Jamaica Kincaid - Lucy

Jamaica Kincaid

LUCY

Traducció de Carme Geronès

Títol original: Lucy

Autor: Jamaica Kincaid

Primera edició ebook: novembre 2020

Lucy

Copyright © 1990, Jamaica Kincaid

All rights reserved

© de la traducció: Carme Geronès

© de la correcció: Maite Puig i Manuel Gómez Poyato

© de l’edició: Editorial Les Hores S.L. 2018

www.editorialleshores.com

hola@editorialleshores.com

Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

© de les fotos de la coberta: IStockPhotos

Maquetació: Dan Monells

ISBN: 978-84-122839-1-4

Les Hores forma part de l’Associació d’Editorials Independents

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

LUCY

Pròleg de Jenn Díaz

Trencar amb la mare

Se n’ha parlat molt, de matar el pare, però encara hem d’esbrinar d’on ve aquesta tensió entre mares i filles, quan tot just despunta la personalitat de la filla, en plena adolescència, i tot esclata. La Lucy odia la seva mare, però també se l’estima. Potser no ho sap prou, no se n’adona. Potser no és res personal contra ella, sinó aquell sentiment incontrolable que tenim les filles; si més no, certes filles. Matar la mare vol dir fer allò precisament perquè la mare no ho aprovaria, o allò que la mare mai no faria, o allò que ens allunya sense remei de la figura materna, protectora, idealitzada durant segles i segles per la mirada dels homes sobre totes nosaltres. La relació perversa entre mares i filles és, avui dia, un tema que preocupa —sobretot— les escriptores, però que durant anys i panys la història de la literatura ha passat per alt. Potser perquè les dones, com a personatge, sempre han estat pensades i escrites des d’una visió masculina. No vol dir pas que només els homes hagin escrit sobre dones completes, servicials i amb un comportament submís cap a la família; les dones, durant segles, ens hem vist així a nosaltres mateixes. Les mares no es podien permetre el luxe de la ràbia, ni la impotència. Només la resignació. De les noves mirades, les noves mares i filles imperfectes.

Per poder trencar amb la mare, a dinou anys, no pots fer pas gaire cosa. Marxar de casa, que és el que fa la protagonista de la novel·la, és el primer pas, i s’ha de fer amb fermesa. Fins que t’adones que el passat pesa com una llosa, i l’arrossegues allà on vas, i no avances. Per poder construir la seva pròpia identitat, la seva pròpia vida, per poder triar lliurement el seu futur, la Lucy abans ha de destruir allò que la lliga a la seva família. Les mitjanies, doncs, no funcionen. Ha de trencar-hi amb rotunditat.

La seva identitat com a dona és confusa: ve d’una illa colonitzada, conviu amb una família de classe més aviat alta, fa de mainadera, no s’acostuma al clima. Conviu amb certa hostilitat amb el seu entorn, perquè comença a ser conscient de les grans injustícies del món. La seva realitat ha quedat desbordada. Ha de passar de la infantesa a l’edat madura i ho ha de fer des dels marges, temptejant tot allò que l’envolta, allò desconegut que, des de l’illa, li podia semblar la felicitat, un somni fet real. Però quan s’allunya de la mare, del pare, dels seus germans, de la seva realitat, i comença a aspirar a un món més gran i més cru, se n’adona: la felicitat, aquella paraula que ella havia paladejat tants cops, és molt més delicada i efímera del que havia sospitat.

La Lucy, fent de mainadera, cuida les nenes de la família, i això li permet —i també al lector— convertir-se en l’espectadora privilegiada d’una història d’amor amb final trist. Malgrat que ella no en vol formar part, que no vol mirar-s’ho des de ben a prop, és testimoni de com les relacions de la classe alta s’apaguen lentament, sense massa violència, fins i tot amb certa ingenuïtat. La subtilitat del final d’una història d’amor no ens passa desapercebuda, i aquesta història està explicada per una veu, la de l’autora i narradora de la novel·la, que no passa per alt qualsevol petitesa. Mentrestant, mentre tot l’univers de la casa on ha anat a parar s’esfondra lentament i sense remei, la Lucy busca el seu camí, i com no podia ser d’una altra manera, tria el que millor li escau: el sexe. Les relacions fredes, del tot sexuals, sense compromís, acaben de formar aquesta nova identitat trencadora. Explora el sexe, el seu propi cos, els límits del que fins llavors eren el bé i el mal, i no s’està de res. Ja ho sap, que la seva nova vida no agradaria a la seva mare, i és aquesta certesa el que l’empeny a continuar endavant. Tot allò que l’envolta —les nenes, el matrimoni, la ciutat, la casa del llac, el nou clima, la seva roba, els artistes— no li acaba de fer el pes. Des de l’illa no s’ho hauria pogut creure, però és així: la seva idealització de la vida adulta, de la vida fora de l’illa, no ha estat ben bé com s’esperava, i com deia Jaime Gil de Biedma, és precisament perquè no és com l’esperava que l’atrau.

Crítica amb tot allò que troba injust o nimi, la Lucy no s’assembla a ningú que ella conegui, no té models, és un personatge marginal com ho són la majoria dels personatges de Carson

McCullers: éssers a mig camí entre la seva pròpia monstruositat i la lucidesa, freds i desencisats. Com Frankie Addams, decideix jugar amb el seu nom, que és el moment culminant d’un pont que podria haver forjat, un pont de trobament amb la seva mare, però que finalment decideix enderrocar. El nom, que la lliga a un passat del qual vol fugir, és una decisió que pot prendre amb determinació. I com no podia ser d’una altra manera, l’aixopluc de la cambra pròpia, tan desitjada en la joventut, li acaba d’arrodonir allò que tot just comença. El quadern on escriu la seva història, amb pedaços de les vides que l’envolten, és la gran i petita història de qualsevol de nosaltres. El seu plor últim, l’últim trencament, el que acaba de rompre la closca amb què venim al món. Benvinguda, Lucy.

LUCY

Per a George W. S. Trow

Pobra visita

Era el meu primer dia. Havia arribat la nit anterior, una nit d’un gris negrenc, freda —com era d’esperar en ple gener, encara que en aquella època jo no ho sabés—, i en tot el camí des de l’aeroport no havia vist res ben perfilat, i això que hi havia llum arreu. Mentre anàvem tirant, de tant en tant algú m’assenyalava un edifici cèlebre, un carrer important, un parc, un pont que a l’època que l’havien construït s’havia considerat espectacular. En les meves fantasies, tots aquells llocs eren indrets de felicitat; tots eren bots salvavides per a la meva ànima que s’anava negant, ja que m’hi imaginava entrant-hi i sortint-ne, i això sol —entrar-hi i sortir-ne una vegada i una altra— m’ajudava a superar una mala sensació que no sabia ni anomenar. L’únic que sabia era que s’assemblava una mica a la tristesa, però més intensa. Veia aquells llocs a la fi i els trobava vulgars, bruts, desgastats de tanta gent que hi entrava i en sortia a la vida real, i em venia al cap que jo no podia ser l’única persona al món que els tingués clavats a la imaginació. Aquella no havia estat la meva primera topada amb la realitat decebedora i tampoc no havia de ser l’última. Estrenava roba interior, comprada expressament per al viatge, i allí asseguda al cotxe, mentre em girava cap aquí i cap allà per aconseguir la millor perspectiva del que tenia al davant, pensava justament en la incomoditat que et poden fer sentir les coses noves.