Santi Vila - Vida plena, vida bona

Vida plena, vida bona

Pensament i creativitat des de la llibertat,

l’ètica del dubte i la compassió

Santi Vila

Vida plena, vida bona

Pensament i creativitat des de la llibertat,

l’ètica del dubte i la compassió

A Joan Margarit,

com jo, animal de bosc.

A Lluís Coromina, amic i

protector d’animals singulars.

Índex

Presentació

Pensament i creativitat Vida plena, vida bona

Capítol 1 El jo i el nosaltres

Ciutadans lliures o presoners de la democràcia

Universalistes o multiculturals: el nacionalisme és pecat

Capítol 2 Reverenciar la vida

Amos de la pròpia vida?

Amos del propi cos?

Capítol 3 Condicionats o determinats?

El problema de les discriminacions positives

Som responsables

Capítol 4 L’ètica del que és degut

Jugant amb la ‘llibertat’

Davant el desafiament de la pandèmia

Capítol 5 L’ètica del dubte

Dignes de memòria

Vacunes contra el populisme

Humilitat

Compassió

Capítol 6 Ciutadans

A les armes, ciutadans!

Democràcia sense demòcrates?

Còmodes només amb els (aparentment) iguals

Per acabar Pensament i creativitat

Sobre l’autor

Sobre l’obra

Crédits

Presentació

Jo no soc periodista, jo vinc d’Homer!

Peter Handke

D’ençà de la meva traumàtica sortida de l’activitat política, l’octubre del 2017 –de la mà de les Universitat Ramon Llull i del centre universitari NEXT que la Universitat de Lleida té a Madrid– he pogut reprendre la meva enyorada activitat acadèmica. Malgrat les circumstàncies penoses que ens va tocar viure durant aquell dissortat bienni negre (2016-2017), bons amics del Campus Universitari de La Salle em van proposar integrar-me en un projecte ambiciós i interdisciplinari, que segueix el camí obert fa uns anys a les millors universitats anglosaxones i que consisteix en incorporar assignatures d’humanitats, i en especial de filosofia moral, d’antropologia i de filosofia política i sociologia, entre estudiants de carreres tècniques.

Així, futurs empresaris, arquitectes, enginyers i animadors digitals han vist afegir en els seus dissenys curriculars crèdits humanístics, amb el propòsit que els ajudin a ser bons professionals però també millors persones. Perquè, a diferència de les generacions que ens van precedir, crescuts i educats en l’entorn de les seguretats pròpies de l’Estat de benestar sorgit l’endemà de la Segona Guerra Mundial, els nascuts a partir dels noranta saben que molt possiblement al llarg de la vida tindran més d’una professió, iniciaran i tancaran més d’una relació sentimental aparentment sòlida i canviaran de domicili postal manta vegades. La vida és molt curta i alhora molt llarga, han après a batzegades els homes i dones dels nostres temps postmoderns. És el preu de la llibertat, reblaran alguns. Així les coses, és bo preparar-se per intentar sortir mínimament airós d’un present i d’un futur tan apassionant com inquietant i potser disruptiu.

A banda d’aquesta raó sociològica i generacional, però, també s’obre camí una raó moral, que als occidentals ens interpel·la a diari, d’una forma indefugible almenys des de la recessió del 2007 i que ens convida a revisar si fem tot el que cal per dur una vida bona, dotada de sentit, això és, feliç i, igual d’important, si ens esmercem en formar part d’una societat bona, això és, fraterna, justa. Perquè “nulla aesthetica sine ethica. Ergo apaga y vámonos”, va sospirar José María Valverde, el 1965, en uns temps segurament més difícils que els nostres. I perquè, com ha escrit amb saviesa Jordi Llovet, “és la política i la societat, agafada en tota la seva complexitat, allò que dona sentit ple a la formació d’un home o d’una dona de ciències o de lletres del futur, al servei de la societat a què pertany”. I al de la seva pròpia autorealització personal, afegeixo jo.1

En aquesta línia, Michael Sandel, catedràtic de Filosofia a Harvard, ens ha advertit que la universitat no ha de tenir l’exclusiva de la formació per a l’èxit i que, en tot cas, si ho pretén, és imprescindible que no es conformi amb dotar els seus estudiants d’una bona perícia tècnica.2 Cal que, de les facultats, se’n surti amb valors útils per a la carrera personal i també per al conjunt de la societat. Perquè com ha fet evident la pandèmia, no és segur que qualsevol titulat universitari sigui necessàriament més important –i feliç– que una persona sense formació superior. En paraules de Sandel, “avui sabem que un camioner és més necessari que un economista”.3

Tenint en compte que, com assenyalen totes les enquestes des de fa anys, un 70% dels britànics estan convençuts que el món va a pitjor i que entre gran part de la població occidental ha quallat el convenciment que durant aquest segle el nostre model social, la nostra idea moderna de progrés, implosionaran definitivament, el tema mereix ser tingut en compte.4 La lectura de les meditacions sobre l’estat del món proposades als meus alumnes durant la tardor del 2019 –just abans de la crisi sanitària realment aterridora imposada per la covid– van acreditar qualitativament aquest malestar undergrown: empatia amb personatges com l’oscaritzat Joaquin Phoenix en el seu paper a Joker, amb els seus crims i canvis en l’estat d’ànim (Oscar al millor actor i a la millor banda sonora, 2020); desconfiança absoluta en els polítics i en el rics, en les institucions democràtiques i en l’economia social de mercat. I pitjor encara, absolut convenciment que el futur que ens espera serà infinitament més dolent que el passat que van viure els seus pares.

No en debades, a Years and years –la sèrie distòpica d’HBO de moda durant el 2020– tots comencen acomodadament i tots acaben vivint refugiats a casa de l’àvia. És en aquesta sensibilitat generacional que cal inscriure els crits plens d’angoixa de grups d’èxit com Carolina Durante quan ens parla d’una “generación vacía” que fa seus els versos “Mi respuesta a todo es: joder, no sé”, o que es lamenta sobre “¿Cómo cojones hemos llegado aquí?”. Markus Gabriel, el catedràtic de filosofia més mediàtic d’Alemanya, nascut l’any 1980 i per tant un tipus més de l’estressada generació mil·lenial, ha parlat dels nostres temps moderns com a “temps foscos”.5 Per la seva part, Emilio Santiago Muiño, nascut a El Ferrol també als vuitanta i expert en processos de transició cap a la sostenibilitat, ha augurat que:

Tras el pinchazo de la burbuja fósil, la humanidad descubrirá que el relato del progreso ya no puede apuntar hacia la terraformación de Marte o las utopías transhumanistas, sino, en el mejor de los casos, a democratizar las posibilidades de felicidad que conocimos en algunos lugares del mundo en el último tercio del siglo XX.6

Per si tot això fos poc, la irrupció de la pandèmia ha reobert la veda contra els defensors de la idea clàssica de progrés, fins ara tan convençuts que segurament no vivíem en el millor dels mons possibles –com sí que creia ingènuament el Pangloss del Càndid–, com implacables a l’hora de defensar que gràcies a l’avenç de la ciència i la tecnologia formàvem part del millor dels mons que ha conegut mai la humanitat. D’ençà de mitjans de segle XVIII, aquesta havia estat la convicció íntima, gairebé religiosa, dels homes i les dones moderns, fins i tot malgrat el sanguinari segle XX. Ho ha estat fins a constatar, primer amb la recessió del 2007 i després amb la pandèmia, que no és segur que progrés material i progrés moral conjuguin sempre a l’hora. Els avenços propis de la revolució digital, l’acumulació de dades personals en mans de poderosos empresaris i governants, la laminació de les classes mitjanes, així com una insensibilitat esfereïdora amb l’impacte de l’estil de vida occidental sobre el medi ambient, dibuixen un panorama dantesc, que anuncia involucions socials i democràtiques.7