Jamaica Kincaid - Autobiografia de la meva mare

Em vaig ajaure per dormir i somiar en la meva mare, perquè sabia que ho faria, sabia que ho aconseguiria, ho necessitava. Va anar baixant de l’escala una vegada i una altra, sense que jo li veiés res més que els talons i la vora del vestit blanc; avall, avall, adés adés. La vaig contemplar tota la nit en somnis. No li vaig veure la cara. Allò no em va pas decebre. M’hauria agradat distingir-li la cara, però ja no ho anhelava tant. Cantava una cançó sense lletra; no era de bressol, no era una melodia sentimental, no tenia la finalitat de tranquil·litzar-me quan se m’agitava l’esperit davant de la duresa de la vida; era una cançó i prou, però el so de la seva veu era com un petit tresor que hagués trobat en un bagul abandonat, un tresor que no inspira esglai, sinó satisfacció i plaer durador.

Vaig dormir tota la nit i en el son li vaig veure els peus que baixaven l’escala, un graó darrere l’altre, però la cara, mai; li vaig sentir entonar aquella cançó, en algun moment cantussejant, en d’altres amb la boca ben oberta.

Encara avui se m’apareix de tant en tant en somnis, però mai més no ha cantat ni ha emès cap mena de so; com abans, baixa per l’escala, li veig els talons i, per sobre, la vora blanca del vestit.

Vaig arribar a casa del meu pare embolcallada amb la voluptuosa i negra capa de la nit; com és natural, la va seguir un matí. Em vaig despertar en el fals paradís on havia nascut, en el fals paradís on havia de morir, en el paisatge que havia conegut sempre, irreprotxable en tots els seus aspectes, bonic, lleig, humil i orgullós alhora; ple de vida, ple de mort, capaç de mantenir l’una i de reclamar inevitablement l’altra.

La dona del meu pare em va ensenyar a rentar-me. Ho va fer sense cap mena d’amabilitat. La forma i l’olor del meu cos li van servir d’excusa per deixar anar damunt meu el seu menyspreu. Jo li responia de la manera que ja havia après a fer feia temps: tot el que em deien que havia d’odiar, ho apreciava, ho apreciava molt més. M’encantava l’olor d’aquella capa fina de brutícia que tenia darrere de les orelles, l’olor de la boca abans de rentar-me-la, l’olor de l’engonal, l’olor de les aixelles, l’olor dels peus bruts. Tot el que era meu de sempre ofenia els altres, tot el que no podia evitar i no constituïa una taca moral, totes les meves coses m’agradaven amb el fervor del devot. Les seves mans, quan em tocaven, em semblaven fredes i em feien mal. Ella i jo no ens havíem d’apreciar mai. En ella havia arrelat un desig frustrat de feia temps: no havia estat capaç de donar un fill al meu pare. Em tenia por; temia que per culpa meva el meu pare pensés més sovint en la meva mare que en ella. Aquell primer matí em va donar un menjar passat, ranci, com si l’hagués guardat expressament perquè em fes mal. A partir d’aleshores no vaig tornar a menjar el que em va oferir; vaig aprendre a preparar-me les meves pròpies menges i allò ho vaig convertir en un tret distintiu amb el qual l’altra gent m’havia de reconèixer: era una nena que es preparava els seus propis àpats.

Unes parts de la meva vida, els incidents de l’existència que tenia llavors, em fan la impressió, en recordar-les ara, com si haguessin succeït en un lloc petitíssim i fosc, un lloc de la mida d’una casa de nines, que fos al fons d’un forat, i com si jo em situés a dalt, tot a la vora del forat, observant la caseta, mirant d’esbrinar què hi havia passat exactament. I de vegades quan em miro la panoràmica hi ha coses que no són al mateix lloc que eren la darrera vegada que les havia vist: a cada moment hi ha diferents coses a l’ombra i diferents coses a la llum.

La dona del meu pare em desitjava la mort, al principi d’una manera que li hauria permès de demostrar un devessall de pena per la pèrdua: un accident, la voluntat de Déu. Després, com que no es produïa l’accident en qüestió i semblava que a Déu tant li feia que jo fos morta com viva, va intentar abordar-ho pel seu compte. Em va regalar un collaret fet de baies seques, fusta polida, pedres i curculles. Era preciós, massa bonic per a una criatura; una criatura de debò hauria quedat enlluernada, seduïda amb allò, se l’hauria posat a l’acte al coll. Jo no era una criatura de debò. L’hi vaig agrair i l’hi vaig tornar a agrair. I l’hi vaig agrair un altre cop. No me’l vaig endur al petit dormitori. No el volia tenir a prop. Em vaig muntar un petit amagatall al bosquet d’arbres perennes que hi havia a la part posterior de la casa. Ella no ho sabia; quan ho va descobrir, va enviar-hi alguna cosa invisible que me’n va fer fora. Va ser en aquell lloc secret on vaig decidir deixar el collaret fins al moment que sabés què en volia fer. Ella em mirava el coll i veia que no el portava, però mai no en va fer esment. Ni una sola vegada. Mai no em va incitar a posar-me’l. Tenia un gos que s’enduia arreu on anés; havia estat un regal del meu pare per protegir-la del mal dels humans, un mal visible, l’hi havia regalat per proporcionar-li una mena de seguretat. Un dia vaig posar el collaret al coll del gos, dissimulant-lo entre el pèl; al cap de vint-i-quatre hores, el gos va embogir i va morir. Suposant que ella li hagués trobat el collaret posat no me’n va dir mai ni una paraula. Llavors va quedar embarassada i va tenir el primer dels seus dos fills, cosa que li va desviar l’atenció que tenia centrada en mi; de tota manera, no va pas deixar de desitjar-me la mort.

L’escola a on anava aleshores era a vuit quilòmetres de la casa, al poble del costat, i hi anava a peu amb altra mainada, quasi tots nens. S’havia de travessar un riu, però durant l’època seca només calia passar per damunt de les pedres del llit. Quan havia plogut i el curs creixia molt, ens havíem de treure la roba, fer-ne un farcell, col·locar-nos-el damunt del cap i travessar el riu despullats. Un dia que hi baixava molta aigua i creuàvem el riu conills, vam veure una dona a la banda del riu que desembocava al mar. Era un lloc fondo i no vèiem si estava asseguda o dreta, el que sí que teníem clar era que anava nua. Era una dona molt bonica, molt més que qualsevol altra que haguéssim vist, d’una bellesa que ens era pròxima, no una d’estil europeu: tenia la pell d’un color torrat fosc i els cabells negres, brillants i arrissats en forma de petits tirabuixons. Tenia un rostre com la lluna, una lluna suau, morena i lluminosa. Va obrir la boca i en va sortir un so curiós i agradable. Era fascinadora; ens la vam quedar mirant fix. Tenia tot de mangos al voltant —era la temporada d’aquesta fruita—, madurs i amb aquells tons vermells, roses i grocs tan atractius, que fan venir tanta salivera. Ens va fer senyal que ens hi acostéssim. N’hi va haver algun que va dir que no era una dona de debò, que no hi havíem d’anar, que havíem de fugir. No ho podíem pas fer, i tot d’una, aquell nano, de qui recordo tant la cara perquè era l’autèntica imatge de la irresponsabilitat i la fanfarroneria que al llarg de la meva vida he vist tan sovint, va començar a tirar endavant i endavant, i mentre ho feia anava rient. Quan va semblar que arribava al lloc on hi havia la dona, ella es va apartar, però alhora es va mantenir sempre al mateix lloc; ell es va posar a nedar per abastar-la, per arribar on hi havia la fruita, i cada cop que hi estava a tocar, l’altra se n’allunyava. Va continuar avançant així fins que es va començar a enfonsar pel cansament; només li vèiem les mans; al cap d’una mica, ja no li vam veure res, només una sèrie de cercles concèntrics que s’anaven ampliant des del punt on l’havíem vist feia un moment, com si hi haguessin llançat una pedra. Llavors també va desaparèixer la dona i la fruita, com si mai no hagués estat allí, com si allò no hagués passat.

El nen va desaparèixer; no el vam tornar a veure més, ni tan sols mort, i quan l’aigua va tornar a desaparèixer en aquell punt, ens hi vam acostar a mirar-ho, però no hi era. Era com si allò no hagués passat, i en parlàvem com si ens ho haguéssim imaginat, però no ho fèiem mai en veu alta, acceptàvem que s’havia produït, això sí, només dins del nostre cap, un acte de fe, com la Immaculada Concepció per a alguns, o algun altre miracle d’aquests; i tenia el mateix poder de creença i descreença, amb l’única diferència respecte de la Immaculada Concepció que ho havíem vist amb els nostres propis ulls. Jo ho havia vist. Havia vist un nen que venia amb mi a l’escola i que havia començat a nedar per arribar on hi havia la dona despullada envoltada de fruita madura i que després havia desaparegut en l’aigua enfangada en el punt on el riu s’ajunta amb el mar. Havia desaparegut allí i no se l’havia vist més. La dona no era una dona; era una cosa que havia adoptat la forma de dona. Era quasi com si la realitat d’aquell horror fos tan aclaparadora que s’hagués convertit en un mite, una cosa d’aquelles que haguessin passat molt de temps enrere, i a altra gent, no a nosaltres. Alguns dels qui ho van veure amb mi van oblidar que jo també hi era i m’ho explicaven d’una certa manera, com si em desafiessin a creure-m’ho; però era perquè ells mateixos no creien en el que deien: no es van creure mai el que havien vist els seus ulls, ni la seva pròpia realitat. Allò per a mi ja té una explicació. Tot el que té a veure amb nosaltres es posa en dubte i llavors som els vençuts els qui definim com a irreal el que no és humà, el que no comporta estimació, el que no comporta compassió. Nosaltres no som capaços d’interpretar l’experiència viscuda; no en coneixem la veritat. El nostre Déu no és el que toca, la nostra manera de veure el cel i l’infern no mereix cap respecte. Allò de creure en l’aparició d’una dona nua que estenia els braços per atraure cap a la mort un nen formava part de les creences dels il·legítims, dels pobres, dels de baix de tot. Jo hi vaig creure aleshores i hi continuo creient ara.