Agnès Brossa - Compartir la vida educa

Del valor de les petites coses

21. Ai, mama…, que bé que es vivia amb el confinament

De la recerca constant de la felicitat

La importància de la mirada que decidim adoptar

Bibliografia

«Al principi, quan va començar el confinament,

havia de fer miracles, però ens ha servit molt per ajudar-nos

a millorar la comunicació amb els nostres fills.»

«Han descobert la casa; que és un joc, descobrir la casa!,

aprendre que la cuina existeix, que hi ha tasques a fer,

que tens obligacions també a casa, i que les coses teves són teves

i te n’has de responsabilitzar tu.»

Gel hidroalcohòlic, mascaretes, distància de seguretat, nombre de contagis, aplanar la corba: amb aquesta enumeració a tots ens ve al cap una paraula: coronavirus. Pares que coneixen més els seus fills, adolescents que controlen la ràbia, madrastres que fan un pastís amb el fill de la seva parella per regalar-lo a la mare del nen, famílies que juguen al parxís abans de sopar: ara ja no ens ve cap paraula al cap i, en canvi, tot són situacions reals que han viscut famílies amb nens i adolescents en temps de confinament.

Tothom ha viscut de més a prop o de més lluny les conseqüències negatives de la COVID-19, sigui per la pèrdua de persones estimades o perquè ara les podem veure menys o no les podem abraçar tant com voldríem, o per la incertesa en l’àmbit laboral o les pèrdues econòmiques que tot això comporta (els mitjans de comunicació ens ho expliquen cada dia, com si no ho tinguéssim prou clar). Però malgrat trobar-nos davant d’aquest panorama, en què la tristesa i la por han estat molt presents, nosaltres dues hem rebut i seguim rebent nens i nenes que ens han afirmat ben convençuts que els ha agradat molt el confinament. I també pares i mares que ens deien: «El confinament ens ha anat molt bé com a família». I comentant-ho entre nosaltres, compartint anècdotes meravelloses que les famílies ens explicaven a la consulta, va sorgir la idea de posar-les per escrit i deixar constància d’una altra cara del confinament, també viscuda i no menys real: les petites coses boniques que han passat i els aprenentatges que en podem obtenir (si volem fer-ho).

Així doncs, les famílies que ens visiten i nosaltres mateixes hem après dels nens i adolescents que, si tenen prou temps per relaxar-se, i fins i tot per avorrir-se, poden ser creatius; que parar-nos a jugar amb ells ens permet veure aspectes de la seva personalitat que desconeixíem, o que el sol surt cada matí i és bonic parar un instant per mirar-lo. Tot això ens ho han mostrat ells i elles i és a la nostra mà, en la dels adults que compartim la seva vida, veure-ho i fomentar-ho.

I fent la llista d’aquestes anècdotes que ens relataven les famílies va sorgir, gairebé tota sola, una llista paral·lela: la de qüestions importants que hem de tenir en compte en la criança dels nostres fills i filles i en la convivència amb ells. I així és com ens hem trobat escrivint sobre temes clau que tots els pares i les mares haurien de tenir presents per fer que els fills creixin forts i segurs, responsables i amb capacitat per adaptar-se a diferents situacions.

Agnès BROSSA

Amalia GORDÓVIL

Ara som sempre a casa i juguem a fer casetes amb un llençol i un mànec d’escombra sota la llitera.

GLÒRIA, 5 anys

Els infants, en l’etapa dels 0 als 6 anys tenen una necessitat encara molt gran de la presència dels pares en el seu desenvolupament. De fet, l’escola és una oportunitat per anar-se socialitzant, no dependre tant dels cuidadors primaris, que són els qui els han criat al llarg dels primers mesos i anys de la seva vida, i anar aprenent a poc a poc que hi ha altres persones que els poden protegir, anar agafant confiança en els altres i anar entenent que, encara que el pare o la mare o el seu principal cuidador no hi siguin, no vol dir que hagin desaparegut. Van interioritzant que els pares tornaran i que els altres adults que els atenen també els protegeixen i els cuiden molt bé. En aquestes edats, els agraden molt jocs del tipus: «Cu-cu… on soc?», perquè els ensenyen que les coses encara que s’amaguin tornen a aparèixer. Aquests jocs els donen seguretat, i per a ells són un aprenentatge molt valuós. A la Glòria, per exemple, li encanta amagar-se sota la manta peluda del sofà del menjador, i cridar els seus pares tot fent veure que no hi és. O agafar els llençols del llit i el mànec d’una escombra i muntar-se un petit refugi sota la llitera de la seva habitació per amagar-s’hi, fins que, cridant els seus pares, aquests la troben i fan una gran festa. A vegades, el pare o la mare també s’hi amaguen. És la seva manera d’aprendre que les coses, encara que no les vegem, segueixen existint. Per això als nens d’aquestes edats el que més els agrada, que també és el que més necessiten per créixer, és estar amb els seus pares i mares.

La nostra societat, no obstant això, dona poques oportunitats per passar dies junts, que moltes vegades es limiten als temps de vacances, als caps de setmana i poc més (la feina obliga). I quan disposem d’aquest temps de lleure i de convivència, sembla que la societat també ens obliga a emprar-lo per fer un munt d’activitats molt diverses que redueixen el nostre temps de convivència, i tot per la seva suposada qualitat, encara que no sempre siguin allò que els nens «petits» necessiten: que si activitats extraescolars, no fos cas que no aprenguessin anglès; que si practicar un esport, perquè com més petits comencin a jugar a hoquei millor; que si anar a comprar l’últim caprici que demana, i que tres amics de la classe ja tenen; que si planejar un viatge per a les vacances que tindrem; que si visitar un museu cada setmana, perquè si no sembla que no els estimulis prou i potser no tindran res per explicar el dilluns al matí al «bon dia» de l’escola; o que si per les vacances hem d’anar almenys a tres llocs diferents, no fos cas que ens perdéssim res. A vegades, fins i tot es busquen estades temàtiques en hotels o cases especialitzades amb mil i una activitats, que estan molt bé, però que potser, si se n’abusa, no deixen prou espai de tranquil·litat i de comunicació per a la família que potser, i tornem a dir potser, és el que seria més valuós.

Aquesta sobreactivitat frenètica que entre tots hem anat gestant i normalitzant pot deixar els més petits sense temps de qualitat real per fer allò que realment necessiten: estar-se a casa i estar amb els pares. Res més.

Amb l’obligació d’estar-se a casa, la Glòria està molt contenta. «Tinc els papes per a mi.» Ella és d’aquelles que, des de ben petitona, a les 8 del matí ja fa ús del servei de matiners i també es queda al menjador. A la tarda, a les 5 la recullen la cangur o els avis i la porten a les extraescolars: dilluns i dimecres, anglès, dimarts i dijous, dansa. Els divendres van al parc fins que el pare o la mare arriben. Quan tornen a casa normalment ja és més tard de les set del vespre, depenent de si han hagut de fer encàrrecs. Sol banyar-se cap a les vuit, no sopa fins a quarts de nou, i sovint se’n va a dormir a quarts de deu, o més tard. L’endemà, a les set de peus a terra, que comença un nou dia. Els caps de setmana, activitats de nou: compres, sortides, reunions familiars o socials…