Jamaica Kincaid - Autobiografia de la meva mare

No veia l’expressió del meu pare mentre cavalcàvem, no sabia què pensava, no el coneixia prou bé per fer-me’n una idea. Va agafar la carretera en direcció contrària a la d’anar a l’escola. No havia fet mai aquell tros, però tenia un punt de familiar que em va entristir. A cada revolt veia el verd fosc dels arbres que creixien amb una salvatgia que encara cap mà no havia intentat de moderar, un verd tan implacable que assolia alhora una gran bellesa, una gran lletjor i una gran humilitat; era el color en si; no se li podia afegir res; no se li podia llevar res. Els precipicis de la carretera eren rostos i perillosos, una caiguda allí hauria comportat la mort o una ferida incurable. Després de cada pujada hi havia una baixada, al fons de la qual es veia el mateix atapeïment de plantes florides, cadascuna amb un objectiu que jo encara no copsava. I després de cada revolt a l’esquerra en venia un a la dreta. El dia començava a adoptar els colors d’un final, els colors d’un funeral, gris, malva, negre; se’m va començar a fer palesa la tristor que duia a dins; formava part d’una processó trista que s’anava allunyant de la meva vida d’abans, una vida que només havia viscut set anys. Però no em resultava pas aclaparador. La foscor de la nit va arribar de cop com sempre, sense avisar. Allò tampoc no em va aclaparar. El pare em va passar el braç per damunt de l’espatlla, com si em volgués protegir d’alguna cosa: d’un perill que jo no veiés enmig d’aquell aire fred, d’un esperit maligne, d’una caiguda. L’abraçada primer va ser suau, però després va anar agafant la força d’un cèrcol d’acer, però ni llavors no em vaig sentir aclaparada.

Vam arribar al poble de nit. No hi havia llum enlloc, cap gos que bordés, no vam topar amb ningú. Vam entrar a casa del meu pare, on vam veure la llum que venia d’una llàntia de vidre esplèndida, una cosa que jo no havia vist mai de la vida; n’alimentava la flama un líquid transparent a través del qual es veia la base, decorada amb els caps d’uns animals totalment desconeguts per mi. El llum era a sobre d’una lleixa de caoba muntada en uns suports que acabaven en unes potes amb urpes tancades. La sala estava plena de mobles: un seient on es podien instal·lar dues persones alhora, dos més on es podia asseure una persona en cadascun i una tauleta coberta amb un tapet de fil blanc. Les parets i l’envà que separava aquella ala de la resta de la casa estaven coberts amb un paper amb tot de roses petitones de color rosa. Només havia vist una cosa semblant a l’escola, fullejant un llibre, però en aquella ocasió havia estat un dibuix que il·lustrava un conte sobre la vida domèstica d’un petit mamífer que vivia al camp amb la seva família. A les parets del cau on s’estaven, hi havia un paper que s’assemblava al de la sala de casa del meu pare. Quan ho veia al llibre pensava que la història d’aquells animals era un artifici per distreure les criatures, però allò era la casa de debò del meu pare, una casa amb un llum que il·luminava tota la peça, un lloc que semblava que només existia per a ocasions concretes.

En aquell moment em vaig adonar que hi havia moltes coses que jo no coneixia, sense parlar del més important de tot el que no coneixia: la meva mare. No coneixia el meu pare; no sabia d’on venia, ni què ni qui li agradava; no coneixia la contrada que acabava de recórrer a cavall d’un animal; no sabia qui era jo ni què feia en aquella sala reservada per a ocasions concretes, amb aquell llum. Davant meu es desplegava un mar immens format per tot allò que no coneixia, amb uns corrents intensos i traïdors que em batien sense parar contra el cap fins a fer-me pensar que m’havia mort.

Només m’havia desmaiat. Quan vaig tornar a obrir els ulls vaig veure la cara de la dona del meu pare molt a prop de la meva. Era la cara del mal. No la podia comparar amb cap altra; només vaig entendre que, tal com ho veia jo, era la cara del mal. Jo no li agradava. Això es veia. No m’estimava. Això es veia. En aquell moment no li veia res més: la cara i prou. Pertanyia al poble africà i al de França. A nit closa, ella era a casa seva, per això duia els cabells al descobert; els tenia brillants, però molt arrissats, amb la clenxa al mig, recollits en dues trenes aplegades amb agulles a la nuca. Tenia els llavis com els de la gent de climes freds: prims i miseriosos. Tenia els ulls negres, però no bonics, sinó falsos. El nas, llarg i punxegut, com una fletxa; els pòmuls també ho eren, de punxeguts. Jo no li agradava. L’hi veia a la cara. Se’m va alçar l’esperit per fer front a aquell desafiament. Sense estimació: ja hi podia viure, en un lloc com aquell. Un ambient que coneixia perfectament. L’estimació m’hauria vençut. L’estimació m’ha vençut sempre. Podia viure bé en un ambient sense estimació; en aquell ambient sense estimació hi podia fer vida tota sola. Ella em va acostar una tassa als llavis, amb la mà em va fregar un pèl la galta i em va fer venir fred; em va donar una infusió, una cosa perquè em refés, però ho vaig trobar amargant, com una poció malèfica. La meva llengua menuda no en va deixar entrar a la boca més d’una gota, però aquella amargor em va donar calidesa al cor, tan jove. Em vaig incorporar. Les nostres mirades no van coincidir ni un instant; era massa petita per llançar un desafiament d’aquells, només podia respondre de manera instintiva.

Em van acompanyar a través d’un passadís curt fins a l’habitació. La que havia de ser la meva; el meu pare vivia en una casa que tenia prou dormitoris perquè jo en pogués tenir un de propi. Aquella circumstància tan poc important es va convertir de seguida en un punt clau de la meva vida: em vaig adaptar a aquella prova d’intimitat sense qüestionar res. Il·luminava l’habitació un llum de la mida del puny que tinc ara, gran, adult, de manera que vaig veure el llit: petitó, de fusta, amb un llençol blanc damunt del matalàs de copra i un coixí quadrat, pla. Hi havia un trespeus amb un gibrell i un gerro amb aigua. No hi vaig veure cap tovallola. (En aquella època encara no em sabia rentar com cal i, de fet, en vaig aprendre a base de molts insults.) A les parets no hi havia cap imatge, ni tampoc paper que les recobrís; eren de fusta de pi normal, sense pintar. Era l’habitació més senzilla de totes les habitacions senzilles que hi pogués haver, però delatava més luxe del que jo m’hagués pogut imaginar mai, m’oferia una cosa que ni tan sols sabia que em calia: solitud. Tot el meu petit ésser, físic i espiritual, podia trobar pau allí, en aquell meu petit racó, on em podia instal·lar i pensar.

Em vaig asseure al llit. El cor m’esclatava; tenia ganes de plorar, em sentia tan sola... notava que estava en perill, em sentia amenaçada; tenia la impressió que a cada minut que passava algú altre em desitjava la mort. Va venir la dona del meu pare a dir-me bona nit i em va apagar el llum. Aleshores em va parlar en francès crioll; davant d’ell, m’havia parlat en anglès. Ho va fer així tot el temps que vaig ser allí, però aquell primer cop, en el refugi de la meva habitació, als set anys, ho vaig interpretar com un intent per part seva de convertir-me en una filla il·legítima, d’associar-me amb aquell llenguatge inventat de les persones a qui no consideraven reals: els de l’ombra, els eternament humiliats, els que serien sempre inferiors. Després, se’n va anar cap a la part de la casa on dormien ella i el meu pare; era tan lluny que vaig anar notant com s’esvania a poc a poc el soroll dels seus passos; això sí, els sentia la veu quan parlaven, els sons s’enfilaven en una mena de remolí fins a l’espai buit que hi havia a sota del sostre. Tenien una conversa; no arribava a comprendre’n les paraules; les emocions semblaven neutres, ni exaltades ni indiferents. Es va fer el silenci; vaig sentir bleixos i sospirs; després, els sons de les persones que dormen, l’alè que els surt de la boca.