però de fet no les havia escrit amb la intenció de fer-les arribar al meu pare, i si algú m’hagués preguntat si creia que tothom m’odiava, que el meu pare era l’únic que m’estimava, no hagués sabut què respondre. Però la reacció de la mestra a les cartes, als gargots aquells, va resultar tonificant. Va donar per fet que «tothom» es referia a ella i només a ella. Va dir que aquelles paraules eren mentides, que eren calúmnies, que s’avergonyia de mi i que no em tenia pas por. M’ho va dir davant de tots els altres alumnes de l’escola. Em van considerar humiliada i es van alegrar de veure’m tan denigrada. Jo no m’hi sentia pas, d’humiliada. Experimentava un sentiment. Veia que la mestra tenia les dents tortes i esgrogueïdes i pensava com podia ser que li haguessin quedat així. Unes mitges llunes de suor considerables li tacaven les cises del vestit, cosa que em va fer pensar si, quan em fes dona, jo també suaria tant i quina olor faria la suor. Darrere de l’espatlla de la mestra, a la paret, hi havia una aranya grossa que traginava el sac d’ous, i em van venir ganes d’acostar-m’hi i aixafar-la amb el palmell de la mà perquè no sabia si era de la mateixa espècie, o de la família, d’una que m’havia xuclat la saliva de la comissura del llavi la nit anterior, abans que m’adormís, i m’hi havia deixat tres picades petites però doloroses. A fora queia un xim-xim que se sentia al sostre de llautó.

La mestra va enviar les cartes al meu pare per demostrar-me que tenia la consciència tranquil·la. Li va dir que jo havia interpretat les reprovacions, fetes per l’amor que em professava, com a expressions d’odi, cosa que demostrava que jo pecava d’orgull. Deia que esperava que arribés a comprendre la diferència entre els dos sentiments: l’amor i l’odi. Encara avui intento en va establir la diferència entre l’un i l’altre, i no ho aconsegueixo, perquè tenen una imatge molt semblant. Quan em va dir allò, me la vaig mirar bé per intentar determinar si era veritat que m’estimava, i si aquelles paraules, que sovint més aviat semblaven un reguitzell de cops, de fet eren una expressió d’amor. La cara no em va pas semblar amorosa, és clar que potser em vaig equivocar: potser era massa jove per jutjar, massa jove per saber-ho.

No vaig pas entendre a l’acte el que havia passat, el que havia fet: de manera inconscient, sense pensar-hi gaire, fent servir unes quantes paraules, havia canviat la situació, potser fins i tot havia salvat la vida. Això de parlar de la meva situació, d’explicar-me-la i d’explicar-la als altres, ho he fet sempre més. Així és com vaig prendre realment consciència de mi mateixa, em vaig interessar per les meves pròpies necessitats, em vaig proposar de satisfer-les, vaig copsar els ressentiments que sentia, els plaers que experimentava. Aquella expressió de dolor imprecisa i infantil em va transformar la vida, i en vaig prendre nota.

El meu pare em va venir a buscar amb uniforme de carceller. Per a ell, allò no tenia cap significat, no volia dir res. Venia a Roseau des de St. Joseph, on havia estat tot el dia de servei, a la policia. No m’havien dit que arribaria aquell dia; no l’esperava. En tornar de l’escola el vaig veure a l’últim revolt de la carretera que portava a la casa on m’estava. Em va sorprendre de veure’l, però només m’ho vaig confessar a mi mateixa; no vaig voler que ningú ho sabés. La raó que explicava per què l’havia trobat tant a faltar —per què no venia a la casa on vivia jo a portar-hi la roba bruta i a recollir la neta— era que s’havia tornat a casar. M’ho havien dit, però per a mi allò era un misteri, una mica com quan m’havien dit que la terra era rodona; vaig pensar què podia voler dir i per què era així. El meu pare s’havia tornat a casar. Em va agafar de la mà, va dir alguna cosa, en anglès, la boca li onejava al voltant de les paraules i allò li donava un aspecte benèvol, atractiu, fins i tot amable. Vaig entendre el que em deia: ja tenia una llar per a mi, una bona llar; m’agradaria la seva dona, la meva nova mare; m’estimava tant com a si mateix, potser més i tot, perquè li recordava una persona que havia conegut i a qui havia estimat més que a si mateix. M’agradaria molt la nova casa; m’agradaria el cel que tindria al damunt i la terra de sota.

Parlava tant d’«estimar» que el meu cor de set anys i el meu cap de set anys van deduir que allò no existia. Els ulls se li empetitien i se li engrandien; es creia el que deia, cosa que estava bé, perquè jo, no. Però tampoc no volia aturar aquell nou progrés, allò nou, aquell punt de partida; i no me’l creia, però no tenia cap raó, cap raó autèntica per no creure-me’l. Encara no era cínica i pensava que darrere de tot el que sentia hi havia una altra història, la de debò.

Vaig donar les gràcies a l’Eunice per haver-me cuidat. No ho deia de debò, no ho podia dir de debò, no sabia com era de debò, però ara sí que ho volia dir. No vaig dir adeu: en el món en què vivia llavors i en el món en què visc ara, els adeus no existeixen, és un món petit. Tenia totes les meves coses en un sarró de roba i el meu pare les va posar en una de les alforges del burro que l’havia portat fins allí. Em va instal·lar a cavall del burro i ell es va asseure darrere meu. D’aquesta manera vaig girar l’esquena a la caseta on havia passat els primers set anys de la meva vida: un home que ja era important i la seva filla a cavall d’un burro al capvespre d’un dia normal i corrent, un dia que no tenia cap significació concreta per a algú que no arribava ni a la categoria d’un esborrall en una pàgina impresa. Notava l’alè del meu pare; no era l’alè de la meva vida. De tant en tant la part de darrere del meu cap li fregava el pit, li sentia els batecs del cor a través de la camisa, aquell uniforme que espantava la gent quan se’ls acostava, ja que la presència d’ell amb aquella vestimenta solia ser mal senyal. A la meva vida, llavors, la seva presència era un bon senyal, llàstima que no hagués pensat a canviar-se de roba, llàstima que jo m’adonés que no ho havia fet, i llàstima que una cosa així tingués importància per a mi.

La nova experiència de deixar el passat enrere, d’anar d’una banda a l’altra, de saber que tot el que hi havia hagut es quedaria tal qual, va ser una cosa que vaig acceptar de seguida com un regal, com un do de la natura. El gest més simple del món, el de girar l’esquena, és un dels més difícils, encara que un cop l’has fet no t’imagines que hagi pogut ser tan complicat. No havia estat capaç de fer-ho tota sola, però veia que havia provocat els esdeveniments que ho havien fet possible. Si pel que fos alguna vegada em tornava a trobar en aquella escola, o al pati de l’Eunice, si em tocava dormir al seu llit, seure a taula amb els seus fills, ja res no tindria per a mi la mateixa força d’abans: la de fer-me experimentar un sentiment d’indefensió i de vergonya davant de la desemparança.